Oda a la pèrdua d´algú estimat

Un relat de: Marc Freixas

Sento plorar cada lletra que forma part del teu nom;
accepto la tristesa que provoca el teu record,
en el buit que tinc dins l'espai del meu pobre cor.

( aquells moments em deprimeixen ).

També recordo la pluja de llàgrimes que queien dels ulls de la gent;
cada cop que algú pronunciava una lletra que marxava del teu nom,
es perdien milers de llàgrimes,
de tots els segons que prenen part dels minuts.

Han passat molts anys,
i encara em recordo de tots els instants que vam passar;
instants bons quan encara hi eres
( m'ajudaves a tirar endavant ),
instants dolents quan ens vas deixar
( vas obligar-me a recordar-te eternament ).

T'estimem;
i jo tan sols t'estimo per sempre més,
donant-te aquest poema líric
( aquesta oda ).

Comentaris

  • Paraules senzilles i que bateguen [Ofensiu]
    JoanaCarner | 01-04-2008 | Valoració: 9

    Navegant he arribat a aquest poema. Paraules senzilles, i amb la seva senzillesa arriben al cor dels que hem perdut la persona estimada. Tens el privilegi de saber dir allò que altres només sabem sentir.

  • Gràcies[Ofensiu]
    Queca | 04-06-2004

    Primer de tot et voldria donar les gràcies pel teu comentari, m'ha animat. Escriuré les dues parts que em queden no et preocupis.
    També voldria donar-te les gràcies per escriure, per saber transmetre el que sents i compartir-ho tant bé.
    Aquesta oda l'he sentit més meva que cap altre, ja que jo també he experimentat una pèrdua així, i tot i així, no en sóc capaç d'escriure sobre ell.
    Així doncs, gràcies i endavant!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820906 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.