Nit solitària i ajaguda

Passaven les hores i res no passava. Només els pensaments un darrere l'altre amuntegant-se al seu cap, sense solució de continuïtat. Cobert amb el llençol i la flassada esperava que passés la nit. No era cap calvari, només un estar, un existir sense fer res. A la feina no era gaire diferent. Des dels darrers problemes l'havien relegat a una còmoda butaca, i no se'n planyia.

Però tornat a la nit llarga, solitària i ajaguda, val a dir que no anava acompanyada de patiment de cap mena. La solució la tenia al pis d'a baix, en forma de remeis i potingues, aconsellades encomiàsticament per l'especialista. Però ell no volia prendre-les a la lleugera. A més el seu estat de letargia era considerable. S'assemblava a un llangardaix al migdia, sota el sol, sense bellugar-se ni ganes tenir-ne.

Així doncs deixava que els seus pensaments fluïssin i es barallessin, i arribessin a conclusions precipitades i inexactes, i entressin en col·lisió i no arribessin a res en concret. La nit era llarga i solitària, el dia no era gaire més acompanyat. Sempre se sentia sol, i no era una sensació desagradable. La companyia massa intensa el neguitejava, i l'evitava sempre que podia.

Els altres eren éssers naturalment socials. Relacionats i precipitats els uns contra els altres. Ningú no volia estar sol. Ell no comprenia les raons. La solitud era força i enteresa, i al capdavall amb la pròpia ment sempre hom era sol, sense companyia. La nit llarga i solitària avançava. El temps era el remei per a tots els mals, incloses les nits sense son.

Potser es llevaria en mal estat, cansat, esgotat de no haver dormit, però amb prou forces com per aguantar el dia, amb algun que altre badall per entremig. No era un problema passar-se la nit ajagut al llit amb el cap en estat de vigília, despert, alerta, sense poder-se desprendre de les inquietuds del dia per tal d'abandonar-se al descans. Però no havia arribat encara l'hora d'obrir els ulls, tenia per endavant algunes hores de la estranya sensació d'estar alhora mig adormit i mig despert.

Les coses anaven així, i no es queixava. D'altres es perdien en lamentacions, en llargues lletanies i mea culpes per coses de les que no eren culpables. L'especialista li havia demanat en algun ocasió si hi havia quelcom que li preocupés. No era el cas. Al contrari, precisament no hi havia res que el preocupés, i això feia que no tingués cap necessitat de dormir, ni somiar.

Anar-se'n al llit emprenyat amb la vida era la millor assegurança d'una nit de son continuat. Perquè hi havia la necessitat de pensar en quelcom diferent, fantasiós i il·lusionant, avantsala d'una bona dormida. Però gitar-se sense problemes, satisfet amb la vida i sense necessitat d'inventar-ne alternatives era garantia de dificultats, si més no per a ell.

L'endemà no havia de matinar. Mai no ho feia. Es despertava a l'hora que li donava la gana. No gaire tard però sense despertador. El seu cos ja funcionava com un rellotge, no li calien ajudes externes. Pensava ajagut al llit en el seu futur i el seu passat. En com la seva vida no tenia cap sentit, cap objectiu clar, cap ambició grossa, i alhora era del tot satisfactòria. Els seus problemes eren menuts, insignificants i de fàcil solució. I no patia per no ser el que havia somiat ser en el passat. Trobava que la tossudesa d'alguns en realitzar els seus somnis i les seves aspiracions era un pèl ximple.

Perquè en realitat per a ell el somni tenia valor en si mateix, autocontingut, absolut i sense relació amb la realitat. Somiar era un exercici de realització d'allò precisament que no s'havia de realitzar. Somiar era la capacitat que el distingia de la bèstia, que el feia home. Perquè per satisfer el seu instint, per complicat que fos, podia imaginar, estalviant-se la feina de realitzar efectivament, enganyant en certa manera el seu conscient i inconscient.

A la nit llarga i solitària però els somnis eren absents. Tenia al cap una mena de sopa de pensaments sense cap sentit, tots aplegats i competitius. Tots provant de fer-se un espai i assolir la preeminència, fracassant. Ell deixava fer el seu cap. No tenia ganes d'ordenar-se ni d'estructurar-se. L'estructura havia de sortir per si mateixa, ser conseqüència, no pas principi o prerequisit.

