* Negre llum *

Qui ha arrencat l'arbre que floria al mig del bosc?


Perdut l'arbre, perduda l'esperança?

Qui em parla?

¿Qui construeix aquest discurs que balla als núvols d'aquesta cambra que s'enfonsa?


Et conec, amic. Sé on t'amagues, drac de flama.

¿Ets tu, o sóc jo el qui parla?

¿Us dono jo la paraula, fruites de l'hivern, o sou vosaltres qui me la doneu?


Quan em penso em nego: flama i cera.


Les oliveres bramen la meva solitud de plata,
fantasma com sóc d'aquest capvespre que
s'esmuny pel si de les muntanyes, pàtria del foc
i de la lluna.

El meu cor dorm al cor del bosc on les
daines no temen l'home, eterna por de sageta
de coure.


On les torres es capbaixen viu qui més m'estimo.


Amor, amor, el viatge s'acaba i comença la
vida. Les copes adormen pols de vi i cendres. Els
llençols han despintat la figura del nostre cos.

Les campanes no mormolen al fons de la vall.


Vine, dóna'm la mà. ¿Qui ha omplert aquesta cambra de mapes?


Et vaig coronar amb les flors de l'equinocci i
em digueres que el sol era una pedra, un
tambor de foc.

Més enllà de la fi del món, rera cortinatges d'inabastables
selves, et vaig estimar.

Sol de pedra. Lluna de terra. Flor d'equinocci.


En lluna creixent a la mar, en lluna plena en el port i no tinguis por a la mort


La dona i la lluna, avui serena, demà bruna.


En la lluna vella, talla l'arbre de fulla eterna.

Quan la lluna neix la mar creix. i brillen ses estrelles que ja s´ha fet de nit