Nadal a les fosques

No podia evitar mirar per la finestra amb melancolia. La neu queia gairebé a càmera lenta i em semblava impossible que fos cert. Estava recordant, imaginant no ser on era, tot i que era el que sempre havia desitjat, amb els ulls entelats i vidriosos.
Un Nadal blanc. Quin nen de poble o ciutat poc propensa a l'estació freda no somia en que algun dia veurà nevar en un dia tan màgic?
Suposo que estava decebuda, no em podia moure de lloc. No m'atrevia a sortir al carrer a alçar la vista i a veure com queien sobre meu aquelles volves gèlides de les que tant havia sentit parlar.
La neu m'estava desil·lusionant i em feia mal. Em vaig portar les mans al pit i vaig intentar aturar el meu cor que s'estava trencant de dolor mentre no podia evitar que una llàgrima caigués per la meva galta.
Vaig tancar els ulls fortament com si pogués fer que tot desapareixes i trobar-me de nou amb la meva família.
Com podia haver marxat?
En aquell moment no ho recordava, però tenia motius. Motius que se'm escapaven per la infimitat de la seva naturalesa, per l'estupidesa amb que havien estat creats amb els meus altius raonaments.
El meu pare fumava i mai parlava. Ens observava sense veure'ns realment, potser imaginant-nos, amb expressió severa; en aquell moment ningú sabia que passava per el seu cap, però després somreia d'una manera que et feia pensar que els núvols havien deixat de cobrir els seus pensament i havia tornat amb la seva família. La meva mare s'asseia al seu costat i amb un somriure responia a les preguntes directes, no parlant mai sense raó, complaguda mentre que el meu germà servia el dinar i la seva dona intentava controlar als sorollosos nens que havien engendrat. Jo, en un racó, simplement intentava no semblar ni en acord ni en desacord en res, mirava constantment el rellotge amb discreció i esperava el final de la vetllada, només volia sortir d'allà, no volia estar amb ells.
Com podia haver sigut tan egoista? Ells m'acceptaven i jo mirava el rellotge.
Els regals no eren res de l'altre món però eren suficient per enlluernar als nens. Jo em limitava a esperar.
Com no havia pogut veure la felicitat que sentia?
Potser els meus records eren distorsionats i realment era horrible estar amb ells, potser no recordava que estava en tensió o que tothom em burxava, es reia de mi. No, no era possible.
Perquè havia marxat? Perquè havia considerat millor viure en el estranger, intentant començar de nou? Qui m'havia cregut que era?
Havia marxat sense cap mena d'excusa.
"-Adéu.
-Tornaràs per Nadal?
-No."
Havia pensat que la meva vida seria molt millor que arribaria, coneixeria a gent i passaria el millor Nadal de la meva vida, però no tenia raó.
Jo era irritant i sarcàstica, massa realista, massa individualista i a vegades malhumorada. Fosca i a vegades paranoica, ningú em podia entendre, ningú m'acceptava, excepte aquells dels qui m'havia allunyat. Que ingènua, que estúpida havia estat.
No els podia culpar per no haver-me avisat. Perquè ho haurien d'haver fet?
Vaig obrir els ulls i vaig allunyar-me amb cautela de la finestra intentant oblidar la neu que per primera vegada tenia el privilegi de veure. Vaig girar la vista a la taula parada. M'havia servit el sopar feia ja molta estona. Tot era fred i la copa de vi continuava buida.
Em vaig acostar i amb un moviment molt lent vaig omplir la copa quasi per complet. Me la vaig portar als llavis i deixant-hi una marca vermella gairebé la vaig buidar. Vaig mirar-la i li vaig donar unes quantes voltes intentant que les meves preocupacions marxessin més ràpidament del que havien arribat. Volia dormir, que fos el dia següent i deixar-ho estar tot.
El telèfon va sonar i em vaig girar emportant-me un ensurt. Vaig deixar la copa amb la resta de pintallavis sobre la taula i em vaig acostar al aparell que anunciava que em trucaven des de casa. Tenia la mà al cor i al adonar-me'n la vaig baixar dubtosa de respondre al mòbil o no.
Podria haver deixat enrere el meu orgull i respondre. Però va poder el meu orgull. Vaig llençar el mòbil al sofà i va tornar a sonar, encara amb més insistència, com si algú hagués vist la meva reacció. A qui volia enganyar? En realitat volia parlar amb ells.
Segurament seria el meu pare volent-me dir bon Nadal amb un xivarri de canalla considerable d'ambient.
Vaig omplir altre cop la copa mentre mirava amb apatia l'objecte sorollós que va deixar de sonar i va tornar a cridar de nou. Vaig buidar la copa amb rapidesa mentre el telèfon em reclamava, em vaig acostar al sofà i m'hi vaig deixar caure agafant l'aparell, disposada a contestar amb ironia, disposada a dir que estava bé. Tenia que fingir així que vaig agafar aire i vaig despenjar.
