Necessitat

26

- Tornem a parlar de coses importants. Això de la policia em sembla un tema molt de segon ordre, digué el senyor Escofet. Parlem de la necessitat. Primer de tot ens haurem de posar d'acord en que és la necessitat. Per a mi són unes quantes coses, com ara que la fàbrica rutlli, que les comandes arriben i totes aquestes petites coses. En realitat el que ens calen són un seguit d'esdeveniments tots ells disposats i arrenglerats per tal que les coses ens surtin tal com les teníem previstes, però no tothom pensa el mateix. La meva dona pensa que necessitem que ella vagi al centre de bellesa i jo penso que això no és necessari. Aquí hi ha una subtil diferència, entre el que cal de debò i el que és superficial. Però hom ha de pensar que tot el que la gent fa ho fan perquè pensen que ho han de fer, i d'alguna manera per a ells és una necessitat. No farien les coses la gent si pensessin que són purament superficials o que podrien deixar de fer-les, puix que aleshores estarien descurant altres assumptes veritablement importants. Al capdamunt de tot hi ha d'haver la importància summa, la que tothom cobeja i desitja. La que ens fa moure. Les escales de valors que ens posen en funcionament. Aquestes són les que marquen les necessitats, sense elles no hi ha res a fer, tot seria caos. Per això cadascú s'estableix unes prioritats, per poder anar pel món desofegadament, sense trobar-se impediments per mala previsió a tot arreu. Les coses importants cal fer-les amb temps. Però no parlem de la importància, ja veig que estic desviant el tema envers això altre, del que parlem és de la necessitat. Hi ha gent que tenen necessitats que a nosaltres ens semblarien foteses. Parlo dels pobres de solemnitat, dels que no tenen ni aigua, o dels que es troben amuntegats a les presons de països criminals on tenen centenars de persones a la mateixa cel·la, sense les condicions de salubritat i higiene que serien desitjables. Fa patir de saber que hi ha gent que es veu en aquestes tessitures. Per a ells la necessitat és ben bé una altra que la nostra. Necessiten de salut i de llibertat, un gest tan senzill i quotidià com sortir de casa i creuar el carrer per a ells resulta tota una impossibilitat. Hi ha tot un univers de distància amb la vorera del davant, amb el món que tenen a l'altra banda de la finestra reixada. Els barrots no només els tanquen sinó que els canvien les necessitats. Així em puc adonar que moltes de les coses que jo crec no necessitar són més necessàries que les que crec importants. El meu propi criteri està del tot equivocat a l'hora de triar. Em penso que tinc unes prioritats i no les tinc. Potser hi ha una entelèquia que aglutina totes les necessitats, en una massa compacta i sense grumolls, a la que van a parar tots els desitjos de tothom. Partint de la base que hi ha tants humans es pot dir que el conjunt de totes les seves necessitats ajuntades faria aquesta entelèquia, si més no per un tractament d'exhaustivitat. Però això seria només si cadascú tingués clares les seves prioritats, les demandes a formular. Furgant una mica t'adones de seguida que poca gent té aquestes prioritats clarament. Els nens i els ancians a penes en tenen de realistes, i a molts llocs del món ni tan sols fan servir la paraula necessitat perquè no la tenen a la seva llengua. En fi, parlo de llocs molt recòndits. Si ara mateix em trobés en mig de la selva, i sentis gratar el tigre contra la roca, segurament m'oblidaria de seguida de les meves penes actuals, de totes les coses que em ballen pel cap i que jo considero irrenunciables. Salvar la vida sempre és una urgència més peremptòria que qualsevol altra cosa. Aquí hi ha la necessitat veritable. La supervivència. Aquesta és la idea suprema que s'amaga darrera tots els petits intents d'aconseguir coses que no es tenen. Perquè necessitar és voler allò que no és té, perquè ho té un altre o perquè no existeix. Aquest segon cas és perfectament possible. En els temps que corren és possible d'esperar a que s'inventi alguna cosa que ja es veu a venir. Ens creem la necessitat a poc a poc fins que algú inventa l'andròmina que s'encabeix en aquest buit. Hi ha coses que cauen pel seu propi pes, sobretot pel que fa a les feines de la llar. Les dones tenen moltes més necessitat que els homes. Això és degut al seu caràcter detallista. Sempre elaboren llistes complicadíssimes, amb molts punts i tots relacionats. Tenen la complicació sempre ficada al cap. Per aquesta raó necessiten moltes més coses que la resta de mortals. Però aquest és un altre tema. No se si concloure realment que la supervivència és la necessitat de les necessitats, que marca l'aparició de la resta. Trobo