No feu cas dels meus danys

Un poema directe amb una ferida oberta. El poeta s'exposa i ens empeny fins al seu fons, que és un abisme (com el de cada un de nosaltres). I ho fa sense metàfora, amb els mots i el registres quotidians.
Un poema introspectiu on el poeta s'interpreta a si mateix en el món i ens ofereix, nua, aquesta interpretació.

Una idea, Marc: per què no intentes, com a exercici, expressar el mateix a partir de metàfores només teves, que ningú pugui repetir? Una abraçadassa!

Aquests dies, benvolgut Marc, m'ha passat pel cap la idea d'escriure un relat que podria titular, per exemple, "Aventures i desventures d'un escriptor novell". L'objectiu fora una visió més o menys irònica de la nostra (i dic "nostra", perquè consti) entranyable i curiosa situació. I ho dic perquè penso, com molt bé dius en la darrera línia d'aquesta prosa poètica, que cal prendre's les coses amb alegria, amb bon humor. Suposo que això només es pot aconseguir si qui li agrada la literatura se la pren com una manera de veure la vida, com una sèrie d'elements que l'omplen a nivell personal, com alguna cosa de la qual no n'esperes res més que sentir-te bé amb tu mateix. Buidar-te d'alló que modula els teus estats d'ànim per a compartir-ho. I això pot ser molt gratificant.

El poema marca una espècie de dicotomia: el plaer d'escriure i l'autorealització. Ambdues coses, efectivament, es poden conjugar, però com molt bé dius, no sempre es dóna el cas. Ens marquem unes fites per a sentir-nos realitzats, però no sempre arribem a assumir-les. Marc, expresses un sentiment que compartim molts, no et sabria dir si de frustració, però de vegades sí, de vegades és això.

Dius, de forma molt radical (sobta per la seva cruesa, però així ho plasmes):

"així doncs,
ni em fotré cap tir,
ni m'ajeuré al meu llit, a no ser que sigui per anar a dormir."

En altres paraules, que de la frustració treus forces (et diré que jo també ho intento) per seguir cercant el teu propi camí. No és mera obstinació, és tenacitat, és força de voluntat, és treball i és dedicació.

Pel que fa a la resta del poema, m'ha semblat, com tots els teus, i pel que fa al contingut, molt intimista i personal (clau d'una bona poesia, opino jo). Sobre la forma, et comentaré que m'ha semblat més aviat prosa poètica, que ja et dic que no és el meu fort (no n'escric massa, jo, de prosa poètica, la veritat). Marques contrastos molt estridents ("Sóc", "Tinc" versus, per exemple, "tinc la certesa, encara que no sempre, de ser l'home aquell trencat que escriu poesia per plaer", o el següent). Aquests contrastos (que a nivell personal els trobo potser un xic durs) marquen una radicalitat del poema, clau per entendre'l tot ell. No és, per entendre'ns, un poema dolç o romàntic com altres que ens has brindat, però ja t'he comentat que segueix essent intimista en essència. Això és una constant en la teva obra que la fa, d'alguna manera, encara més poètica.

Una abraçada, Marc! I mercès per tots els teus comentaris.

Salut!

Vicenç