No sé què pensar

No sé què pensar, quan et veig des de la finestra tot sol a casa. A vegades tinc ganes de baixar les escales de dos en dos per arribar davant la teva porta i prémer el timbre fins que baixis ; les teves orelles esgotades de tant soroll.
Potser és que estàs tramant alguna cosa. Ja ho saps, algun dels teus invents que t’agrada tant ensenyar-me les nits que no tenim res a fer. Després d’un concert o una passejada pel parc.
Trobo a faltar el teu gos, aquella boleta de borrissol blanc que em salta a sobre sempre que pot, llepant efusivament la meva cara.
Però sobre tot et trobo a faltar a tu. A tu i a la teva mirada. Se’m fan molt durs els dies que em dius que no destorbi, que estàs enfeinat. Ja ho veus, no se gaire què pensar.
Sort que la idea de que no tens ganes de veure’m, no se’m passa mai pel cap. Només em faltaria això, que ja em tiraria per la finestra d’un sisè pis o alguna cosa semblant. Però és que no els entenc aquests dies que estàs tan ficat en els teus pensaments i les teves andròmines. Sí, és veritat que quan me’n ensenyes els resultats et faig aquella cara de embovada i et dic tantes i tantes paraules d’admiració, però hauries de saber que només ho faig perquè no et tornis a tancar una setmana més per acabar de perfeccionar les coses.
En fi, que havia pensat d’anar a fer alguna cosa junts. Ja fa dies que t’observo i et veig aquella mirada que se’t posa quan fa massa que no veus el mar.
Vull que anem plegats a la platja, i que tot i ser a ple hivern, ens tirem de cap a l’aigua. Amb roba, sí. I que agafem un refredat i ens quedem quatre dies mirant pel•lícules de les que et fan caure una llàgrima des del sofà de casa, sota una manta calenta, sense anar a treballar.
Avui al matí he passat per davant de casa teva i he vist que tenies el llum de l’habitació obert. Tu ,per suposat, eres a la cuina esmorzant. Sempre te’l deixes aquest llum obert. És ben bé que no tens res al cap.
T’estimo.