que és un plantejament simplista en excés, que ens assembla a les bèsties. No seré jo el que digui que en essència som bèsties. I precisament les nostres necessitats ens allunyen del conjunt dels animals. A part de les funcions orgàniques la resta d'éssers vius no pensen en cap altre cosa. Tanmateix els humans tenim funcions cognitives superiors que ens porten a desitjar coses elevades, a enlairar-nos per sobre de la corporeïtat, a voler capir coses superiors, d'ordres elevats. Per aquesta raó penso que reduir-ho tot al processament orgànic seria anar massa lluny, o massa a prop segons es vulgui mirar. Per tant hi ha d'haver alguna cosa que es pugui dir necessitat. Estic desbarrant. L'únic que puc fer es fixar-me en les meves necessitats actuals: es coses de la fàbrica, de la família, dels amics. A part d'això no puc arribar a cap conclusió definitiva. Que en sabré jo del que li passa a quídam a l'altra punta de món. No hi ha maneres que ho pugui saber. Tanmateix em puc fer al càrrec. Les meves creences cristianes m'impel·leixen a fer-ho. Haig de posar-me a la pell de l'altre tal com diuen les escriptures i els evangelis. Cal que tothom ho faci. Apostar per la labor i la construcció del futur. Aquestes són coses positives que val la pena cobejar. Adquirir hàbits, posar-los en pràctica, necessitats de l'home d'avui i de sempre. Aquestes coses em semblen valors universals. Potser Déu és la necessitat més gran de totes. Potser no, perquè dir això del Senyor seria reduir-ho en excés. Millor pensar que les necessitats són del tot heterogènies, que cadascú té la seva i que no hi ha manera de posar-les totes en comú acord. Mai no podrem aconseguir que tots empenyem vers la mateixa direcció. És un si indefugible el fet que cadascú vagi a la seva i vulgui menar el carro cap al seu corral, cap al seus terrossos. Els bous es fan un bon embolic amb tot això. I després està el problema de la contingència. En fi, que la necessitat ha de servir per alguna cosa i per postres resulta que sembla que no serveix per res, només per ocupar els pensaments i per fer els dies més organitzats i suportables. Però per coses concretes sembla que no serveix. Com pot ser que una cosa imprescindible no serveixi? Les coses més útils són sovint les que afecten només el pensament, i per tant són del tot inútils. No hi ha cap raó perquè transitem per aquest món amoïnant-nos de fàbriques i feines i pensant que els privilegis i prebendes són coses de les que tenim menester, que no són accessòries. Estic convençut que tot el que per a mi resulta imprescindible és secundari o inexistent per algú amagat en algun racó de món. Hi ha d'haver una ànima bessona que veu el món de manera justament inversa a com jo el veig. D'aquesta manera es fa palès que tot el que penso i desitjo són poca-soltades, minúcies, quincalla vital que m'entesto a voler sense cap raó fonamentada. No sabeu com m'agradaria de poder copsar alguna cosa més que les ximpleries que em volten pel cap cada dia. I això que jo tinc grans responsabilitats. Haig de prendre decisions, que afecten moltes persones, i tanmateix tot plegat no deixen de ser menudeses, poqueses que elevo al rang de necessitat sense saber ni tan sols el que vol dir aquesta paraula. L'única resposta que se m'acut es apel·lar a la magnificència de Déu, ell dona sentit a les nostres vides. Us demanaria de resar ara mateix però no ho faig, ja m'imagino quina resposta em donaríeu. És en aquests moments que tinc una mica de fe, tot i que en el fons no em considero creient. En fi, que no puc fer servir Déu per solucionar els meus problemes, cal trobar altres vies. He provat davant de vosaltres de definir la necessitat per diverses vies, enumerant les seves manifestacions, però em temo que no he fet altra cosa que tocar cares del mateix prisma, llençar pilotades contra la soca enterca sense arribar a foradar-la. Encara no sé el que hi ha al seu cor, em quedo amb aquest regust indesitjable de boca. La necessitat no és res en absolut, no existeix, no té substància ni matèria, només és una de les moltes idees que ens ballen pel cap, que fan que les neurones segueixen funcionant, o que per aquesta raó mateixa funcionen, per crear idees absurdes i sense sentit, que no serveixen per res. Si al menys pogués trobar una resposta convincent a aquest misteri em consideraria acomplit per una bona estona, però és evident que la clarividència no m'ha estat concedida i que no puc albirar la solució d'aquest enigma. Em quedo amb la ignorància amb que he començat a parlar d'aquest tema.
En Procert ja badallava qual el senyor Escofet arribà a aquest punt. Es decidí a intervenir per tal de redreçar la perquisició.
