Olors remotes

Cada matí em llevo i el primer que faig és recordar-te, sense voler-ho, ja que la disbauxa d'ahir a la nit s'acompanyava de la teva presència entretenint els meus amics, que no em feien gaire cas. M'hauria agradat acostar-me a tu, doncs temps enrere, quan estàvem junts les nits en blanc tenien més gràcia, i jo les vivia més intensament que ara, ara que t'he allunyat de la meva vida. Tinc les idees borroses, però tinc clar que val més que no tornis.

A mig matí, des del balcó observo el dia assolellat que em convida a gaudir del món. Abans cada dia l'observàvem junts, el cel blau. I el joiós cant dels ocells em relaxava molt més si tu hi eres present. I no tan sols a mi, ens acaronaven a tots dos els raigs de sol, tan tendres i regalats. M'entristeix que ja no hi siguis... Però el millor és que romanguis lluny de mi, ben lluny.

Just després de dinar sempre era el millor moment per... Bé, tu ja m'entens. La passió amb què t'agafava amb aquell delit i et duïa a la meva habitació, és única, insubstituïble. Te'n recordes? Sempre obria la finestra per què sabia que després d'aquella escena de plaer, les quatre parets acollien una olor que no em deixava respirar. Però era l'olor que tu desprenies, i en el fons, a mi em fascinava. Sovint quan entro a l'habitació em sembla sentir-la, com si una part de tu seguís amb mi. Quin sentit té ara dinar, si no podré assaborir-te després de prendre cafè? Bé, en realitat les coses estan bé tal com estan, i intento oblidar-te perquè no vull tornar al teu costat. Era jo qui t'adorava, qui movia cel i terra per què poguéssim trobar-nos i donar continuïtat a aquell foc que ens feia inseparables. En canvi tu, només em seguies el joc per divertir-te, i amb el temps em vas acabar fent mal. M'ofegaves.

A mitja tarda, al passadís de la facultat els companys em miren malament. En realitat només m'ho sembla. Tinc la impressió que tothom m'observa amb extranyesa, crec que no comprenen per què no camino amb tu. Com que al passadís em sento incòmoda, surto a fora corrents, sense abric ni bufanda. Només segueixo la meva boca que busca aire pur. De sobte em trobo asseguda sobre la gespa, i un gatet se m'acosta per què l'acaroni. Cau sobre el meu pantaló la llàgrima que havia sorgit abans que vingués el gatet, i seguidament somric mentre l'animal s'acomoda entre les meves cames. Mai m'han agradat els ulls dels gats, però avui m'han semblat bonics. Sense voler-ho, el somriure m'obliga a respirar profundament, i sento una olor molt bona que havia oblidat. És la dels pins i les margarides.

A les nits, quan m'assec tranquil.lament al sofà, miro enrere i em pregunto quin sentit ha tingut el dia sense tu. Sé que aviat trobaré la resposta. De moment visc, sento i escric. Però sense tu, la nit i el sofà també són diferents, manquen de sentit. Tot i així, és millor que no tornis, tabac sec. Vull veure't lluny de mi, tabac embolicat. He optat per la vida, cigarret.