No vull sopa

"No vull sopa". "T'has de menjar la sopa". "Ja, però és que no vull sopa". "M'és ben igual que no vulguis sopa, te l'has de menjar". "Ja ho sé que tan te fa, però segueixo sense voler sopa, a pesar de la teva insistència". "Què dius? Aquestes són paraules per un marrec? A on has escoltat aquesta paraula". "No ho sé, potser pel carrer". "Doncs no la diguis més". "Doncs no siguis insistent i no l'hauré de dir". "Menja't la sopa!". "Que te dit que no vull, no m'agrada aquesta sopa". "No li pots fer fàstics al menjar, d'alguna manera t'has d'alimentar si vols arribar a gran, t'has de menjar la sopa, és imprescindible". "No hi estic d'acord, és accessori". "Tu sempre duent-me la contrària, te dit que t'has de menjar la sopa i te la menges, o si no hi haurà clatellades, ho captes? Menja't la sopa". "No en ve gens de gust de menjar-me-la. Aquesta sopa verda no és una veritable sopa, amb un brou, de pollastre o de pota de pernil, és un invent teu que has fet amb les sobralles que has arreplegat per la nevera. No hi ha qui es mengi aquesta gasòfia. Ni t'has pres la molèstia de maquillar una mica el gust amb espècies. No saps cuinar". "Què no sé cuinar? I tu que cony saps del que jo se fer i del que no, marrec dels collons! Menja't la sopa. A més no pots dir quin gust té perquè ni l'has provada. Les coses s'han de conèixer primer per poder parlar-ne. Tu no coneixes la sopa, la sopa no et coneix a tu". " Em penso que t'estàs embolicant, la filosofia no és el teu fort. Ni la cuina".

Es feu un silenci al menjador. La sopa fumejant, d'un color verd espès, esperava a ser processada. El marrec no volia saber res però de les seves funcions englutidores. Volia un tall de carn o un peix ben torradet, i no aquella cosa. La mare no havia tingut temps de preparar res més elaborat. La batedora havia fet tota la feina.

"Això no és en essència una sopa, es tracta més aviat d'un puré", va dir el marrec. "Què en sabràs tu del que és una sopa i del que és un puré? Ets un savi de la gastronomia, que pot distingir unes coses de les altres. Això és una escuma, una mousse, una delícia per la que et cobrarien un preu astronòmic a qualsevol restaurant de primera categoria, una obra d'art de la cuina contemporània, que tu menystens per prejudicis en contra meu. Perquè en el fons em tens molta enveja per les meves qualitats culinàries. La teva mare no et feia sopes com aquesta, reconèixe-ho". "Però si tu ets la meva mare". "Això no té res a veure". "Mira, les esbroncades al papa se les fots a ell directament, a mi no em facis servir per entrenar-te. Jo tinc una personalitat, sóc un ésser viu, entens?". "Aviat no ho seràs si no et menges la sopa". "Ah sí? És una sopa, una escuma, una mousse tal volta? És alguna cosa. Estic pensant que aquest grumolls són fastigosos, i també que en qualsevol moment li sortiran potes a aquest engrut i començarà a caminar. Segur que et mata, per haver-lo creat essent un monstre. T'ho tindries ben merescut". "Això que dius és un disbarat, encara t'hauré de donar una bufetada. Què t'has cregut, marrec? Els meus plats són deliciosos, i el teu paladar pitjor que el d'un porc senglar, no aprecies l'esforç en res. Ets un desagraït". "Tanmateix no penso menjar-me això, que tu anomenes sopa, i que segur que es podria fer servir per enganxar cartells a les parets, per la seva densitat i consistència".

El marrec va introduir la cullera dins la sopa, i després la va provar de retirar. La consistència de la sopa era força sòlida, no es desprenia de la cullera amb facilitat. El color verdós es matisava als grumolls on era més tebi, com de pastís.

"Menja't la sopa et dic". "San tornem-hi! Que no vull sopa, a veure si t'ho fiques a dins de la closca dura que tens, que no em surt dels collons menjar-me aquesta sopa, que és una merda, que segur que té un gust que fa venir basques, no em vull ennuegar, potser estàs provocant la meva mort. Tu em vols assassinar, per això em surts amb aquesta sopa. No m'estranyaria que haguessis afegit verí per tal de rematar la feina, encara que només amb la sopa ja la tindries enllestida. Ets una assassina. La justícia t'hauria de prendre". "Ja delires". "No deliro, és la pura veritat". "Si et volgués assassinar no t'hauria parit i en pau. Si te parit és perquè vull que visquis, i per això t'alimento, amb sopes i altres delícies, que tu menysprees perquè no tens sentit de res, perquè no coneixes el significat de la gratitud, perquè ets un fills desagraït i mal fill. Ara menja't la sopa, és la darrera oportunitat quet concedeixo. La sopa és bona. Penses estar-te tota la tarda amb el cuc rossegant-te la panxa?". "Ho dubto. Hi ha unes magdalenes a l'armari, qualsevol cosa em vindrà bé". "Les magdalenes de l'armari no les tastaràs, a no ser que et mengis la sopa. Fes-te a la idea que el primer que menjaràs a partir d'ara serà aquesta sopa, cap altra cosa més. Només la sopa, el primer, i no intentis sortir de casa per tal de comprar-te qualsevol porqueria a la fleca o a la pastisseria, perquè no et deixaré sortir de casa fins que no t'acabis la sopa. Ja ho saps".