- Molt es veu que mai no t'has vist en la necessitat. Tu sempre has viscut entre luxes, envoltat de les millors coses. No saps el que és patir com la pobre gent que pateix. Hauries de saber que la necessitat són moltes coses, coses que afecten les persones i que les fan humanes. Per a un pobre pot ser el següent àpat, i aquesta és una necessitat molt més important que no l'esdevenidor de la teva trista fàbrica. Per a tu també és una necessitat de menjar, el que passa que no la valors. Aquí rau la diferència. Les necessitats són les mateixes per a tothom, són les valoracions les que canvien. Fins al punt que alguns diuen necessitat de coses totalment pre
scindibles i contingents, només perquè les veritables necessitats les tenen cobertes en escreix degut a la seva riquesa o acomodament. Aleshores els hi agrada de pensar en aquesta mena de bajanades de la necessitat, es demanen si realment necessiten un joc nou de pals de golf o un televisor més gran. Aquestes coses són molt discutibles com a necessitat, i és normal que es posin en qüestió. Quin currotaco pot necessitar pals de golf? S'ha de ser beneit per preocupar-se per aquestes bestieses. La fam i la desprotecció, xacres que fuetegen el món i que creen milers de damnificats cada setmana. Aquesta gent que viu en aquestes situacions si que saben el que és la necessitat, és el seu pa de cada dia, satisfer-les a mitges i veure com el corcó de la gana i la intempèrie els va consumint a poc a poc, quan no es tracta de malalties lletges de tota mena. Són les medecines una necessitat. Depèn de la medicina i de la persona. Tu et perds en unes consideracions que fan petar de riure, com si ara fossis un gran filòsof que vol disseccionar les grans veritats de l'home i de la seva presència al món. Aquesta mena de coses escapen completament del nostre control. Les idees se'ns escapen sense remei. Però tornant a la necessitat i als medicaments. És evident que un remei pel mal de cap pot ser fonamental per algú que té mal de cap, però del tot irrisori per algú que agonitza de malària o alguna malaltia d'aquestes que nosaltres ja no patim. Quin ximple li receptaria una aspirina a algú que agonitza. La morfina sí que és necessària, pal·lia el dolor, ajuda a fer suportables les darreres hores. Potser fins i tot per un addicte es pot dir que constitueix una necessitat. Però no són les medecines les coses més necessàries del món. Per a trobar-les només cal començar a fer l'enumeració de totes les coses que calen, les que no es poden bandejar de cal manera. L'aire es troba molt a prop de la necessitat. Sense ell no viuríem ni un grapat de minuts, tampoc no creixerien els arbres i plantes, bases de la cadena tròfica. No hi hauria vida sense aire, sense terra tampoc no hi hauria vida, o si més no no tindríem lloc per on caminar, per on posar els peus. Tot el que ens envolta és necessari, el que tenim en més abundància. L'aigua, les plantes, els núvols, la pluja, les onades, els ocells, totes aquestes coses són necessàries. Hi ha però una cosa que no necessitem en absolut. M'estic referint a Déu en si mateix. No hi trobo cap mena d'utilitat. Ja sé que hi ha la possibilitat que hagi creat totes les coses, però em sembla del tot remota i difícil de creure. Segurament sense creador, ja que existim, seriem capaços de sobreviure. De totes les idees inútils que s'ha empescat la humanitat la d'un creador és la més innecessària de totes, la que més prescindible, la que més aviat podríem fer caure del cistell dels nostres pensaments.


27

- Vosaltres dos no teniu ni idea del que vol dir passar necessitat, feu en Solleres. A casa meva mai no havia de res, sobretot d'ençà que el pare abandonà la mare. S'havia de guanyar la vida de qualsevol manera. Per això vaig començar amb els furts i els tripijocs. No tenia altra sortida. Vosaltres dos heu tingut de tot, les coses bàsiques, i encara us queixeu i voleu pontificar sobre el que és necessari i el que és superflu. No sé ben be amb quin fonament us aventureu en aquests fangars. Per a mi la necessitat és quelcom que et timbaleja dins el cap empenyent-te cap accions que d'altra manera reprovaries, coses lletges i dolentes que ningú no admet, ni els mateixos que les fan, però hi ha la necessitat, transformada en el timbaleig al cap que fa que les absurditats més grans semblin l'única alternativa. Quan no et queda altra sortida has de fer ús de la necessitat, en el moment en que ja no veus llum a tot plegat. Això m'ha passat a mi i a molta altra gent. Hi ha més persones al món que passen necessitat que no pas que viuen amb tot cobert, i fins i tot entre els més rics n'hi han. La necessitat sembla necessària, i no és cap redundància això que dic, doncs no és el mateix que les coses siguin necessàries que hi hagi una necessitat d'aquesta necessitat. Només els nicis pensen que la necessitat és una