Omaha

Sempre havia hagut que sentir que no era gaire normal que una noia "tant fineta" com jo fos tant aficionada a les pel·lícules bèl·liques. No entenien res. Per començar, només m'interessaven les pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial, sobretot les que es desenvolupaven al continent europeu i especialment les que tractaven sobre el desembarcament a Normandia. El primer cop que vaig veure "El dia más largo"no sé si amb deu o onze anys, vaig plorar a llàgrima viva i no vaig parar de fer-li preguntes al meu pare sobre aquells fets històrics. Aleshores va començar la meva inquietud per recopilar informació sobre el desembarcament, anava a totes les biblioteques i m'adreçava a les bibliotecàries amb l'excusa de que havia de fer un treball sobre la 2ona Guerra Mundial. Em passava hores seguint l'avenç dels aliats i de tornada a casa repassava mentalment noms, dades i dates.

Vaig anar descobrint la barbàrie de la guerra amb tota la seva crueltat i quan vaig llegir sobre l'holocaust en general i sobre el trist passatge de l'Anna Frank en particular,...se'm va trencar el cor. Recordo que aquell primer any vaig suspendre més d'una assignatura perquè dedicava la major part del meu temps a la meva afició més secreta. Va haver d'acabar sent-ho, de secreta. A casa ja n'estaven tips d'empassar-se totes les "antiqualles" del cinema bèl·lic escoltant els diàlegs a "estèreo", amb la meva veu trepitjant les dels protagonistes, i la mare començava a amoïnar-se pel meu desmesurat interès pel tema. Amb les amigues vaig deixar de treure la conversa ja que ni havien vist les pel·lícules ni sabien res del que els hi parlava. Jo no podia entendre que no els inquietessin uns fets com aquells i a les classes d'història em desesperava veient que encara anàvem pels reis gods i que quedaven segles per arribar al dia D.

Però el meu particular Dia D em va arribar amb quinze anys, i va ser el dia que vaig conèixer l'Omaha. Ja havien passat dues setmanes des de principi de curs. La Marina, l'Estel i jo seiem al banc de la placeta de davant del institut on quedàvem deu minuts abans d'entrar per fer-la petar, principalment sobre la tele del dia abans. I ella era allà, dempeus al costat de la porta d'entrada del institut. Alta i molt prima, amb els cabells arrissats de colar carbassa i una pell tan clara que semblava transparent. Tota sola i distant, mirant amunt i avall i de tant en tant el seu rellotge, plena de pigues com petites llenties. La Marina anava xerrant però jo ja no l'escoltava. Vaig pensar que tant de bo vingués a la nostra classe, la volia conèixer, volia ser la seva amiga. Volia ser la seva millor amiga.

Ho sabia, no podia haver estat d'una altra manera. Quan vaig entrar a classe estava allà, parlant amb el professor d'anglès, i quan va somriure em va semblar veure un àngel. Va anar a seure passant pel meu costat i em va mirar i la vaig mirar. Li vaig voler dir alguna cosa, encara que només fos un "hola", però no em sortir la veu. Sentia les papallones a l'estómac com diuen els anglesos. No entenia el que m'estava passant, no havia sentit mai res així, ni amb cap noi ni amb cap amiga. Estava fascinada.

El Sr. Villén, el professor d'anglès va començar a passar llista. Ja havia dit el meu nom i jo seguia copiant els exercicis de la Marina quan vaig sentir un nom que em va fer saltar el cor.
- Omaha Kruse
- Yes, I am - Va respondre ella amb veu de cristall-
- Welcome to our class, Omaha - va fer en Villén-
I mentre començaven a corregir el exercicis, el meu cor anava a cent per hora i la meva ment ja no era allà sinó a mil kilòmetres de distància, a Normandia, a la platja d'Omaha, allà on fou vessada tanta sang, a la sorra on quedàren estesos sense vida tants soldats en el sacrifici admirable del primer pas per aconseguir l'alliberació.
- Omaha,...és que es diu Omaha!...- anava jo repetint dins meu-

Va acabar la classe i la curiositat va vèncer la timidesa.
-He sentit que et dius Omaha, és un nom molt especial- vaig deixar anar suaument mentre posava fre a la meva emoció-
-El teu nom si que és especial, bé, per a mi- va fer la Omaha somrient i amb accent estranger-
-I doncs, per què? Que té d'especial Jana Creus? -li vaig contestar totalment descol·locada-
- L'oncle del meu pare es deia Jan A. Kruse i la pronunciació es gaire bé la mateixa. No el varem conèixer mai, ni jo, ni el pare. Va morir jove, ... a Omaha Beach, a Normandia. Però tinc el seu nom gravat, en majúscules, com el veia de petita al monument que honora els morts a la Segona Gran Guerra, a la meva ciutat de Connecticcut, als Estats Units, entre tants de noms, el seu: JAN A. KRUSE. És per ell que em dic Omaha. Que té d'especial per a tu, aquest nom?- va inquirir ella-
-En un altre vida vaig ser allà, i potser hi vaig morir - es pot dir que aquell dia vaig començar a entendre.