-Hola?
-Hola filla -era el meu pare. Poques persones sabran el que vaig sentir al escoltar la seva veu a l'altre cantó del fil. Una veu que desitjava saber que era feliç una veu repleta d'amor i tenyida de melangia-. Em sens?
Havia estat uns segons sense poder respondre intentant que la veu amb sortís amb aquell sarcasme que pretenia però no va poder sortir més que un:
-Hola -gairebé no vaig sentir la meva veu, de fet no sé si va sortir de la meva boca i ningú ho sabria mai perquè em vaig adonar que ja no hi havia ningú a l'altra banda.
Em vaig mirar el mòbil i vaig veure que s'havia apagat. El vaig intentar encendre encara amb llàgrimes als ulls de l'emoció continguda però es va tornar a apagar a l'instant, la bateria s'havia esgotat per complet.
No podia deixar així les coses.
Potser vaig estar dos minuts pensant en on havia deixat el carregador i uns altres cinc en concloure que com sempre, l'havia deixat al meu despatx, era allà on carregava el mòbil.
Suposo que tota aquella lentitud va ser la causant de les preses que em van agafar. Vaig recollir l'abric de terra on havia caigut l'últim cop que havia entrat per la porta i vaig deixar l'apartament abans d'haver-me acabat de posar els guants i sense haver-me assegurat d'agafar les claus de casa, però sí les del cotxe.
El meu barri era un d'aquests on tots els edificis són nous i en la seva majoria deshabitats, en els que els primers mesos tot està pulcre i evidentment ja no hi instal·len cabines telefòniques, així que vaig anar en una corredissa al aparcament i d'una revolada vaig dirigir el cotxe amb dificultat a causa del que havia begut, fins a prop de la meva oficina, on sabia que hi havia una cabina tot i que mai l'havia fet servir.
Se m'havia acudit pujar a buscar el carregador, però m'havia deixat el mòbil sobre el sofà, allà on havia sonat i les claus de les oficines a casa. Així que vaig buscar al fons de les meves butxaques i sense haver tancat el cotxe ni haver-lo aparcat bé vaig ficar les monedes que havia aconseguit reunir a la cabina telefònica. Vaig marcar amb els dits enguantats i em vaig portar l'auricular a la orella tremolant mentre començava a esser conscient que la neu m'estava tocant per primer cop a la vida. Llavors la veu del meu pare va sonar amb aquella frase que esperava:
-Bon Nadal, filla -no vaig pretendre encertar com és que sabia que era jo però vaig aixecar la vista i vaig veure totes aquelles volves dirigint-se cap a mi.
-Papa, esta nevant -vaig dir amb una veu trencada.
-És meravellós! M'agradaria estar amb tu. Jo mai he vist la neu, però fa molt temps la vaig sentir.
Vaig començar a plorar incontroladament i em vaig portar una mà a la boca perquè el meu pare no em sentís sanglotar.
-Vols saber com és, papa? -vaig dir intentant que no es notessin les meves emocions. Ell no va respondre, estava contenent l'alè-. Recordes aquella melodia que escoltàvem cada diumenge, quan el veí tocava durant hores, recordes la melodia que ens paràvem a escoltar seient a terra amb l'esquena a la paret? -Ell va assentir sense dir una paraula, però jo el vaig entendre-. És com aquella melodia de piano, però més suau, com el vellut del vestit vermell de la mama. Cau amb lentitud tot i que amb impaciència. Hi ha tantes volves que semblen infinites, sembla que mai deixaran de caure sobre nostre, ho notes?
El meu pare es va posar a plorar. No sé si es va allunyar l'auricular, però va trigar en respondre.
-Mai havia vist res amb tanta claredat. Estic amb tu.
A causa de la seva ceguesa més que prematura molts anys enrere tot el que el meu pare havia viscut havia estat a les fosques. Cada cop que hi pensava veia que totes les meves queixes eren buides. Ara l'havia ajudat a veure la neu i em sentia satisfeta tot i que també estúpida per estar tant lluny. Perquè ell hagués estat molt més content amb mi al seu costat, potser irònica i malhumorada, però amb mi.

Quan vaig penjar l'auricular tenia els cabells completament molls i els ulls més entelats per les llàgrimes que per la neu, em sentia marejada i només volia arraulir-me sota moltes mantes i no tornar a veure la neu, li havia regalat aquella visió al meu pare.
Vaig pujar al cotxe i en el primer tram ja vaig veure que alguna cosa no anava massa bé. Em sentia marejada i confosa, gairebé no veia res i tot era molt fosc. Vaig frenar una mica, però volia arribar aviat a casa perquè la sensació acabés, així que vaig tornar a accelerar, pestanyejant, però cada cop ho veia menys clar.
Cada cop tenia mes ganes de plorar cada cop el cotxe es va anant torçant més i més, la dolça veu del meu pare ressonava dins del meu cap fins que no va quedar res més que foscor.