neixen cactus dels meus peus

M'embolcallo
amb les seves rialles
com un esclat de pètals
de crisantem,
però ella... partirà,

ho sé...

Una nit
dormiré, neixeré
i creixeré fetal i vulnerable
en el seu ventre
i ja res em faltarà,
però ella... desapareixerà,

ho sento...

Un estiu
la trobaré capbussada sota
l'aigua, ( el mar és seu ),
em llençaré a buscar-la
fent fora els dofins,
però ella... marxarà,

ho temo...

Un hivern la descobriré
altra vegada
i serà com entrebancar-me
amb el sol del matí,
però ella... se n'anirà,

ho sé també...

Un dia de primavera
la veuré amb la meva samarreta,
sense brusa ni sostens
i en un portal,
l'or del desig conduirà
la meva mà per sota el cotó
buscant els seus pits,
però ella... fugirà,

segur...

Dels meus peus
neixen cactus de tant caminar,
buscan-la...
( echinocactus horitzonthalònius )

i tornarà
un altre dia, un altre any...

Només es perd allò que s'estima,
la resta de les coses
no han existit mai.

L'amor no té remei, només
vol jugar.