nit amarga

Són les dues de la matinada i no puc dormir. No és que no tingui son, però és que el cap em dona moltes voltes i no paro de pensar constantment. Penso que cada vegada m'adono més que no faig res bé, que per molt que intento que em surtin les coses bé no ho aconsegueixo pas. Ja no tinc ganes de tornar a començar alguna cosa per després caure, i caure,... Perquè cada vegada que em caic em costa el doble tornar a començar. I, per molt que no vulgui, les derrotes sempre les portes al cor i pesen més que els pocs triomfs que pots haver aconseguit. Cada vegada em queden menys forces per continuar el llarg trajecte que tinc per endavant, i la gent que m'envolta ho nota. Ja no puc somriure tan sovint perquè se'm treu les ganes de fer-ho, i cada vegada m'és més fàcil començar a plorar i per coses potser sense importància.
I tu, amor, no em fas cas. Només vens amb mi quan t'interessa. Estàs tan ocupat i tan estressat que no tens temps ni per xerrar amb mi una estona o si no, quan tenim temps, et passes tota l'hora llegint el diari, sense dir-me res. De fet, em sembla que les úniques converses que hem tingut han sigut per criticar-nos l'un a l'altre o per coses de la feina... I jo, que em sento una merda que no val res, no sóc capaç d'explicar-te el que sento i que em prestis uns segons d'atenció.
Són les cinc de la matinada, se m'acluquen els ulls mollats de llàgrimes, ara si que puc dormir, i potser tinc la sort de somiar amb tu i sentir-me estimada per tu, encara que sigui per uns miserables segons.