Nit i dia

Un relat de: Denise

Va nèixer en un país exòtic de Sud-Amèrica amb dues llunes, una de nit i l'altre de dia. Però, en lloc de veure-les, només s'en recordava dels moments d'aire pur de després de les plujes tropicals, a part d'això tenia imatges en blanc i negre que no podia arribar a identificar. Però aquells records no eren suficients.

Durant una època va lluitar a la segona guerra mundial al nort d'Àfrica, contra Romell. Era fort i hàbil. No n'era capaç de sentir més que allò que ell anomenava "moments de glòria" i només s'en recordava de quan s'enterrava en l'escalfada sorra del desert, aguardant que un tanc enemig li passés pel damunt, impacientment, suportant l'horrible soroll, i sortint del seu cao com una serp, enfilant-se al tanc pel darrera, trucava a l'escotilla, els soldats de l'interior li obrien per "educació" (s'ha d'obrir si algú crida...), i era quan ell llençava una granada a dintre abandonant-la a la seva sort, caigués on caigués, abans de que els enemigs s'assabetessin de lo que succeïa, i no tenien temps perquè tot explotava, el tanc destruit era la seva missió, les vides que hi havien, la seva ceguera.

Tot allò es va acabar i ell va perdre les medalles, les va descuidar en calaixos d'alguna casa que n'era incapaç de localitzar. Recordava el calaix, però s'havia oblidat del moble.

Llavors va necessitar apendre a buscar una altra satisfacció i s'en va anar al nort d'Anglaterra on hi hagués la possibilitat de veure l'horitzó esborrat per la intensitat dels arbres. I va conèixer les dolces tardes plojoges i pluroses en un desquici de tradicions. Armaris amb olor a naftalina, els ededrons dels que no s'en troben més, coixins enormes, llits que s'enfonsaven, llençols de cotó immaculat. Però ell només s'en recordava dels moments que sempre el perseguiríen, com passa després d'estar en una guerra, i que el feien recargolar-se cada nit per molt confortable que estigués.

Així que va escollir buscar alguna forma de relaxació i s'en va anar a Turquía. Tenint la seguritat del mon occidental per a respirar els aires de l'Orient Mitjà va decidir apendre a gaudir de costums davant els quals havia tingut els ulls tancats i, l'esperit, dins d'una gàvia des dels temps de l'agressivitat extrema.

I llavors va apendre a estirar-se, a relaxar els músculs fatigats, a no tenir por d'apropar-se a les portes de la ment i sentia que algú, des de dintre seu, li pregava un diàleg. Malgrat això, només recordava les olors i els colors, descuidant qualsevol altre sentit.

I aburrit, va anar a buscar feina en camps de refugiats ja que, encara que no s'en recordava, la seva ment s'havia obert a les conseqüències malgrat que això ell no ho pogués reconèixer degut a la por dels tormentosos sentiments de culpabilitat. Però amb dilemes no es poden fer entregues personals, li era impossible mirar-li als ulls a un nen víctima de mines anti-persones i veure, adonar-se de que era un ésser humà. Així que ho va oblidar i va marxar a buscar glòria i altres aventures.

Va voler apendre a pilotar naus de poder. Avions que no llencessin bombes sino aigua quan hi havia incendis que iluminaven terres occidentals, sense guerres ni conseqüències per a poder desfer-se dels records de la conciència. Però els arbres, amb el foc, explotaven com bombes i s'en va oblidar dels tranquils moments del té i, encara que anyorés les gal.letes, ja no s'en recordava dels arbres humits i dels sorolls de la pluja i ja no li era possible retornar perquè no podia percebre aquells records en un mapa.

Així que es va demanar sobre el seu destí i va pilotar altres naus, molt més amunt, molt més lluny, a l'espai, volant entre punts blancs en un buit negre i els únics colors eren els de la cabina i els dels làsers, noves armes amb verds, vermells i blaus i quan la seva nau va rebre el decisiu últim impacte, en el mateix moment de donar-se per perdut a l'espai, mort entre estrelles, sense enterraments ni flors, es va trobar a sota d'un arbre esperant que una poma li caigués al cap i s'en va adonar de que tot era fruit de la seva imaginació i que, en realitat era un granger que no aconseguia agafar ni tan sols un ou de les gallines perquè el gall sempre l'atacava, i ell no podia atacar al gall perquè necessitava els ous.

