No tothom és el que sembla

Em fan mal els ulls, potser perquè ahir vaig estudiar massa, o perquè m’he acostumat tant a la foscor que hi ha a casa que quan em dona la llum del sol sembla que se’m cremin els ulls.
Portem una setmana sense llum a casa, la mare s’ha capficat amb la idea de que no necessitem tanta llum i per això a deixat de pagar-la. Jo sé que no és així; sé del cert que tots els diners que guanyem entre les dos se’ls gasta jugant al casino o comprant-se llenceria per satisfer als seus clients. Si, és una prostituta. Ella és així, treballa d’això i hi bolca tota la seva vida en un treball com aquest. No em preguntis el per què, perquè no ho sé, ni em cal saber-ho. La mare, per descomptat, no s’interessa per que jo sàpiga d’on he vingut. No tinc pare, o potser si, no ho sé ben bé però tots els números apunten que vaig ser un d’aquests “accidents laborals” que diu la mare. L’importo tan poc que ni se’n recorda de que avui faig començo les proves de la selectivitat.
Quan feia que no sortia de casa? Potser dues setmanes? A part de quan sortia a fer la compra o a passejar el gos. Però cada vegada que he sortit era de nit, perquè la resta d’hores amb llum provinent del sol les dedico a estudiar per preparar-me per la selectivitat. Però avui em toca sortir de casa. No per anar a menjar amb les amigues, ni per sortir de festa sinó per anar a les proves de la selectivitat. Repasso tot el que haig de fer durant el dia i acabo amb la conclusió que hauré d’agafar el tren, així que em dirigeixo cap a l’estació. Em fa la sensació de que avui serà un d’aquells dies que tot et surt malament. Potser podria haver estat un altre dia, oi? Un dia que no tingués tres exàmens...
L’andana del tren està gairebé buida. Em pregunto el perquè. Estem dos nois, dues noies, un senyor gran i jo esperant l’únic tren que passa a les vuit del matí. Espera. Sembla que hi ha algú més. És un noi, però a la primera que el miro em gira la cara i se’n va cap a la sortida. Sembla que s’ha deixat una targeta. És en aquests moments en que m’adono que la gent pot arribar a ser molt maleducada; ningú s’aixecà per portar-li la targeta al noi, així que jo l’agafo i començo a córrer, tot desitjant que no sigui massa tard.
Allà està. Li dono un copet a l’espatlla i de cop, sembla que li hagi passat la corrent, perquè el noi fa un petit bot que fins i tot a mi em sobta, ja que aparenta ser el noi més segur que he arribat a veure.
―Perdona, no et volia molestar, però es què t’has deixat una targeta a l’andana. Només te l’he vingut a portar per si era important. ―dic amb veu tremolosa; alguna cosa no és estranya en aquest noi.
―No era important, però gràcies. ―la seva veu tenia un xic d’arrogància però no li dono gaire importància.
Silenci. Encara més silenci. Els tres segons més llargs de la meva vida.
―Has acabat? ―una mirada ferotge clavada en mi acompanya aquesta pregunta més que arrogant.
―Si; ho sento. ―la vergonya inunda la meva cara―. Ja me’n vaig.
―Lauren!
Em giro ràpidament amb el cor a mil per hora. Aquest és el meu nom. Com el sap aquest desconegut?
―Es pot saber com saps el meu nom?
―Molt senzill, el tens escrit a la motxilla.―El punt d’ironia a la seva veu em fa estellar, però no acabo d’entendre el perquè. ―No em preguntaràs per què t’he cridat? ―ja en tornem a ser! Amb aquest punt d’ironia i superioritat.
―Em...Si. Per què?
―Res d’important, només un consell: Si de cop t’has posat a parlar amb mi sense conèixer de res el tipus de persona que sóc, millor que tinguis compte, que no tothom és el que sembla. ―Aquesta frase ens la repeteixen totes les persones que tenim al costat però quan me l’ha dit aquest estrany sonava diferent, com si esperes que passés alguna cosa dolenta per culpa d’això.
―Per cert, Lauren? Quin nom representa que és aquest?
―Doncs es que la meva... ―Se’n ha anat, m’ha deixat amb la paraula a la boca i no m’ha dit ni adéu. Quins modals són aquests?
De cop me’n adono; el tren! Estic a punt de perdre el tren. Començo a córrer ràpidament i ,per sort, el tren encara no se’n ha anat.
Durant tot el viatge no deixo de pensar en el que m’ha dit aquell noi estrany dels cabells negres com el carbó i amb pintes de motorista dur.
