Multinacionals

17

- Parlem tot seguit de les multinacionals, feu en Procert tot seguit. Aquesta gent són l'antagonia de mi mateix. Jo no puc ser més local. Però les multinacionals es nodreixen de les més variades persones, de totes les tendències i pensaments, units només per un objectiu, el lucre desmesurat. De vegades baixo al centre de la ciutat i em passejo per les grans avingudes i observo les gents. Allà hi ha les seus de les grans empreses transnacionals, els voltors estrangers que venen a fer el seu niu per aquí. Observo les persones encorbatades que ramblegen com si res, atrafegats i pensarosos alguns d'ells. Són els responsables de milers de drames, de moltes famílies desunides, perdudes per sempre més, sumides en el fang de la desesperació. Sempre amb les seves decisions a la punta del bolígraf, o de les cares estilogràfiques, tan se val. El cas és que hi ha gent que frueix acomiadant centenars, i és per això que hi ha les multinacionals, no perquè s'aconsegueixi cap millora d'eficiència en general. Aquesta darrera afirmació és una gran mentida. Tothom es pensa que retallar uns per cent és el que justifica l'aparició de gegants dels negocis. No poden estar més equivocats, tothom que pensi així. El que passa és que hi ha gent a qui li va arrabassar el poder als altres, tenir-ho tot per si mateixos, de manera que no hi hagi ningú que els pugui fer ombra. Per això comencen a comprar empreses petites ajuntant-les les unes amb les altres fins arribar a desenvolupar monstres inhumans, poblats en les seves esferes més altes per subhomes incapacitats per sentir les emocions de la manera normal que tu o jo ens podríem imaginar, el Procert mirava en Solleres, després repetí la mirada amb el senyor Escofet, que tot i que empresari el considerava més víctima de les multinacionals que no pas part integrant. S'ajunten als gratacels, com rates que cerquen el seu cau, i un cop a dins amb els seus vestits impecables comencen a parlar de veritables barrabassades, de quants centenars o milers acomiadaran, de quantes fàbriques cal tancar, de les maneres d'explotar els pobres més adient a la seva puixança personal i a l'economia general. Tot plegat ho fan per alimentar el seu ego desmesurat, per donar sortida als seus baixos instints. Molts d'ells són de la més baixa extracció, amb avis ben pencaires, que a còpia de cops de sort han arribat al cim, anat a bons col·legis i adquirit els hàbits necessaris, per passar correctament en societat. Em venen basques de pensar en les seves converses, en totes les coses que decideixen i que afecten el ciutadà d'a peu, ignorant de que el seu futur és a les pitjors mans possibles, les d'uns éssers mig humans que manquen en absolut de sentiments i que no es regeixen per altres paràmetres que el guany i el profit. Alguna vegada es despengen amb actes benèfics. Evidentment es tracta d'una farsa, doncs no cal més que fer una ullada al seu balanç de comptes per veure que per molt que tornin un dia és molt més el que furten la resta de l'any. Al final tot queda en les mateixes mans, i conforme el món es va fent més rodó i més petit les mans són cada cop més selectes i poc nombroses. Ara les fortunes creixen i els que les posseeixen minven de quantitat. I al capdamunt d'aquestes multinacionals sempre hi ha d'haver un reconegut milionari, alguna persona de molt poder. No pot ser de cap altra manera. I el que té al cap només és el profit, inflar-se les butxaques una mica més, com si no tinguessin ja prou. Però no parlem de la riquesa dels milionaris ara mateix, només de les multinacionals. El secret del seu èxit és al ramat. En realitat els que les governen són una colla de covards, que només saben actuar arrecerats en el grup. Aleshores es poden enfrontar a les decisions difícils. Com no han de ser-ho? Capgirar la vida de centenars o milers de persones no és cap cosa fàcil. Jo mateix no en seria capaç. Si m'oferissin d'entrar a una d'aquestes multinacionals no ho acceptaria, sabedor dels compromisos ètics que hauria de deixar al camí. M'estimo molt més la meva feina tranquil·la i artesana, els horaris pautats, els clients amb les seves demandes. Els clients són l'únic ingrés de sorpreses que tinc al meu negoci, tota la resta és del tot previsible, i mantinc la meva ètica intacta. L'ètica cal cuidar-la per que romangui sencera amb el pas dels anys. Des d'un seient directiu d'una multinacional no es pot mantenir sense màcula l'ètica personal. Cal prostituir-la en un moment o un altre, fent coses il·legals, actuacions reprovables a països pobres. Quina culpa tenen la pobra gent