Cert que al capdavall el seu cap tenia algunes estructures, idees que es repetien, que s'assentaven, que es feien fortes per recurrents. Però en absolut cercava una estructura prèvia que pogués donar forma als seus pensaments. Ni l'obsessionava aconseguir el que de totes totes havia de sorgir de manera natural. L'estructura apareixia ara i adés, era indefugible i reflex de la realitat mateixa, abocada per igual a crear estructures i a discutir-les i fer-ne excepcions.

Però a la nit llarga i ajaguda no hi havia ordre de cap mena. Ell es deixava endur pel primer impuls. Observava dins de si mateix, no donava res per cert ni per fals. Ni tenia un discurs ni tan sols es concentrava en provar de dormir. No podia i prou, i res del que fes no el trauria de la relativa realitat de la que no podia desempallegar-se.

La solució de tot plegat la tenia a l'abast. Sinó què no volia recórrer-hi. Al capdavall les seves responsabilitats amb la vida no eren tan grans, i podia permetre's arrossegar-se l'endemà abatut pel cansament sense que res de gaire important o excessiu li pogués passar.

No tenia en absolut serenor d'esperit. Tot i la seva immobilitat física es trobava molt inquiet, nerviós i sense capacitat de concentració. Successos del passat passaven davant els seus ulls clucs a més velocitat del que ho feien ordinàriament. I no els hi atorgava cap mena d'importància especial. Eren coses que havien passat i que no tenien transcendència real, no eren definitives, i al capdavall no l'havien influït decisivament.

Potser es pot pensar que era presumptuós per part seva de pensar així, que el passat no havia influït decisivament en el seu present. Tanmateix era una realitat. Mai no havia sabut del cert el que volia fer de la seva vida, i en acabat no n'havia fet res de res. No era res. No era metge o conductor, activista o fuster. No se sentia identificat plenament amb cap organització ni cap moviment i senzillament passava els dies de la manera més agradable a les seves necessitats, que eren poques i ben simples.

Però tornant a la nit llarga i ajaguda, estirat al llit amb els peus creuats i les mans al pit, en posició funerària, no deixava que tot plegat es descontrolés. Algú altre, potser poc acostumat a les nits en blanc, o potser responsable de l'endemà, és a dir mancat de rendir a un cert nivell, d'estar despert, de poder funcionar normalment, potser aquest algú s'hagués amoïnat per no poder dormir, i hagués baixat al pis d'a baix i s'hagués pres el remei, o un got de llet amb unes galetes, o potser hagués sortit a passejar o tot ple de neguit hagués caminat en cercles per l'habitació. No era el seu cas, se li en fotia si no podia dormir, i de rendir l'endemà igualment.

Perquè les persones no podem viure sense autocontrol, que és enemic i amo implacable. L'autocontrol fa a la gent submisa i manipulable. El que volen alguns és manar sense haver de manar, sense la molèstia d'explicitar l'ordre. Ell era ben clar a aquest respecte. Si no li manaven res no feia res, i si li manaven ho feia amb el mínim d'esforç possible per satisfer el requeriment. En això era un treballador i col·laborador exemplar, mai no feia res fora de lloc.

Així doncs no tenia que preocupar-se pel fet de no poder dormir. Eren coses que passaven, de tant en tant, potser si no dormís mai, o si encadenés dues nits sense poder dormir, o tres, potser s'hauria preocupat, i hauria pres el remei o el got de llet, però no era el cas. Sabia que la nit següent dormiria a pleret, i que només ajaure's al llit i tancar els ulls ja perdria la consciència deliciosament. Així doncs no tenia motius per alarmar-se.

Perquè ell era persona de poques alarmes, de poques urgències i poques presses, i no acabava de comprendre perquè algú altre havia de perdre els nervis per quelcom que no tenia gaire importància, o que la tenia només per a ell, en l'ús del seu autocontrol, de la autoresponsabilitat, aquest enemic que fa fer tantes coses que hom en realitat no vol fer, que ningú no necessita i que perfectament es podria estalviar.

A les vuit tocades decidí aixecar-se del llit. Es trobava cansat, el mirall li tornava la imatge d'algú de més edat, i havia d'enfrontar-se al dia amb les seves obligacions, poques però prou. S'afaità i es netejà la cara. La nit propera havia de ser diferent, i el despertar que la continués descansat i entusiasta.