El marrec restà astorat uns segons. Allò ja passava de mida. Havia de fer alguna cosa per desempellagar-se de mare i sopa. Amb eines d'urgència.

"Aquesta tarda he de sortir de totes totes, tinc coses importants a fer". "Què dius ara? Tu coses importants a fer, si no fots res?". "Doncs sí". "I quines són aquestes coses?". "No te les puc explicar". "Perquè?". "No ho entendries". "M'estàs dient beneita?". "No t'estic dient res, només que he de sortir aquesta tarda, que no puc quedar-me i que no penso menjar-me aquest horror de sopa. Que se la mengi algú altre". "No hi ha ningú altre que pugui menjar-se aquesta sopa, és només per tu, l'he feta perquè te la mengis, i així ho faràs, perquè jo t'ho mano. I oblidat de sortir amb els teus amics aquesta tarda si no t'has menjat la sopa, i llepa el plat quan acabis, que no podem llençar el menjar". "Què?". "Que llepis el plat". "Això és una porcada. No penso llepar res, a saber quines mans han tocat aquest plat. La veritat és que em fa una mica de fastig i tot de tocar-lo". "Què vols dir quines mans? Les meves i les de ningú més, sortit del rentaplats directament. Que potser et fan fàstic les meves mans?" "No volia dir això. Tot ho malinterpretes, a tot li trobes la volta, de tot en fas un gra massa. I t'entestes en coses que no poden ser. El que no pot ser no pot ser, i no val la pena capficar-s'hi. No pots obligar els altres a fer coses que no volen fer, que la seva voluntat lliure i sobirana no els permet de fer, que de cap de les maneres no volen fer, no ho volen dur a terme. Has d'entendre que de vegades, o sovint més aviat, no es pot tenir el que hom vol, que hi ha d'haver sacrifici".

La mare fou la que restà astorada ara.

"Quina barra que tens! Que em parlis de deures. Jo te fet la sopa. Te la fas tu si tant en saps. Però no, algú altre t'ha de fer la sopa, i després li has de fer escarafalls. Perquè no te la fas tu mateix, la sopa? Així no tindràs cap problema, perquè, eh?". "Perquè no sé cuinar". "Arg! Doncs n'aprens. A menjar-te la sopa ara mateix, que no t'ho hagi de repetir. És la meva darrera paraula. La sopa ara". "No vull sopa". "Menja't la sopa". "Això no és una sopa, és un derivat del petroli de ben segur, em vols enverinar, com ja te dit. No menjaré d'aquest plat infecte". "Els meus plats són infectes? Aquesta casa és infecta? Quan vingui el teu pare te'n assabentaràs. No tolero que faltis al respecte al plat de sopa, té una dignitat, és persona a la seva manera, i tu l'estàs menyspreant, no et fa pena?". "El què? Un plat de sopa? No". "Doncs te n'hauria de fer, les sopes també tenen el seu cor. I les persones que les preparen, jo mateixa. M'estàs menyspreant, estàs dient infecte i engrut del que jo he fet, del que he amorosit amb una espècie especial, la que ha tractat els elements com un tot, aconseguit l'harmonia entre les seves proporcions, una harmonia clàssica diria jo. I tu no valores gens tot aquest esforç. Quan vingui el teu pare et dirà quatre coses. No et fa por el teu pare?". "Gens ni mica, és un fleuma i no em dirà res. Prou que ho saps". "El teu pare no és cap fleuma. Només és una persona moderada, com hauries de ser tu, si no fossis un brètol. T'agrada fer emprenyar la teva mare, oi? Menja't la sopa d'una vegada. Aquest assumpte ja s'està allargant massa. Has de fer cas del que et dic, i fer-ho d'una vegada, perquè m'estic emprenyant".

