nit alada 2

Vaig decidir que aquella nit hi tornaria a anar. Tornaria a estar estirada sobre el matalàs, a la terrassa mirant les estrelles i esperant que tornés a venir.
Tenia massa preguntes i necessitava respostes.Què era? Qui era? perquè fugia d'aquells que volaven? només era un noi i... era massa jove per... per haver fet què?... no ho sé... no sabia ni què li havia de preguntar, però tenia clar que ho havia de fer.

El dia va passar feixugament. S'arrossegava massa lentament i jo, necessitava una distracció. Les series no servien, no volia quedar amb ningú (estava massa neuròtica i s'estranyarien), llegir ja no m'aconseguia absorbir i la música... la música em portava a racons de la meva ment que preferia mantenir tancats amb pany i forrellat.

A la nit, un altre cop el mateix: vaig treure el matalàs, el llençol... un coixí i l'ordinador. La mateixa història... una mica més avançada (el que havia pogut llegir ). Mirava el cel. La nit també era clara, sense lluna, però les estrelles ja cobrien el seu lloc com minúsculs fars en platges llunyanes.

Altre cop un fort aleteig, però no queia res... ningú. fins que de sobte...
- Hola!
Em vaig girar. Era ell un altre cop. El mateix noi, les mateixes ales i els mateixos ulls que et congelaven l'ànima si t'hi perdies massa estona.
- Em puc quedar una estona siusplau?
- Qui ets?
- Em diuen Mark
- Mark?
- Si. I tu? com et dius?
- Ariadna
Va riure silenciosament i vaig començar a preguntar.
- ... Et puc fer una pregunta?
- Si... Si no em fas marxar, si.
- Què... Què éts?
Va tornar a riure, era un riure deliciós: melancòlic i dolç però s'hi notava la tristesa si sabies escoltar i, si en la meva curta vida havia après alguna cosa, aquesta era a escoltar.
- Ens diuen cornu nigro
- Ala negra?
- Saps llatí?
- Eh... una mica. Continua.
- Som... una espècie se guardians. Protectors del mon.... Diguem-ne sobre natural. Ens encarreguem de mantenir-lo a ratlla, protegit i fora de l'ull... Humà.
- Però... Si ets un guardià... Perquè et perseguien?
- Eh? Ah! Els vas veure!
- Si. I avui també - intentava desviar el tema de la conversa - Perquè...
- Perquè fugia d'ells? Eh... És una llarga història.
No m'ho voli explicar. Però d'alguna manera, jo ho havia de saber, ho volia saber. Ho necessitava.
- Tinc temps.
Va tornar a riure i el sò era tant dolç que m'hi vaig perdre. Ja no tremolava de por. D'alguna manera m'havia arribat a sentir còmode amb aquest extrany i desconegut ser.
- No pararàs de preguntar fins que et contesti oi?- La meva mirada ho deia tot. Va sospirar- Fujo peque no m'agrada el que fem... Es podria dir que soc una espècie d'heretge.
- No t'agrada la justícia?
- Justícia? Suposo que n'hi ha molts que li diuen aixi. I se li podria dir aixi... Si per justícia entens matar altres éssers pel sol fet de ser diferents. De se més grans, o més petits, o despistats, o innocents. L'altre dia vaig haver de presenciar com mataven una cria de culmen, les criatures més pacífiques mai vistes, pel sol fet de que un humà l'havia vist. És horrorós. En teoria els hem de protegir però en queden pocs que compleixin el seu deure.
- Pocs... Com tu?
- Si... Suposo que si.
Me'l vaig mirar interrogant. No sabia si li podia fer la pregunta més important de totes. no sabia si ja havia preguntat massa.
Em va mirar amb uns altres ulls. Ara eren més càlids i acollidors. Ja no transmetien fred i soledat.
- Què? Que tens una altra pregunta?
- Eh...- No m'hi atrevia- Si. ... Perquè vens aqui'
- no ho sé. hi he vingut inconscient ment. Suposo que deu ser perque ahir, estant aqui no em van detectar ni olorar. Potser perquè en aquest lloc hi deu haver una espècie de barrera o potser perque m'hi sento segur. Però... Crec que és peque hi ets tu .
- Jo?