Núria.Els orígens

Havia una vegada una terra que va ser gel.

Fa milions d'anys d'això, però n'han quedat les empremtes. Res ni ningú imaginava el que esdevindria.

La pedra nua sepultada en el fred no tenia ni esma per pensar. En tenia prou amb desempallegar-se del seu cor petri que no podia bategar . Restava inerta en el llit que la conduïa lenta però inexorablement a un final que ignorava i que de totes totes semblava molt llunyà. I no s’equivocava.

Van caldre vents impetuosos, tempestes, sol ardent, però sobretot la calma densa i el silenci que ho amarava tot i que feia callar tot intent de despertar...

I es va anar obrint la vall ,com qui obre el ventre de la mare per treure’n el nadó, però va ser a càmera lenta, sense cap pressa, com si el temps estigués captiu en cada espurna de la glacera. I el gel es va fer aigua i després herba i després bosc, i després nosaltres.

El pi petit no en té ni idea d’on prové , però porta escrit en l’ADN del seu tronc l’empremta del gel...

És per això que s’hi troba tant a gust: blanc i verd, neu, terra i aigua.

Glòria Vendrell i Balaguer