cosa discutible. Jo n'he vistes de tots colors, a dins de la presó i a fora. He trobat molta gent que passava per conjuntures personals molt penoses, que d'alguna manera tenien una mà fantasmagòrica a sobre de la seva mateixa mà que els dirigia els moviments. Pot semblar que això que dic pretén exonerar els qui cometen actes criminals, i en certa manera és així. Qui no fa el que fa perquè pensa que és el que ha de fer? Tothom fa les coses com li sembla més correcte o com li diu el cor. El que passa és que hi ha que surten més normals i d'altres que surten desviats. Aleshores no hi ha res a fer, però en el fons tot respon a les mateixes necessitat, l'afirmació, fer el que el cor vol, sentir-se part d'alguna cosa. Aquestes són coses imprescindibles, de les que no se'n pot estar ningú, ningú que jo conegui o hagi conegut si més no. Sentir-se part de la delinqüència és una pertinença, que pot semblar fora de la raó o inadequada, però que al capdavall acaba per ser una filiació com qualsevol altra. I el mateix s'aplica a qualsevol persona. L'assassí necessita d'alguna manera matar. Es troba en un estadi anterior de civilització, no ha aconseguit d'adaptar-se a la nostra forma de fer les coses, a la socialització. Quan penso en totes les coses que són necessàries i que jo no he tingut. Joguines pels infants, menjar a taula, tantes coses. Només pot filosofar al voltant d'aquestes qüestions qui és exageradament ric, tant que perd de vista el món. Per a la gent amb possibles les necessitats són del tot extravagants, els cal tocar de peus a terra d'alguna manera. Jo no penso que gastar-se milers en una botiga en una sola tarda pugui ser necessari per a ningú. Això és una frivolitat i un caprici, un passatemps obscè d'algunes persones que s'ho poden permetre, que ho fan precisament perquè poden. Qui té les necessitats cobertes, i no parlo de les bàsiques perquè no ve al cas diferenciar-les, omple la seva vida d'innecessitats, de superflussitats, de coses ridícules per mitjà de les quals diferenciar-se. Clama al cel que hi hagi tant de mort de gana pel món mentre hi ha que llença els diners a cabassos. Hom espera certa justícia divina en aquest sentit. D'aquí que hi hagi tantes vocacions. Les diferències són tan abismals que sembla impossible que un es pugui canviar de bàndol. Aquesta és una cosa força predeterminada, les etiquetes venen ja amb el part, tret d'alguns casos especials i espectaculars en que trenquen les normes de joc que regeixen per a tothom. Aquests exemples serveixen per adobar la idea que tot pot canviar en un moment, que qualsevol persona és susceptible d'un miracle personal que el situï al capdamunt de tot. Aquesta i altres mentides fan suportable la necessitat. Veureu que confonc els sentits de la paraula, el de mancança i el de requisit. Perquè totes dues estan relacionades, no s'entén l'una sense l'altra. Les mancances sempre són de coses necessàries, i les coses necessàries a un o altre li acaben per mancar. Ningú no diu mancança de no tenir coses que no vol, i normalment només es volen les coses que calen, per un motiu o un altre, però les que no calen o són prescindibles en absència no se les anomena mancances. I tristament totes aquestes coses que calen són les que més aviat falten, les que a les regions del món on es moren de gana no tenen, mentre que a d'altres llocs en tenen de sobres. La injustícia entre homes sembla ser la cosa més ineludible que hi ha sobre la terra, la Necessitat amb majúscules. No val a badar en aquesta qüestió. De seguida surten els que opinen que de coses necessàries i inútils alhora hi ha un bon grapat. Parlen de metafísiques i de mons inexistents, d'idees enlairades que ens han de fer pujar per damunt dels núvols. Tot plegat són ximpleries sortides dels caps escalfats de persones sense feina coneguda que només esmercen les hores a fer cabòries, i així arriben a aquestes conclusions tan pelegrines. No es pot pensar si es tenen dos dits de front que pot ser una cosa necessària un ésser suprem, o la bellesa o l'amor. Podríem viure sense bellesa i no passaria res, de fet molta gent ho fa ara mateix, tanmateix sense aire, com bé has dit Procert, no hi hauria res a fer. No ens podríem sortir sense medi ambient. Tot el que ens envolta primeríssimament constitueix la nostra necessitat. L'aigua i les plantes, els minerals, la sal i el sucre, coses necessàries de les que no ens podem estar. Tota la restà són martingales que volem per fal·lera però no per imperiositat. Cal fer-se a la idea que les coses sense les quals no podem viure ja les tenim, si més no els que som asseguts davant d'aquesta taula, aquí en Solleres donà un cop amb els artells a la fusta en imitació de marbre. Penseu en totes les coses que podríem fer si ens deslliuréssim de les necessitats que no ho són en realitat. Podríem passejar tant com volguéssim, anar