***
La facultat és gegant, les classes són immenses i els passadissos també. Allà tot és grandiós! Entro a la classe que hi ha apuntada al paper que m’han donat a secretaria i veig que encara no hi ha gairebé ningú. Hi ha un professor de guàrdia en un cantó de la classe. Em mira, em somriu i em pregunta quin examen vinc a fer; li responc i em diu que és aquí però que no em preocupi, que puc repassar mentre tots els altres arriben. Suposo que aquest professor és d‘aquelles persones que tan si tenen un bon dia com un mal dia et treuen un somriure de la cara. La gent comença a entrar, veig a primer cop d’ull qui s’ha preparat bé i qui no, no em preguntis com per què ni jo ho sé. Finalment el professor de guàrdia ens reparteix els exàmens, no em puc creure les pàgines que té, diria que n’hi ha més de deu.
***
Sóc la última a acabar, espero que totes aquelles hores davant dels llibres estudiant hagin servit d’alguna cosa, perquè sinó no podré agafar una beca i llavors no podria pagar els estudis. Entrego l’examen al professor i aquest em pregunta que com ha anat. Ell ha notat que estic molt nerviosa m’agafa de l’espatlla amb un moviment massa proper i em diu que no em preocupi que segur que he tret molt bona nota.
―A més, jo sóc un dels molts professors que corregeixen els exàmens; així que si vols podries fer alguna cosa per mi; ja saps, per pujar la nota. ―aquestes paraules em paralitzen completament, sé que no està bé el que m’està dient. Sé amb quina intenció ho diu, però jo sóc molt tímida per cridar-li la atenció.
―No cal, gràcies.
Em dirigeixo cap a la porta de la classe tot tremolant, esperant que no digui res més.
―Estàs segura? Perquè ens ho podríem passar molt bé... ―aquestes són les paraules que em fan arrencar a córrer desitjant amb tota la força que em deixi en pau aquest home.
***
Agafo el tren i torno cap a Terrassa, he quedat amb la Gina i unes amigues seves en un bar a prop de la Plaça Vella. Com sempre, jo sóc la que primer arribo; m’assec, agafo taula i demano un caf. No podria dir-se que la Gina és la meva millor amiga, perquè no en tinc, però si que és amb la que més surto. Hi ha un noi de cabells rossos i pintes de porter de discoteca assegut a dues taules a la dreta, me’l quedo observant; els nois que porten el misteri gravat al seu front són com una obsessió per mi, diria que són els únics que tenen una vida interesant o et poden explicar alguna cosa que interessi i que no sigui de futbol. Ja arriben les noies; són unes còpies de totes les altres noies de Terrassa de la zona alta, i a més són guapes; que més volen? Comencem a parlar de les nostres coses, ja que feia molt temps que no parlàvem per tots els exàmens, prefereixo no explicar-li tot el que m’ha passat aquest matí. Sóc així, no explico gaires coses de la meva vida privada. Segueixo mirant aquell noi de reüll però la Gina se’n a adonat.
―Tia! Però què fas? Ni el miris aquell noi, que diuen que és el camell més gran que ha existit a tot el Vallès Occidental.
―Si no l’estava mirant! Només observava la gent!
―Sí, Sí! I jo vaig i m’ho crec.
Des que la Gina m’ha explicat la història d’aquest noi no l’he tornat a mirar. Per si de cas passes alguna cosa.
―Bé noies, jo m’he quedat amb gana. Vaig a buscar un croissant a dins del bar. ―Dic desitjant més menjar.
Em dirigeixo cap a el bar i demano el que vull, hi ha el noi assegut al costat meu de la barra. Em mira i nota que li aparto la mirada; la veritat és que no m’agrada fer aquestes coses.
―Ja t’han dit que sóc camell, oi? ―la seva veu és més profunda del que m’imaginava.
―Em...si, això m’han comentat. ―dic amb un fil de veu.
―Doncs, no és així, el camell és el meu pare. Per cert, em dic Jack.
―Jo Lauren. Per què m’expliques això? No em coneixes de res.
―Perquè abans he vist com em miraves, han arribat les teves amigues i m’has deixat de mirar, Bueno, i també perquè em dónes bones vibracions. ―sembla del tot sincer.
Seguim parlant duran una bona estona fins que decideixo anar a veure les meves amigues un altre cop. Allà estan, i segueixen parlant del xicot d’una morena perfecte. Decideixo anar-me’n a casa, que ja és molt tard i no vull arribar quan ma mare estigui a casa.
***
Estic al llit. Reflexiono per tot el que ha passat avui i me’n adono de que la frase que el noi bru m’ha dit s’ha complert a la perfecció:
No tothom és el que sembla
Tan el professor, que en el primer moment m’ha semblat una bona persona, al final no ho ha sigut; com en Jack, que tenia tots els números per ser un camell i al final a resultat que és una persona normal i corrent. Tanco els ulls. Espero a que em vingui la son.
Demà serà un altre dia.