que es mor de gana que hi hagi escurçons que volen enriquir-se a qualsevol preu? No en tenen pas. Han d'aguantar el que els hi cau a sobre. I normalment només els hi cauen coses desagradables. Mercè a les multinacionals l'esclavatge ha esdevingut invisible. En comptes de tenir cadascú el seu esclau a casa, fent les feines brutes i desagradables, i mostrant-nos la seva misèria acusadora a cada moment, en comptes d'això els tenim a l'estranger, als països més deixats de la mà de Déu, allà ens fabriquen les sabates i la roba, ens conreen els camps, ens fan créixer el cafè i el te. Amb negrers especialitzats de la seva mateixa raça. No cal que ens amoïnem d'esclavitzar-los, el món és ara una vil·la romana de gran tamany, amb dependències separades, els habitatges dels amos, els camps de conreu i els habitatges dels esclaus, que ocupen la major part. No cal que ningú s'amoïni de fer anar el fuet, no a casa nostra. Podem gaudir de la ficció del benestar sense ser conscient que se sustenta en fets horribles. A les multinacionals ho saben perfectament. Molts d'aquests directius proven la seva fidelitat a la firma fent feines d'esclavatge a aquestes països, sabotejant la competència, amb comportaments mafiosos. Fa venir esgarrifances de pensar en tota la corrupció que hi ha en aquestes empreses tan grans. De fet no pot sortir cap cosa bona d'unes organitzacions on els que prenen les decisions es troben tan allunyats de l'obrer que fa la feina. Als seus despatxos amb aire condicionat, ben calentets a l'hivern i ventilats a l'estiu, sempre amb la mateixa vestimenta, fent el mateix olor, menjant als mateixos puestos, restaurants de categoria, hi arriben amb cotxes de luxe. Es pensen que el món està fet a la seva mida, com si tota la resta fos purament circumstancial o prescindible, com si els milers de morts de gana no tinguessin cap mena d'importància. Les multinacionals no tenen ànima, només estómac, per empassar-se les atrocitats més laceradores, els actes contra-natura dels que són responsables. Al restaurant amb el menjar fi a la boca tot això no té cap importància, sembla un preu petit a pagar per poder llimar el seu u per cent que de grans cabals esdevé una fortuna. No cal dir que la cooperació entre països es dona només a nivell de guanys, amb l'afany d'acaparar, de crear hegemonies, per poder esclafar els altres. L'engranatge de relacions només serveix per perpetuar, per accentuar les diferències i impossibilitar l'accés als estils de vida refinats a la gran majoria, per fer que les coses segueixin sent com són sense registrar canvis de consideració. I per això s'arreceren als gratacels, tots ben junts com abelles obreres fent acopi de mel, la mel que pertany a les flors, que pertany al món. Ells l'acaparen en forma de diners i plusvàlues, ho treuen de la boca dels nens, i s'ho fiquen a les butxaques. Són uns podrits!
- També tu fas un gra massa, feu el senyor Escofet. Reconec que alguna part de raó tens, i ja et dic de bon començament que les multinacionals no són del meu grat, però no es pot difamar sense més ni més. El cas és que les estructures contra més grans són més poder d'interactuar tenen, i d'aquesta manera poden esgarrapar beneficis allà on d'altres no podrien per manca d'enteniment. Per això neixen aquestes corporacions tan monstruoses. En la meva opinió es tracta d'una tasca necessària que haurien de dur a terme els mateixos governs, posar en comú tots els recursos, o abaixar els impostos. Perquè si hom fa una venda d'una empresa a una altra ha de pagar, però si ho fa dins la multinacional ja no ha de pagar tant, no ha de pagar els atzars, les inestabilitats, els canvis d'opinió. Potser caminem cap una única empresa que controli tot el planeta, amb eficiència perfecta, sense frecs ni ensurts. Seria un escenari infernal. Ja tinc prou problemes ara amb aquell enze de la multinacional, el 40% de la meva producció cap a ells. Es pensen que poden posar les condicions que volen. Però no he de deixar que el meu problema personal amb la multinacional ... em faci veure borrós. Les multinacionals són molt útils, posen en comú els esforços de molta gent. Sense aquesta organització qui sap si aquestes esforços foren balders, inútils, improductius. No hi ha cosa pitjor al món que la inproductivitat, i les multinacional lluiten contra aquest fenomen. No es pot permetre que un estrenyi cap a una banda i l'altre en direcció oposada, de manera que s'anulin les forces i tot plegat quedi en no res. Per això hi ha super-estructures, cada cop més grans, per ampliar la visió dels processos productius, perquè