No hi ha paraules

Estava fent un treball, per la uni... Han picat a la porta i he baixat a obrir, era el Doctor. La venia a veure. Feïa un parell de dies havíem sol·licitat, de nou, i per quarta vegada, l'ingrés. A casa no hi està del tot bé, no només pels múltiples dolors, sinó perquè mentre s'estava a l'hospital, se sentia més estimada que mai, a totes hores algú l'anava a veure i aquesta sensació de ser estimada i que tothom estigués per ella li agradava i li donava forces i ànims per anar tirant. És normal. Li ha fet una mica de control i li ha demanat quatre coses, ella trista i espantada com si d'una nena indefensa es tractés, anava col·laborant. Jo em mantenia allà dreta, observava. Se m'ha posat un nus impressionant a l'estomàc, que feïa dies que no sentia. M'ha tornat la por, aquella por a perdre-la, aquella por que tens quan alguna cosa important i necesaria se t'està acabant i no hi pots fer res.
Se'm negaven els ulls però aguantava com podia.
No estava segura si el Doctor voldria parlar amb mi, en privat, després de la visita; però quan a acabat l'he acompanyat a la porta i l'he seguit fins el cotxe, necessitava saber què havia vist, i és que quan li ha tocat la panxa li ha canviat la cara. Ella no ho ha notat, però jo no he pogut evitar adonar-me'n.
Érem a fora i el doctor amb molta delicadesa, que s'agraeix molt en aquests casos, a començat. Han estat 10 minuts, però m'ha semblat una explicació interminable, ja no podia aguantar més les llàgrimes, cada cop es complica més i se'ns han acabat les possibilitats, s'ha acabat la quimioterapia i s'han acabat els recursos, la malaltia ha de seguir el seu curs, està massa evolucionada i se'ns n'ha anat de les mans, no s'hi pot fer res. Deu setmanes, tres amunt o tres avall, però unes deu... Fa tant mal! Se m'ha encongit el cor, l'estomac ja el tenia comprimit de feïa estona i la gola... No em sortien les paraules, he quedat sense aire. Per uns moments m'ha caigut el món a sobre i he quedat atònita al meu voltant. Tot em donava voltes, no el podia escoltar més, m'estava creant un estat d'angoixa i impotència tant bèstia que m'ha començat a tremolar el pòls. Ha parat i amb un copet a la meva espatlla s'ha despedit.
Per uns moments m'enfonsava, estava paralitzada i amb la mirada perduda en l'infinit de les muntanyes, he respirat profundament i he tornat a entrar. Allà estava ella indefensa i amb els ulls brillants, m'ha preguntat si passava res, però m'ha semblat que sense ganes de saber. No res li he dit jo, i que l'ingressarien aviat per acabar de recuperar-se. No volia enganyar-la però no podia dir-li que se n'estava anant i jo no podia fer-hi res, jo no la podia ajudar, jo no tenia la solució.
Ara reposa al llit.
Massa emocions en poca estona, tinc la ment perduda, i no puc deixar de plorar, com els explico als altres? Què li he de dir al meu pare quan arribi? En Manel, que és tan sensible? I la petita? La meva germaneta petita? Què els he de dir? Que tot va bé? I els dos més grans? No podré fer-ho, soc massa jove i son massa coses per mi a la vegda, no se com m'ho he d'agafar, cap d'ells ha volgut conscenciar-se que això acabaria passant, tots tenen esperances i ara? Ara ja no podem parlar d'esperances, ara només podem parlar de temps. Però la sensació que vius quan et diuen que a la teva mare, la teva estimada mare, només li queden deu setmanes no es pot descriure.

Gracies per escoltar-me.