Ocells migradors

Sense pensar-m'ho gaire, vaig sortir corrents per trobar la meva amiga i demanar-li què volia dir la paraula "emigrar". Ella tampoc ho sabia. Però li va demanar al seu pare i aquest li va exposar l'exemple dels ocells migradors, que sempre volen d'un lloc a altre cap a països on s'hi sentin millor, i que les persones també solen fer igual que ells. Ara, tampoc ho entenia. Per què havíem de ser com els ocells si no sabíem volar? Com més voltes li donava a la qüestió més enrevessada se'm feia. Durant dos llargs dies el meu caparró no feia més que imaginar i comparar aquests amb els meus pares. Fins i tot, jo intentava fer com ells, estenia els braços i simulava ser-ho, feia grans salts per veure si em podia enlairar; però no , no podia.
Finalment, un dia que la mare estava atrafegada a la cuina li vaig demanar:
-Mare, què vol dir la paraula "emigrar"? -
Encara la veig, amb el seu davantal florejat, intentant preparar el dinar. Em mirà amb uns ulls que transmetien molta calidesa, i m'explicà que pròximament hauríem de marxar del poble per cercar una vida més feliç. I que coneixeria llocs nous, escola nova, amigues noves... Em digué que en aquest país, que seria la nostra llar a l'hivern neva molt, i que tot s'encatifa d'un gran mantell blanc, que era molt maco de veure i que m'agradaria... I amb un deix de tristesa la mare afegí que no em preocupés, perquè tot aniria bé. D'aquesta manera tan senzilla se'm va intentar explicar la paraula "emigrar". Així i tot, jo no podia entendre el per què havíem de marxar per ser feliços, si ja ho era. També ignorava l'existència de països llunyans, creia, llavors, que el món era el meu poble i alguns més del voltant. Jo no volia marxar, ni volia anar a una escola nova, ni tampoc volia deixar de veure tots els racons que m'eren tan familiars; i per un moment la meva ment els va evocar.
Aquella nit les paraules de la mare s'anaven amuntegant a l'interior del meu petit món, un món ple de màgia i fantasia. I mentre intentava cercar explicacions a tot allò que m'estava passant, la son em vencia i la ment s'esvaïa. De sobte, em veia volant igual que un ocell, fou una sensació indescriptible de plena llibertat que em féu sentir la pau més completa. Tenia llavors una gran necessitat d'evadir-me de tot allò que els grans en deien "problemes".
Mesos més tard empreníem viatge vers la nostra nova llar. Fou un matí del mes d'octubre dels anys seixanta. Queia una pluja fina i la família sense pronunciar paraula pujà en un taxi de color negre, i sense mirar enrere fugirem. Allí deixàvem unes vivències, uns records, una identitat, algunes vegades família. Jo deixava el meu paradís: que era una part de la meva infància i de la meva innocència.
A mesura que avançàvem per la carretera, alguna cosa s'anava gestant en el meu interior. Era potser una gran curiositat per conèixer llocs nous, per descobrir que el món era immens. I la sensació de fer un llarg viatge em feia sentir, fins i tot, feliç.
Així que ens instal.larem en la nostra nova llar, jo esperava amb ànsia que arribés l'hivern. I l'hivern feu acte de presència, i el fred també es feu sentir amb intensitat. Jo només tenia un gran deler perquè nevés. Em demanava com seria la neu. Aquesta no va trigar a aparèixer. Aquella nit el cel era d'un color plombat, i la gent no parava d'augurar que aviat nevaria. Era una espera impacient. A més, em varen dir que queia molt silenciosament, així que aquell vespre em vaig dir que m'estaria mirant per la finestra. No podia deixar passar de veure un fet com aquell tan importat. Ocorregué a mitja nit, quan uns flocs petits blancs semblants a estels diminuts i lluents, s'estavellaven contra els vidres i molt calladament regalimaven gotes d'aigua. Obrí la finestra i intentava agafar-los, però s'esmunyien de les mans ràpidament. L'endemà fou majestuós el paisatge que davant meu es presentava. Em demanava si era possible que aquells apilotaments de neu que tot ho entelaven de blanc haguessin pogut caure del cel. Sense pensar-m'ho gaire vaig anar a descobrir la meva nova joguina. Era flonja com el cotó, podia lliscar per les pendents, o deixar l'empremta del meu cos en aquell llençol blanc. Aleshores m'hi barrejava amb la quitxalla que també fruïen d'aquell bé. Recordo com sempre arribava a casa xopa de dalt a baix, amb els dits dels peus i de les mans embalbits pel fred, però amb gran satisfacció.
A tot això, la meva nova vida transcorregué intentant adaptar-me el millor que podia. No obstant, tot em feia goig i tenia un gran afany per aprendre, sobretot, la llengua que allí es parlava, era com una esponja que tot ho absorbia. Malauradament, també m'adonava que en aquella comunitat jo era una immigrant i que sempre se'm recordava d'una manera desdenyosa. Em feien sentir diferent, com si pel fet de no haver nascut en aquells indrets no m'acabessin d'acceptar. Vaig pensar que aquella gent tenien por de veure com grans onades de persones invaien els seus territoris cercant una vida més feliç. Eren recelosos per haver de compartir. Volia pensar, també, que això només eren cabòries meves. I aleshores, per no sentir aquell sentiment de marginació i de rebuig, recorria al somni. I durant molt de temps els meus pensaments s'enlairaven i volaven com els ocells per cercar les meves arrels i recrear la memòria dels records perduts.