hi hagi unes poques ments privilegiades que puguin veure la maquinària en el seu conjunt, els engranatges no de forma separada sinó acoblats perfectament. Només així es poden detectar les errades i les ineficiències. Potser de vegades cal despatxar alguns treballadors. Potser centenars o milers. Heu de pensar que són quelcom així com una pedreta que s'ha ficat entre les dents. Per a una empresa que té desenes de milers d'empleats, o centenars de milers, un ajust d'un u per cent pot ser una quantitat considerable de gent, que en el fons no representa més que una fracció insignificant. Potser fan impressió totes aquestes persones posades l'una al costat de l'altra. Si te les mires, davant per davant de tu, et semblara una atrocitat deixar sense feina tanta gent de cop, una frivolitat, una exageració. Però s'hi us ho mireu en comparació
a tota la gent que roman a l'empresa aleshores us podreu adonar que no tenen cap importància. Que aquest centenar o miler en realitat són un granet de sorra que s'ha ficat entre les dents de l'engranatge, només a una de les rodes, i potser de les petites, no pas de les grans. Cal aixafar bé aquest granet de sorra per tal que tota la maquinaria segueixi funcionant amb normalitat. En realitat aquestes persones que ocupen els càrrecs directius de les multinacionals fan molt de sacrifici, pensen no només en ells mateixos sinó en molta altra gent, tenen responsabilitat, molt per sobre del que us imagineu. Han de prendre decisions. Jo els comprenc, doncs de vegades haig de fer fora un empleat, o cinc i tot, per tal que l'empresa segueixi endavant. L'empresa és una obra col·lectiva, no es pot circumscriure a una sola persona, ni tan sols jo tinc el lloc assegurat, fixeu-vos que us dic.


18

Prengué la paraula en Solleres tot seguit. Feina estona que no deia res i volia intervenir amb importants aportacions.
- Per a mi la religió no és res de res, encara que la meva mare era molt devota. De res no li ha servit. No ha pogut evitar l'asil ni la decrepitud. El cas és que la bona dona era una contínua contradicció, per una banda no se separava de la seva ampolla de conyac, i per altra sempre amb les estampetes dels sants i les seves escapades a la vicaria. El capellà de l'església propera a casa ja se la coneixia, per les seves visites. Algunes vegades en un estat evident d'embriaguesa. Encara no comprenc com era que el rector la deixava passar, balancejant-se i fent ziga-zagues. Anava a l'hora de la confessió, per cercar una sortida a les seves penalitats, els fills petits, el marit desaparegut, els diners que no arriben a final de més. De totes maneres jo tinc alguna creença, no us penseu. No sóc cap descregut. Al capdavall alguna cosa ha d'haver, una força colossal que faci girar el món, doncs per la seva pròpia inèrcia no crec que ho faci, encara que ho diguin els científics. Al final tot es resol en un conflicte d'elecció. La tria està entre les creences de la fe o les creences de la ciència. Els estudiosos del món no donen respostes gens imaginatives del que passa en realitat. Tanmateix les doctrines que s'aprenen a l'església parlen de coses que hom pot comprendre, de recompenses i de càstigs, d'un sentit per a cada cosa. Potser es tracta només de fabulacions, de contes per a nens petits que ens seguim creient de grans, inventats per histèria col·lectiva al llarg dels segles. No negaré pas que hi ha components molt infantils en els escrits sagrats, que les coses ja no són així com les expliquen i que tot plegat te un regust de naftalina i rancietat, però el cas és que per qui vol empassar-se totes aquestes històries són alleugeridores i gratificants. Perquè en els nostres dies ja no passen aquestes llegendes humanes en que es decidia el futur de les civilitzacions. Els temps dels que ens parlen els llibres de religió estan morts i enterrats, ja ningú no en pot donar testimoni, ni els mateixos llibres. Així de desencaminades estan les seves metàfores. Saber de les aventures d'uns homes que varen viure fa mil·lennis excita la imaginació de molta gent. No es pot dir a la lleugera que tot plegat és una bajanada, una ximpleria, que els que hi creuen són uns toixos i que el millor que podem fer es riure'ns-en, que no té cap valor el que pensin. A mi em costa menys de creure en un subjectes governats per Déu que en les entelèquies que ens proposa la ciència. Al capdavall els homes que malden per sobreviure són també dipositaris d'humanitat, conservadors dels sentiments més arrelats a les consciències. Les entelèquies no serveixen per a res, només per simplificar, per fer