a veure els ànecs a l'estany, tenir cura de la nostra estimada, tantes coses. Però ens deixem ofuscar. Jo en sé una mica de necessitats, aquest tema l'hauria d'haver tret jo, que en sé un ou de tot el que es relaciona amb les mancances. I aquesta és l'única manera d'arribar al fons de la qüestió, de fer-se una idea cabal de quines coses tenen sentit, de quines són cobejables i quines no val la pena frisar per elles. Tothom s'hauria de veure sotmès a privacions, per poder valorar les coses que es tenen. Així hi hauria menys avarícia al món. Tots els gasius ho són per no saber valorar el que tenen, per deixar-se endur per la corrent de l'acumulació. Al capdavall el que s'acumula serveix de poc. En fi, que les coses necessàries cal observar-les sempre des de l'exterior, i per això cal que ens privem alguna vegada. Deixar de respirar ens va veure la necessitat que tenim de l'aire, sentir-la molt endins de la nostra persona. Si sempre respirem po
dem arribar a menystenir el valor de l'aire, a pensar que no és important, a no tenir-lo en compte, a dotar-lo d'una mena de transparència que ens el faci invisible. Tanmateix això no canvia res de res, doncs l'aire segueix sent imprescindible, i la seva mancança la productora de la mort més ràpida possible. I tanmateix alguns es pensen que no necessiten ni respirar, que és més important gastar farcells de bitllets en foteses que només interessen a qui les poden adquirir, perquè els fan pensar que tenen alguna importància o que d'alguna manera es troben per sobre del comú dels mortals. Quins ingenus, no s'adonen del ridícul en el que cauen. Al món és molt necessari el ridícul, sense ell no hi hauria gent que donés una passa endavant per tal de fer-se responsable de tal o qual cosa. Sempre hi ha d'haver algú que vulgui posar-se al capdavant, sense cap necessitat real. Les coses es poden fer federativament sense cap problema, tanmateix reconec que és més còmode que ho facin els altres, que altres prenguin la responsabilitat. Tornant a la necessitat. Sembla que hi ha moltes accepcions per aquesta paraula, i que cadascú té la seva, que es un subjecte opinable, susceptible de caure en la matisació. I això que de bon començament un pensaria que una cosa tan fonamental hauria d'estar dotada de prou consens, que ningú no gosaria discutir el paper de l'aire com a principal necessitat, tanmateix hi ha qui ho discuteix.
- Jo mateix, el senyor Escofet semblava sorprès per aquesta darrera afirmació d'en Solleres.
- I es pot saber perquè?, replicà en Solleres.
- És ben fàcil de dir. L'aire deixa de ser necessari per la seva abundor. Les coses que es tenen garantides no es poden dir que siguin necessàries. Són molt importants, ningú no discuteix que la manca d'aire porta a la mort en pocs minuts, però com que aquesta situació no acostuma a donar-se, tret de la gent que s'ofega, lògicament, doncs no es pot posar l'aire per damunt de les altres necessitats, això seria una manc de sentit comú, una simplificació en excés. Tu et penses que comprar un cotxe car o tenir luxes no és una necessitat. Això és naturalment perquè no et veus en la situació. A tu que no tens res t'agrada pensar que l'aire és la teva necessitat. Sempre en tindràs a cor-que-vols, per bé que pol·lucionat, però en tindràs tant com vulguis. Cadascú es planteja les necessitats que li convé, i normalment són les que pot assolir. La persona que pot comprar-se cotxes de luxe, que no és ben bé el meu cas, acaba per tenir la necessitat de tenir-los. D'aquesta manera va fent salivera quan apareix un model nou i veu com l'actual va quedant-se vell, sent la necessitat de fer una renovació, és un sentiment genuí. O la dona que vol tancar-se a la botiga més cara a fer les seves compres sense mirar preus, també té un sentiment autèntic de necessitat. Quan canviïn els vents i es trobi en la negra misèria, potser visquent millor que qualsevol de nosaltres tres, aleshores trobarà mancança no poder fer aquestes coses. Les necessitats són amuntegables, es poden posar les unes darrera de les altres, o al damunt, i fer que es complementin i enriqueixin. Tot depèn de les ganes de gastar que tingui cadascú. La costum fa la necessitat. L'aire és una necessitat perquè tenim la costum de respirar-lo. No hem deixat de fer-ho des del naixement i ho farem fins a la mort. No hi ha cosa a la que estem més acostumats. Tanmateix hi ha coses molt més necessàries. Que no hi hagi gas verinós en aquest aire del que parlem és més necessari inclús que el mateix aire, doncs podem morir abans respirant segons quines coses que no per no respirar res de res. Aleshores podríem dir que l'absència de verí és més necessària que l'aire, i no ho és. Per que no estem acostumats al verí. Potser sí a la seva absència, però no en som conscients. No em vull embolicar més per aquest camí. El que penso és que cada classe