Ningú no mort fins que no se l'oblida del tot.

Néixes i morts. Algú o algo ens ha creat per fer això. Neixer, disfrutar una mica de la vida, tenir sensacions, pensament, sentiments, conèixer a persones, apendre de la vida, seguir aprenent, tenir oportunitats que pots o no deixar escapar, depenent de la teva situació de vida que tinguis i també de com te l'has volgut guanyar, i definitivament; morir. Tinc tanta sort de ser a on sóc. I no ho valoro. I segurament no sóc la única persona que pensa igual.

"Ha passat una desgracia" és deia pel poble fa unes setmanes. S'ha mort una persona húmil, respectuosa, amb totes les virtuts que hi poden haver, amb alguns defectes, com tothom que viu al planeta Terra... S'ha mort un home, un home que no s'ho mereixia. Que havia de viure perquè tenia un fill de 12 anys i un de 17, perquè tenia una dona i una vida fàcil. Què vol dir fàcil ? Menys complicada potser? La vida no és fàcil per ningú ( o quasi ningú ). La persona que va morir no era una qualsevol. Ell, ha passat per la meva vida, indirectament potser, però ha fet que 3 o més de 3 persones que estan a la meva vida dia a dia hagin de sentir un buit dins seu perquè ell ha desaparagut de la vida que tothom té. D'una única vida que tansols una persona pot tenir. Va morir voluntariament. La nostre ment no hauria de deixar que la gent pogues morir voluntariament...
Però per desgràcia, hi ha malalties, que gairebé no és poden tractar perquè se sap poca cosa que fa que és puguin tenir aquests pensaments.

Depressió ? Anem al metge per depressió? Això és una excusa qualsevol per no anar a treballar i poguer estar a casa sense fer res. Es va fer un treball a classe de la depressió i vaig pensar això. Ara penso justament el contrari. Aquella persona va morir perquè tenia una depressió. Una deperessió que ell mateix no es volia tractar i que potser es pensava que podia superar. La vida és tan injusta a vegades...
Tinc tantes preguntes a fer-me... A fer-li...

Aquesta persona quedarà grabada a la meva ment per sempre, i encara que no vulgui no me la podré treure del cap.
I es que... Ningú no mort fins que no se l'oblida del tot.

Xela.