"No penso fer res del que tu em diguis. I molt menys menjar-me aquesta cosa verda que hi ha al plat i que tu anomenes sopa. Això pot tenir moltes altres denominacions, podríem de ben segur consultar un acadèmic que ens tragués de dubtes, però el que és evident, i per això no cal tenir estudis avançats ni superiors, és que no és una sopa. És quelcom diferent, un ésser híbrid, entre sopa i una altra cosa. A més trobo que s'està endurint, així és immenjable". "Què s'està endurint? Més que la teva cara segur que no s'endureix! Si te l'haguessis menjat quan tocava no estaria dura". "Ja, però no me l'he menjada, i per això ara està com una pedra. Has de comprendre que jo tinc els meus principis, que no puc menjar-me aquest tros de ciment, que em podria perjudicar l'estómac. Però hi ha hagut sort, perquè ens hem pogut adonar a temps del perill que suposava aquest beuratge semi-líquid que m'has preparat. Imagina't que aquesta sobtada solidificació es produeix a dins del meu aparell intestinal. Hauria estat una catàstrofe". "Tu ets una catàstrofe!". "Perquè ho diu això mama? M'hauries d'estimar una mica més, i no donar-me a menjar aquestes coses immenjables. Jo sóc un bon jan, faig les coses que calen, i tu em dones aquestes sopes abominables perquè m'ennuegui o em corroeixin. Ets una persona pèssima, si em permets que t'ho digui amb franquesa. Podries fer moltes coses en el teu favor, millorar-te, obrir-te de ment, ser positiva, no sé, a mi m'ho sembla". "I això que té a veure amb la sopa?".

El marrec restà
desarmat. Allò no tenia a veure res amb la sopa. La sopa era una realitat, i tota la resta cabòries de la seva imaginació. Havia d'enfrontar-se amb la sopa com un palesament de la duresa de l'existència, aquella sopa era una invitació a penetrar en els misteris de la metafísica. La sopa era Déu, o una part, s'alçava en tota la seva majestat al seu davant. Però ell no la volia, no volia prendre's aquell calce.

"No vull sopa, no la vull i no la voldré. I si vols veure'm morir de gana aleshores moriré de gana. Tu que m'has parit, em pots destruir també, tu m'has creat". "Te creat i et destruiré a clatellots, si no et menges ara mateix la sopa, i deixes d'enraonar. No t'ho repetiré, la sopa t'espera, és el teu destí, no et queda altre remei, no tens escapatòria, et torbes dins la ratera, el teu únic menjar és aquesta sopa, no pots fugir de la seva realitat. No la pots minvar ni pots fer-la desaparèixer. Has de créixer". "No he de créixer més del que em pertoca. I no veig que te a veure la sopa amb el fet de créixer. Ningú no creix per menjar-se una sopa que fa fàstic". "Tu si que creixeràs si te la menges, perquè aprendràs que a la vida s'ha d'aportar patiment, sense patiment no es pot fer res a dretes". "Doncs jo penso que es poden fer moltes coses a dretes sense haver de passar per alguns patiments, que són inusualment cruels, o que atempten contra la dignitat de les persones. Tu coneixes la declaració dels drets de l'home? La coneixes?". "Tant com tu, i què té a veure? Potser diu que qualsevol persona té dret a negar-se a menjar sopa? No ho diu, oi? Aleshores que em vols dir amb això?". "No sé el que et vull dir, només que això atropella els meus drets humans, perquè m'estàs sotmetent a un assetjament inhumà, i m'amenaces amb deixar-me morir de gana. Ets una mala mare". "Jo sóc una mare com qualsevol altre, no tinc perquè amagar-me. El que no penso tolerar és que em menyspreïs, i que no vulguis menjar-te'l que te fet amb tant d'amor". "Digues que ho has fet amb rutina, l'amor no té res a veure amb tot això".

La mare començava a estar cansada del debat. Allò no conduïa enlloc. Hauria de cedir finalment. Què li podia preparar en comptes de la sopa. Potser una altra mena de sopa, en tenia una a la nevera, un brou amb uns fideus. Però això seria tornar a començar. De fet no entenia perquè havia de ser ella la que cedís, quan era la que manava en definitiva. No tenia perquè doblegar-se als desitjos del marrec. Ella tenia la seva personalitat, i ja li trepitjava prou el seu marit amb els silencis i les males maneres com per deixar que el marrec li trepitgés també. S'havia de rebel·lar, reivindicar el seu jo diferenciat, l'estima d'ella mateixa estava en joc. No podia renunciar un altre cop a les seves conviccions, deixar-se anul·lar de bell nou per algú altre, que li reduïa la personalitat. Havia de plantar cara i tenir determinació, per enfrontar-se a aquella situació, tan indesitjada. Prengué alè per continuar la discussió:

"Em penso que amb quaranta anys que tens ja podries menjar-te la sopa sense renegar, no trobes, marrec?"