Observo el mar

No fos cas que el món se´ns girés cap per avall i és produís un terrabastall de foc i de morts, així vull començar aquest relat. Però em perdo....i em deixo, plàcidament. Ennuvolat en els meus núvols.
Intentava concentrar-me per escriure quatre línies per encàrrec d´un diari. Era estiu i jo pensava fer-les lluminoses, fràgils, superficials. Explicar alguna cosa que es pogués llegir fàcilment i sense pressa.
Mirava uns apunts que havia agafat estant prop del mar assegut en un penyal de la costa empordanesa: tenia entre les mans la meva llibreta, que tancada amb una goma gruixuda, protegia els meus pensaments i els meus secrets que anoto quan observo la vida i el paisatge. Cosa que tant m´agrada.
Observar el mar , a l’estiu o durant l´estació que vulguis, és un massatge al cor i als sentiments que no pots aturar. T’il·lumina la ment veure com l´aigua es mou salvatge, lleugera, a voltes poruga, a voltes irritant. S´acosta a la sorra dolçament o deixant un rastre de força infinita, sempre volent guanyar terreny a la terra. Penetrant. Fent que la sorra i les roques hagin de arraulir-se i aixoplugar-se cada cop més a prop de la zona habitada. Allà on el passeig marítim per vianants ha fet una barrera impenetrable, només sobrepassada quan la força de l´aigua és tant brutal que salta per damunt i entra als carres de les cases més properes al mar.
El món està encès , però el mar em calma.
Agafo el meu petit veler, no tinc ganes d´escriure. Tot el què podria escriure seria en forma de ràbia, fàstic, crítica i dolor. No puc. L´emoció m´envolta.
No escric res. Ara no.