social té les seves necessitats. Per algunes persones poden semblar frivolitats algunes de les coses que faig per divertir-me, passatemps enjogassats i ridículs de persona rica, i tanmateix per a mi constitueixen una veritable urgència. Després d'una setmana de feina i reunions tinc l'oportunitat d'anar a concert o a representació operística. Per a mi és imprescindible. Per qui no ha tastat mai aquestes delicadeses són coses supèrflues, abolibles fins i tot. Es parla des de la ignorància quan es diu que les necessitats són les mateixes per a tothom. No pot ser així des del moment en que no tothom és igual. El que es mor de gana o malaltia a les regions ignotes de la civilització té unes demandes i el director general de tal o qual banc té unes altres. Em sembla del tot lògic. Si els preguntes et sortiran amb que les coses necessàries són una gerra d'aigua i un crostó de pa o gaudir d'un àpat excel·lent al millor restaurant. Són coses que caben dins la lògica. Si li demanes a un filòsof ja pots esperar una bona sermonada al voltant d'entelèquies i coses inexistents. Segur que per a ell aquestes coses són del tot necessàries i sense elles el món no es podria ni concebre. Cadascú ha de tenir les seves pròpies necessitats i això no es pot discutir. A part d'això caldria veure si hi ha coses que puguin definir la necessitat, així en abstracte. Molt em temo que estem fracassant en aquesta missió, les nostres temptatives no ofereixen cap resultat esperançador per ara. Preguntar-se quant a la necessitat sembla una obra que està molt per sobre de les nostres possibilitats. A més no hi ha cap necessitat d'esbrinar això.


28

- Per a mi, s'enfalcà en Procert, la necessitat és una cosa ben simple de definir. O potser d'allò més complicada. No ho sé en absolut. Tan de bo tingués aquesta capacitat vostra de veure enllà de l'horitzó. La necessitat per a un artesà com jo es redueix a ben poques coses. El subministrament de materials i les hores mortes per a emplenar amb feina. La necessitat pot ser la feina. Elaborar i modificar les coses que ens envolten. Fer un món a la nostra anti-imatge, perquè ens complementi. Segurament Déu feu el mateix amb els humans. Un no fa la maneta d'una porta amb forma de mà, tot al contrari, la fa amb la forma contrària a la de la mà. D'aquesta manera pot funcionar i pot fer córrer el pany. La necessitat en grau màxim no m'imagino ara que pot ser. Hauria de fer un gran esforç per concebre per mi mateix una tal idea, tan enlairada i de tanta consideració. Tothom persegueix la necessitat, això ho veig cada dia des de la meva humil posició. No és que sigui observador de totes les coses, que algunes se m'escapen, i d'altres passen tan de pressa que no tinc temps de retenir-les, però observo que tothom parla de la necessitat, sempre de coses que calen, mai de coses inútils. Alguns si que hi han tanmateix que parlen d'autèntiques foteses. Són gent desocupada. Però la majoria té la necessitat sempre al cap, i no és Déu ni cap altra ésser fabulós. Es tracta de les coses que els mouen, amb petits moviments que acumulats fan grans obres, de la mateixa manera que actua la natura per aixecar muntanyes i serralades, o per enfonsar illes o fer-les surar. La necessitat marca fins al més petit gest. Hi ha gest que no saben arrufar el nas si no és perquè els hi mana alguna causa. Per si mateixos no poden fer cap moviment. Si fossin sols a l'univers estarien en un estat d'absoluta immobilitat, incapaços de generar cap pulsió des de l'interior dels seus éssers. A tothora reaccionen. Reaccionar és el complementari de necessitar. El món ens posa una querella, una demanda, i reaccionem. Com ho faria una molla per bé que més elaboradament, saltem com un ressort, com la sageta salta de la ballesta en pitjar-se el gatell. La necessitat condueix les persones per aquí i per allà. Els fa anar de corcoll de vegades. Tot això ho veig a través de la finestra del meu taller, a la planta baixa. Passa molta gent pel carrer, i sempre tenen preocupacions al cap, i coses necessàries que cobejar. Al final un s'ho mira amb un xic de deteniment i s'adona que no són tals les necessitats. Que diem necessitat al que no necessitem, al que només ens empaita a veure si caiem a la seva xarxa, a veure si comprem tal o qual cosa, o ens embarquem en un crèdit o altres operacions de banc. Tot plegat són imposicions. Per a mi la necessitat es redueix al subministrament de fusta i ferro. Sóc una persona conformista i fàcil de plaure. Per això no em trenco el cap amb coses fútils. M'han ensenyat de ben petit que la vida es treball, i això faig tot el dia, treballar com un ase. Total per uns guanys que no s'ho valen. Em costa car cada cèntim que m'embutxaco. Però no us envejo a cap dels dos. L'oci és el principal generador de vicis que hi ha. De no fer res venen totes les necessitats