I tant es va desesperar que va deixar que creixeissin les herbes, qualsevol d'elles, i creient recordar quelcom impressís, es va dedicar a esbrinar en què tant pensaven les vaques, i durant totes les hores de llum es perdia mirant a dins d'aquells ulls foscos. Però, llavors, sense que s'ho hagués proposat en absolut (ja que en seria incapaç) va començar a sentir el silenci i en poc temps va descubrir que el vent deia coses, que volia transmetre pensaments i que per això bufava tan fort. Però es va recordar de tot lo que li havia interessat guardar de les seves experiències físiques encara que imaginàries, va començar a sentir en el seu interior els sorolls d'explosions, veient focs, veient ombres d'enemics... i el seu maltractat esperit, cansat de no ser escoltat ni tan sols amb l'ajut del vent, va desistir, posant així, fí a la vida del guerrer oblidat i ofuscat per la mala interpretació de la seva força vital ficant-se en guerres, gaudint de glòries, tenint possibilitat de pau sense veure més que aburriment, sense voler el contacte amb la terra senzillament per la por.



Ara m'estiro, obro els ulls, m'acabo de desepertar i ell ha deixat d'existir, ja no ho necessita ni ho necessito. Aventures i valor, coratge i fermesa, han estat els ingredients de les meves il.lusions, però, sent un somni, per què existien tants errors? Per què no hi ha hagut cap correcció per part meva?

La raó de la trangigència. Ho he volgut i la falta de necessitat és falsa. En realitat el crido cada nit i l'expulso cada matí. El rebutjo perquè no és aquesta falta de realitat la que em cal, la que visc és molt més ample, molt més intensa i aquest somni no és més que reflexe del meu contacte amb un mon exterior que, en realitat, no m'interessa.

L'aburriment n'és el vici; el fet de petendre escapar-se de la vida, sigui quina sigui, n'és la droga.

Comentaris

  • Nit i dia[Ofensiu]
    Gabriela | 10-02-2007 | Valoració: 9

    Sovint la vida ens dirigeix i som nosaltres qui hauriem de dirigir la nostra vida, governar-la i dur-ne les regnes del nostre destí però l'èsser humà necessita viure experiències, moments i crèixer en coneixements i sabiduria. És al final d'aquest procés quan ha de valorar i preguntar-se si és el camí adequat el que ha pres, si obra amb correcció. En cas contrari sempre pot tornar a les seves arrels, al seu autèntic jo per poder tornar a reprendre el seu autèntic destí i si és necessari, començar de nou perquè mai és massa tard. Dintre nostre sepre trobarem la resposta i l'equilibri: cap a on el cor ens empeny, cap a on els ulls poden veure amb claretat, aquest és el camí.

  • nit i dia 2[Ofensiu]
    donablanca | 08-06-2005 | Valoració: 10

    he anat a parar un altra cop a aquest relat i l'he tornat a llegir. és una practica que m'agrada molt fer.
    no has tornat ha escriure des de llavors.

  • nit i dia[Ofensiu]
    donablanca | 21-02-2005 | Valoració: 10

    si, és cert , el somni serveix per a compensar i regular els temors.

  • Compendre'l[Ofensiu]
    Denise | 08-12-2004

    Per alguns serà difícil d'entendre, n'hi ha una conclusió, però s'ha de tenir en compte que és una comunicació entre un èsser intern i un altre obert per a escoltar-lo. En cas contrari, no hi haurà la comprensió adeqüada.

  • Compendre'l[Ofensiu]
    Denise | 08-12-2004 | Valoració: 7

    Per alguns serà difícil d'entendre, n'hi ha una conclusió, però s'ha de tenir en compte que és una comunicació entre un èsser intern i un altre obert per a escoltar-lo. En cas contrari, no hi haurà la comprensió adeqüada.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Denise

1 Relats

5 Comentaris

2374 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Nascuda a S.Paulo-Brasil, de pare català i mare francesa. 38 anys. Mai, ni tan sols de petita, vaig soportar veure un full en blanc.

Últims relats de l'autor