No en té... animeu-vos a posar-ne un :)

Un relat de: Joana

Cada nit, abans d'anar a dormir, la Joana recolzava el cap a l'ampit de la finestra i mirava la lluna. La seva llum blanca l'atreia i es quedava embadalida mirant-la fins que les parpelles li començaven a caure i quedava profundament adormida. Una nit, però, la Joana es va estranyar de veure la lluna excessivament prima. "La lluna està malalta", es va dir. I sense pensar's-ho més, va agafar una escala del rebost, la va recolzar a la paret de casa i s'hi va enfilar. Ajudada per les mans, va començar a pujar i no va parar fins que va poder tocar les estrelles. I quan va ser a dalt de tot, es va arrancar un cabell de la seva cabellera tan i tan arrissada i, amb molt de compte, en va lligar un dels extrems a la lluna, la qual tenia una forma que li recordava a un galló de mandarina, i l'altre se'l va lligar al dit, com si d'un anell es tractés. "M'he casat amb la lluna", va dir, "Jo la cuidaré". I des d'aleshores que sempre portava aquell anell fet de cabell arrissat.

Els dies passaven i la Joana estava molt orgullosa del seu compromís amb la lluna i, sobretot, estava molt contenta de la salut que anava recuperant, cada dia estava més grassoneta. No envejava gens ni mica els nens que portaven globus d'heli perquè el que tenia ella era molt més valuós i, sobretot, únic! Sense dir-ho a ningú, perquè era un secret, la treia a passejar cada nit, de seguida que es feia fosc, fins i tot els dies de pluja. No volia que la Terra es quedés sense la lluna i la seva llum blanca.

Els dies van anar passant fins que en va arribar un en què la Joana no es va poder llevar del llit del disgut que s'havia endut la nit anterior: havia perdut l'anell! La tristor li va durar tot el dia però... quan el cel es va fer fosc, va mirar el cel i va veure la lluna, la seva lluna! I no només això, s'havia engreixat i era més rodona que mai! La seva amiga li va picar l'ullet des del cel i la Joana va entendre que el cabell que les unia s'havia trencat perquè l'havia cuidat massa bé. Però aquella nit també va entendre que la lluna no podia ser de ningú.

Comentaris

  • aaa | 11-10-2007

    del titol en deudeixo que no en té, de titol, i que els lectors hauriem d'aconsellar un d'addient. No m'hi veig amb cor de fer-ho. el que si et diré es que el conte està molt ben redactat (excepte algunes parauletes (sorprendre x estranyar)) però no ha quedat roró del tot. el final es massa precipitat, massa naïf. fantàstic que la Joana (el teu alter-ego, suposo) arribi a la lluna amb una escala i la cordi amb un dels seus cabells, però la resta es palla. en tot cas, un bon relat, tot i que en el futur hauries de planejar una mica mes la direcció del relat.

    PS: de totes maneres, mai s'arriba tan lluny com quan no sabem on anem, i en els relats, de vegades, també funciona aquesta tècnica. prova de portar la Joana a la policia per denunciar el robatori de la lluna, o portar-la al circ i que els fils dels globus dels altres nens es barrejin amb els seu propi cabell... no se, podries haver arribat mes lluny.

    Roarscach

l´Autor

Joana

1 Relats

1 Comentaris

953 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00