No hi puc fer més

No hi puc fer més : cada any em miro i remiro el pessebre, de dia i de nit. El primer que faig quan em llevo és obrir les llumetes de colors i mirar-me’l amb placidesa. També és l’últim que faig abans d’anar a dormir.

Em sento com una nena, com el meu nét quan s’asseu al terra embadalit i contempla cadascuna de les figures i de les escenes. Hi ha alguna cosa que m’enamora. No hi puc fer més.

Per més coses que en digui, sempre són més , les que queden per dir, però un tema recurrent en aquest ventall de motius nadalencs, sempre són “ els pastorets”.
M’alegra ser com ells : mediocre i petita, amb la vida feta a força de treballs i quotidianitats, anar per feina pel món, pensar en “ les garrofes” i en “ el bestiar”, buscar el caliu del foc per sobreviure, anar tantes vegades com calgui al pou a buscar aigua , perquè se m’acaba i sempre tinc set, cuidar dels meus, viure entre cassoles prop de la llar , sentir la molsa als peus i les estrelles al cel....

Però el que més m’alegra és que a mitjanit van creure l’anunci i es van posar en camí, segurament sense entendre massa i ho van fer amb el que tenien... i va passar que ells , i no altres, van veure “ el nen” i els àngels que cantaven : “ Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra i als homes”...

No hi puc fer més : se que l’any que ve, quan destapi les caixes , entre figures, serradures, tisores, pinyes, pedres , el llit de molsa, el vidre d’aigua, els suros, les fustes i els papers de colors, em tornarà a agradar de posar els pastors, d’un amb un, a poc a poc...

Glòria Vendrell i Balaguer