estranyes, totes les coses que resulten incomprensibles, que no es poden entendre humanament perquè els instints que les provoquen no són humans. La fal·lera d'envoltar-se de segons quins luxes, de volguer aparentar segons quines coses, de donar una imatge d'un mateix. Tot això són bajanades que no treuen cap a res. No són veritables necessitats. Perquè la necessitat en si mateixa es troba potser en un altre pla d'existència. Però aquí al món no hi ha tal necessitat. Ara em dona per pensar que no hi ha res al món que sigui prou important. Tot és prescindible. Com poden ser necessàries les volences d'uns éssers que han de desaparèixer i transformar-se en pols després d'haver passat per un reguitzell d'estats repugnants. No només ens espera la mort, sinó la repugnància. Fer veritable fàstic, una fortor insuportable a podrum. Això és el que ens espera i ens amoïnem per les necessitats i el que és necessari. Alguns diuen que les idees, que creure en el bé, que realitzar-se com a persona. Això són ximpleries. Jo no crec en el bé, prou que m'ha demostrat l'experiència que el bé és cosa escassa i que es dona per casualitat o ignorància només. Tampoc penso que m'hagi de realitzar. Aquestes no són coses necessàries per a mi. Jo el que necessito és
que tot segueixi igual, que el negoci no vagi a menys i que no m'hagi de reciclar tan sovint. De veritat espero que ara que sóc artista més que artesà ja no em calgui inventar-me res més de nou per tirar endavant. És molt dur necessitar dels diners dels clients per sortir-se'n. Cal aguantar moltes cares. En fi, que si hi ha una necessitat en algun racó de l'univers s'està molt amagada. Fins i tot crec que si realment existís aquesta necessitat i els humans hi tinguéssim accés tot canviaria d'un plegat, com de la nit al dia. El que passa és que no sabem i no ens posem d'acord en què és veritablement important. Cadascú té la seva escala de valors, i cada grup humà, cada esbart de persones comparteix alguns d'aquests valors en forma de valors comuns, però al capdavall no es pot trobar una consonància entre tots els humans, i si es troba algun dia serà perquè el món s'haurà fet tan petit que haurem caigut en l'endogàmia. Ni tan sols en coses tan evidents com matar nens o menjar-se els cervells d'altres humans no estem d'acords, doncs encara n'hi ha que ho fan ritualment. No es pot concebre aleshores que hi hagi cosa més inexistent que la necessitat, quan no hi ha dues persones que tinguin les mateixes, i quan es veu que les coincidències de grup es donen per imitació i no pas perquè hi hagi una base raonable. Vull dir que tret d'alguns grans trets que es comparteixen només per costum hi ha tot un ventall de possibilitats que cal tenir en compte i que varien de persona a persona. Per aquesta raó resulta difícil posicionar-se quant al grau de conveniència de cada cosa. Mentre faig anar les eines per sobre de la fusta no sento cap necessitat, cap ni una, ans trobo que tot el que passa al món passa lluny de mi, que d'alguna manera no pot afectar-me. Ni les males notícies ni les catàstrofes ni les coses desagradables. Tot queda allunyat per la seva contingència, per la seva manca de substància. Si existeixen moments així, en que l'abstracció ho domina tot i ens podem, o jo puc si més no, sentir-nos alliberats de totes les preocupacions, aleshores cal pensar que la necessitat només és una quimera, una imatge, una manera d'anomenar allò que ens empeny a seguir aguantant el jou de la vida sense revoltar-nos. La revolta seria l'única sortida a tant de patiment, a tantes humiliacions i ultratges que rebem a diari. I en diem necessitat de tot això, quan en realitat ser tractat com un animal per la resta de gent, amb desconsideració, no és cap cosa inevitable, tot al contrari. A mi no em passa sovint que em tractin malament. Amb prou feines no surto del taller, només per venir una estona al bar per la tarda. Al capdavall no es pot estar tot el sant dia treballant, això seria de rucs. Es pot dir doncs que la necessitat no existeix. Heu d'estar d'acord en que no hi ha cap cosa que es pugui dir amb tots els ets i uts necessitat, ni tan sols la idea en si. Això mereix alguna explicació. És evident que cap de les coses que ens mouen són necessàries, ja que nosaltres mateixos no ho som de necessaris. Aleshores la necessitat en si mateixa engloba un conjunt de coses que resulta que és buit, perquè no hi ha res que tingui la necessitat, per tant és una substància buida que no serveix per a res perquè no engloba res ni deixa participar res, aleshores no pot ser més que innecessària. La necessitat si existeix és innecessària. Quines bestieses que estic dient, en Procert feu aquí un glop al conyac a veure si li pujaven les idees al cap amb més fluïdesa. Qui pot parar-se a pensar en la necessitat, així com en d'altres idees d'aquesta mena? Només una ment