No vull ser

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Quan algú em preguntava, des de l'alçada de la seva vida adulta, amb veu condescendent i mirada encara més condescendent: "i tu, homenet, què vols ser, quan siguis gran?", jo me'ls mirava, i crec que me'ls mirava amb la sinceritat salvatge dels nens, amb aquella claror d'esperit i pensament amb la qual naixem, i que perdem irremissiblement amb el pas del temps; avui en dia no sé si se li pot dir innocència, trobo que aquest és un concepte massa indeterminat i que no comprenem prou com per fer-lo servir, però sí que es pot dir que els nens atresoren una indiscutible sinceritat vers als adults, perquè no n'esperen gaire cosa, ni comprenen els complicats mecanismes de la maduresa.
Me'ls mirava durant uns instants. Ells se sentien potser valorats, perduts en la profunditat de la meva mirada de diàfan desconcert, perduts en l'imprevisible de la meva resposta. Segurament esperaven una contestació automàtica, el típic mestre, o metge, o científic, o inventor.
No volien que la meva resposta fos sincera, com no ho era la seva pregunta, ni la seva carícia que em removia els cabells. Volien acomplir un mer tràmit, un protocol d'acostament a la infància que un dia van perdre (sense saber quan, on, ni com) i que ja no consideraven quelcom que formés part de la seva identitat.
Ara sé que el silenci que apareixia després de la seva pregunta, com pot aparèixer una taca a la pell, una taca petita, insignificant en l'aspecte físic, però de magnitud esfereïdora, una taca que pot ser l'indicatiu indiscutible de l'existència d'un càncer, o d'una malaltia irreversible de terribles conseqüències, es transformava, progressivament, en un tràngol incòmode.
Quan jo deixava la meva reserva, quan trencava d'una forma gairebé tangible, sonora, aquella espècie de passarel.la d'inquietud que anava de la meva mirada a la seva, podia notar en els cors adults l'alleujament, percebia una autèntica tornada al respir, al capteniment, com si sentissin que, si no hagués deixat de mantenir aquella mirada meva, que no escrutava ni inquiria res, simplement mirava, no haguessin pogut resistir-ho més.
Moltes vegades em reprenien per aquesta actitud, que els grans titllaven de mal educada, perquè se sentien solidaris amb els adults que es creien víctimes de la meva valoració, d'algun tipus de burla, o de joc que jo jugava al marge de la seva comprensió. Em deien: "contesta quan et preguntin, no siguis mal educat", però jo em resistia a respondre encara, fins que no considerava que la meva resposta seria ben entesa per qui m'havia fet la pregunta, fins que no creia que seria definitiva.
Normalment, aquesta i d'altres preguntes buides i monòtones, amb una falta d'originalitat colpidora, aquells encontres amb gent gran, que s'havien convertit en una rutina massa feixuga per a un nen de la meva edat, s'esdevenien en aquell despatx àton i impersonal, amb un quadre d'un senyor que duia un uniforme i un bigoti, una creu fosca de fusta rosegada pels corcs, un escriptori de la mateixa mena de fusta, en el mateix estat precari; amb un capellà malcarat assegut amb les mans creuades sobre la panxa fornida, les galtes científicament rasurades, els ulls brillants, que miraven per sobre les ulleres, massa petites per la dimensió de la cara, la punta del nas lluent, el cutis immaculat. Els adults molt ben vestits, expectants, com qui espera els plànols d'una casa nova, o com qui vol triar i ultimar els detalls d'un gran viatge, com qui no vol equivocar-se amb una compra que li costarà una bona suma. Ells també asseguts, i jo, dret, a l'entrada del despatx, aquell dia m'han rentat bé, m'han posat maco, la nit anterior he menjat amb menys frugalitat i he tingut un bon esmorzar, m'han examinat el cabell per comprovar que no hi ha polls, m'han mirat el cos per si em queda la marca d'algun merescut càstig, alguna marca que, en cas de ser detectada, pugui ser explicada sense massa entrebancs, sense haver de faltar a la veritat, potser dient "coses de criatures" ja queda tot dit.
Em miraven, doncs, i acostumava a ser l'home que em removia els cabells i em feia la pregunta, què vols ser quan siguis gran, i jo els tornava la mirada i els feia comprendre què estaven fent, i per això se sentien culpables i em deien a mi que era un groller, perquè sabien que jo encara recordava els meus pares, me'n recordava de com havien entrat a casa i havien mort el meu pare, s'havien endut la mare, m'havien separat de la meva germana, se les havien endut ben lluny, no les tornaria a veure mai, i m'havien portat a aquell lloc per netejar-me, per arrencar-me el dimoni que el meu pare havia introduït a la meva ment infantil. Em lliurarien a una família de bé i, així, potser, deixaria de fitar la gent gran amb els meus ulls insurrectes, amb la meva mirada que no volia estar de cara al sol, ni volia dur una camisa nova, ni volia que la miressin els ulls d'un capellà per sobre d'unes ulleres insuficients.
Guardava un silenci que esperava, que volia saber si algun dia tornaria a veure la meva família, la meva autèntica família, la que m'havien robat.
Amb els meus ulls els feia entendre el que temien que digués la meva veu, i quan descobria aquella comprensió era quan considerava que havia arribat el moment de trencar aquella passarel.la.
Els mirava des de la meva profunditat infantil, i amb la veu serena, amb la consciència plena del càstig que vindria després, quan la parella rebutgés un nen tan problemàtic i en volgués un altre, abaixava el cap per uns instants, prenia aire i tornava a mirar-los per respondre:
-No vull ser fill vostre.


