NO M’ESPEREU PER DINAR

Els dies se li feien curts. Començava a treballar que encara era fosc només per poder plegar puntual i fugir unes hores. Per escatimar temps va optar per no dinar a casa. Una carmanyola a la feina i amb 20 minuts ja havia dinat... “– Hola! Em sap greu, rei. Se m’ha girat feina altra vegada i ho tinc molt malament per venir. No m'espereu per dinar. Ens veiem al vespre quan plegui. Un petó!”.

A les cinc de la tarda sortia de la feina esperitada i travessava la ciutat amb el neguit que li ofegava l’estómac per deixar-se seduir en el seu oasi secret. Es capbussava entre escrits i frases que la fascinaven. Eren la seva addicció. Qui les havia pensat? Què volien transmetre i en quin moment de la vida van ser escrites? Per què van ser escollides?... Les hores se li escapolien sense adonar-se’n. Cada vegada li costava més tornar a tocar de peus a terra i a la seva realitat rutinària que la corsecaven.

Però es va acabar! Ara tenia cada hora del món. Ja no calien excuses per perdre’s en el seu indret secret perquè hi residia. I mentre levitava tranquil•la entre làpides es mirava la seva de reüll i amb cert orgull: blanca, elegant, amb la frase “No m’espereu per dinar”.