malalta, Tocada d'uns sentiments estranys, innaturals. Només l'abús de l'oci pot portar a plantejar-se qüestions de tan difícil solució, que no dissolen en cap líquid conegut de l'enteniment. Idees per a bojos, que només ronden els caps dels sonats, sense que les persones normals no podem treure'n cap benefici. Les coses que es poden arribar a dir en nom del coneixement són formidables, les més grans poca-soltades, començant per aquesta de voler definir la necessitat i voler-hi indagar. Aquestes esbrinances corresponen a gents que no tenen altra cosa a fer, fills de banquers i de presidents, gent ociosa. Els que treballem de sol a sol tenim coses millors a fer, ocupacions en que esmerçar el temps, activitats, ocupacions. Cert que ara mateix no estem fent res i parlem del tema, però ja em compreneu el que vull dir. Nosaltres no arribem a dir les bestieses que diuen alguns, ens mantenim dins els límits de la raó, sens forçar la màquina en excés, sense escriure llibres o filar complexes teories que només serveixin perquè els rancis universitaris s'omplin la boca amb les seves cites i la seva erudició. Em sap greu haver de dir que aquestes coses que ens plantegem no queden al nostre abast, no les podem saber i és molt millor que no fem furgada dins el sac de les coses que no comprenem. Aquest sac existeix i està ple de paraules i argumentacions que no duen enlloc, només a la més rotunda pèrdua de temps. Si pogués fer-me a la idea d'això que parlàvem us en faria cinc cèntims, però no puc.
- Trobo que ets massa negatiu. Em nego a pensar que jo no existeixo, o que la meva existència és del tot accessòria. Jo sóc una cosa important, el que faix és important i per tant les meves necessitats ho són, i existeixen. No consento que diguis que tot el que creiem necessitats són capricis, que les coses no tenen un ordre de ser i que tot és el mateix i tan se val. Les coses tenen una raó que no es pot discutir. Abans parlàvem de l'aire. Però fins i tot conduir un cotxe de gamma alta pot ser una necessitat. Cadascú té les seves. Tu mateix has reconegut que necessites de la teva feina. Tancar-te al teu taller i veure passar les hores mentre poleixes la fusta i li dones forma. Aquesta és la teva necessitat. Em permetràs que no comparteixi la teva visió pessimista de les coses. Tothom té una missió al món i una raó, això no m'ho pots treure, i per tant també tenim necessitats, que s'han de complir. Les coses que no es treuen i no s'aconsegueixen mentre són raonables es queden a dins i es malmeten, es converteixen en sentiments depravats o desviats, en coses terribles. Els més grans criminals no han sabut satisfer les seves necessitats inicials. Després han requerit de procediments cruels i recargolats per satisfer els seus anhels. Si ho haguessin fet de bon començament no haurien arribat a aquests extrems. Totes les coses es poden controlar amb un cert esforç. No t'hi càpiga dubte que es pot. El que passa és que tu no t'esforces. Tens les necessitats molt controlades, el teu taller, el treball de la fusta i el ferro, totes aquestes coses. Estàs tan capbussat a la rutina que et penses que no hi ha cap necessitat. Ho negues perquè ja no saps distingir el que és necessitat del que és optatiu, perquè per a tu tot és necessari. Et penses que tot és el contrari per alguna estranya raó que no tinc la intenció d'esbrinar ara. Per a mi les coses necessàries són innumerables. Tots tenim un munt de coses de les que dependre, aquelles sense les quals no podríem fer res, no ens podríem moure en condicions pel món. Coses que cal sospesar a cada moment, decisions que prendre per tal de bandejar algunes opcions i quedar-nos amb unes altres, totes aquestes coses tenen a veure amb la necessitat. I al capdamunt de tot hi ha la necessitat suprema, sia Déu o l'exhaustivitat de tots els anhels. De la mateixa manera que hi ha un cap a la meva fàbrica, que sóc jo, també ha d'haver un cap per a totes les coses, per a les persones, per a les idees, per als éssers espirituals. Sempre hi ha una progressiva destil·lació i purificació conforme es va cap amunt. És una cosa natural. Com també és d'allò més natural que els que més tenen necessitin més coses, que no sàpiguen conformar-se. De fet aquesta actitud està molt lligada al fet mateix que tinguin la possibilitat de gastar, una cosa va lligada amb l'altre, el poder i la necessitat van lligades, els diners i les necessitats també, creixen i minven parellament, com indicadors de la mateixa cosa. Els diners i el poder fan la necessitat, quan hi ha prou rics sempre apareix la temptació, i sembla que no hi ha límits en aquest sentit. Per molt milionària que sigui la gent sempre hi ha bones ofertes per a gastar aquestes fortunes. I al capdamunt de tot podem situar la necessitat. Al més alt de les idees, amb les altres fonamentals. Amb existència per si mateixa.