Comentaris

  • M'encanta com creix[Ofensiu]
    RATUIX | 29-05-2008

    el relat, com es dibuixa el món que veu aquest nen, com agafa força el seu convenciment d'on vol i d'on no vol estar.
    Toques de passada un punt d'una memòria que no ens hauria de ser mai llunyana, que hauriem de conservar generació rera generació.

  • Ostres![Ofensiu]
    Thyst | 31-10-2007 | Valoració: 9

    No sabia per on el treuries aquest relat!
    El final m'ha sorprès, i potser sí que és una resposta massa madura, però no crec que pogués haber contestat d'un altra manera!

    m'ha agradat molt!


  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    Lilith | 02-01-2007 | Valoració: 10

    A mi no em sembla que sigui un relat polititzat, els fets són els que són i el nen es mou per raons emocionals, no per raons ideològiques. M’agrada la manera com expliques el què passa a l’interior del nen, és fàcil fer-se’n còmplice.

  • Està bé.[Ofensiu]
    Laiesken | 30-10-2006 | Valoració: 7

    Jo crec que el punt de vista del nen és l'adequat, durant tot el relat, ja que no surt cap sigla, bandera ni imatge, cap al·lusió directa a elements que evidenciin l'entorn del nen. Tot i així, el final és impactant i conmovedor, el que passa és que per ser-ho hi ha que polititzar el nen, i aquest és el error del final, que tot i així és no deixa de ser molt bo, jo el qualificaria de relat crític. Tanmateix, no recordo bé si es van donar casos com el del relat, em sona que sí, però no n'estic segur, i això que m'he documentat bastant (anava a posar molt, però sé que el saber no té límits :P) sobre el tema (el meu treball de recerca tracta la Lleva del Biberó).

  • Al Biel...[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 21-11-2004

    ... Acabo d'arribar d'un poble de La Rioja que es diu Cenicero i la primera cosa que he fet ha estat connectar-me a RC. M'he trobat el teu comentari sobre el relat i només t'he de dir dues coses:

    La primera és que pots opinar com vulguis (només faltaria), que, al meu parer no sembles un llepafils. Tens esperit crític i sinceritat, i això et lloa. T'agraeixo els comentaris.

    La segona, només fer-te una observació: aquest relat és la dramatització del cas real d'una persona que conec i que m'ho va explicar, tal qual, però amb les seves paraules. El nen tenia uns déu anys quan això va passar, i no estava polititzat en absolut. Estava espantat, desubicat, assotat per una guerra injusta que el va separar de la seva família i el va fer testimoni de l'assassinat del seu pare. Aquest nen va quedar profundament marcat per aquests fets, la guerra, la "Enclusa", la solitud... són fets que nosaltres no hem hagut de viure, i que fan madurar més ràpidament a qualsevol. No es tracta que el nen estigués polititzat. Estava furiós, i sabia que tenia una família. Per això tenia tan clar que no volia ser fill de ningú que no fossin els seus pares. El relat té una visió polititzada perquè s'explica des d'una maduresa, que aplica els matissos anti-franquistes com el nen aplicava aquella mirada silenciosa als seus inquisidors.

    No sé si aquesta explicació servirà per què t'agradi més el final. En tot cas, ja està feta.

    Gràcies per llegir-me, Biel.

    Sergi.

  • Conte[Ofensiu]
    Thalassa | 21-11-2004

    M'ha agradat molt, i a més m'ha sorprès moltíssim el final. Potser no és una resposta per a un nen qualsevol, però algú va dir: "los niños infelices maduran antes que los felices". Acabo de publicar un conte que s'assembla, per l'excusa que em agafat alhora de desmbolupar una història, però són extremadament diferents. Et convido a fer-ne una bona crítica, es titula: Ser petit

  • No vull ser...[Ofensiu]
    Biel Martí | 21-11-2004 | Valoració: 8

    No vull ser un llepafils, o un aixafaguitarres, però . A veure, (m'escuro la gargamella, m'assec més còmodament, com l'adult inquisidor...), sempre t'he dit que escrius molt bé i és cert. El relat de la posició del nen em semba genial, i la forma en com puc imaginar-me la criatura escèptica davant comentaris com aquells que tots els nens de l'univers han sentit unes 1000 vegades: "Oh, que gran que t'has fet!" per exemple. Però igual que en algun altre conte teu, no perquè sigui teu sinó perquè coincideix el conflicte, em falla el final. Em falla en el sentit en que és una resposta massa profunda per un nen, potser per un adolescent... Tan polititzada està la criatura? Espero que l'èmfasi en aquest punt, no tregui importància a la valoració positiva que faig de la resta del relat, però com que ja saps que escrius bé, per això incideixo en allò altre... Colló, com m'enrotllo! Apa siau.

    Biel.

  • El passat que torna[Ofensiu]
    kukisu | 17-11-2004 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt aquest relat teu que sembla molt viscut pels detalls que dónes, retratant una època no gaire llunyana d'alguns de nosaltres.
    Felicitats Sergi i endavant amb els teus projectes!

  • Boníssim![Ofensiu]
    Buk | 17-11-2004 | Valoració: 9

    Boníssim, Sergi.
    M´ha agradat moltíssim. I el final es molt colpidor. Perfecte. Aquest nen... tan petit i tan savi!

    Buk

Valoració mitja: 8.67