que haguem de pensar menys i menys sovint. Les ontologies també volen donar la seva explicació dels fets, al meu parer amb explicacions insuficients. He vist tantes coses en aquesta vida. Només em falten les hipòtesis complicades, fetes per i per a llumeneres que s'han de passar la vida entre llibres estudiant els seus secrets. Resulta molt més planer i accessible considerar les coses ingènuament, com ho plantegen les escriptures. Les coses es fan per voluntat de Déu, i en funció d'aquesta voluntat les coses poden ser tan absurdes com es vulgui, doncs per alguna raó Déu és totpoderós i creador del món. De vegades fins i tot em dona per pensar que la meva vida de delinqüent la va voler per a mi, perquè m'adonés dels errors que es poden cometre a la vida. De fet mentre robava a Déu m'encomanava, eren els moments en que tenia més fe, quan era a punt de dur a terme l'acte delictiu. Aleshores me'n recordava més que mai de la seva presència infinita. Sense fallar m'apropava als llavis la medalla amb la figura de la Mare de Déu que duc encara penjant del coll i que em va regalar la meva mare quan encara hi tocava. Aquella sensació, el formigueig a tot el cos, eren per a mi les senyals de la fe. Aleshores estava del tot convençut de la injustícia del món, i que Déu en persona aprovava els meus robatoris i tripijocs, perquè d'alguna manera havia de sortir endavant. De totes maneres no es tractava d'un pensament obsessiu, que em fes estar pensant tota l'estona en la voluntat de Déu, només es tractava de rampells que m'agafaven de tant en tant. De fet de vegades ni tan sols hi pensava. Al final el lladronici es va convertir en una rutina, una cosa que es fa amb desgana. El petó a la Mare de Déu un acte mecànic. Per això segurament em varen enxampar. Perquè vaig deixar de tenir fe, de sentir el pessigolleig. Per altra banda mai no m'agradat freqüentar els temples. Allà només hi ha que capellans hipòcrites pensant en degenerar els pensaments de feligreses i feligresos. Hi no són els pitjors, doncs per sobre d'ells tenen tota una estructura admirable de prelats, bisbes i cardenals, que no tenen res a veure amb els preceptes religiosos més elementals. No fan vot de pobresa ni de caritat ni res de res, només pensen en el se ego i a viure com a senyors, envoltats de criats i donant ordres a tort i a dret. En el fons són com la resta de persones que accedeixen al poder, acaben molt malament amb els que els recolzen, molt allunyats de les seves bases, d'aquells que els hi donen sustent moral. Sembla mentida que aquesta gent que diu representar la divinitat a la terra siguin el principal obstacle entre Ell i els fidels. Perquè hauríem de creure a unes persones molt més properes a l'antítesi dels preceptes cristians que a la demostració de la fe? Però no vull parlar més d'aquest tema. Pel que fa a d'altres religions és clar que pateixen de problemes semblants. Els preceptes canvien, alguns ni tan sols parlen de pobresa, però el cas és que els que ocupen els puestos de responsabilitat dins les estructures directives són de la mateixa raça a totes bandes, totes les religions ambicionen el poder absolut, la capacitat d'immiscir-se en les activitats quotidianes dels fidels, que res tenen a veure amb les qüestions celestials, i tantes d'altres accions molt reprovables. A sobre gasten milions en construir temples, les suors de moltes persones, a les civilitzacions més pobres i miserables, per adorar els deus que s'han inventat. No penso que hi pugui haver cap mena de representació, totes estan equivocades, fins i tot les entelèquies més simplificadores. Qualsevol afirmació respecte la natura de la creació en el seu sentit més primigeni escapa de la capacitat de pensament, ens desborda com a éssers. Per tant qualsevol que digui tenir la solució o la teoria definitiva, o ni tan sols que digui tenir-ne una, sens dubte que és un xarlatà i un firaire, que no sap res de res. Jo mantinc així la meva fe. Sabent que hi ha coses inescrutables, que escapen de la comprensió, que no poden ser enllaçades per cap neurona, que ens hem d'acomodar a considerar inabastables, superiors als nostres albiris, coses impensables que només ens podem acontentar amb respectar. De totes maneres les històries són alleugeridores, ajuden a desfarcellar el pes de la vida, dels fracassos i decepcions, de tantes coses. Encara duc la imatge de la Mare de Déu penjat del coll. No hi crec gaire, perquè de l'església he vist coses molt negatives, que m'han fet desconfiar, però la segueixo portant perquè em fa companyia.
El senyor Escofet aprofità una pausa per fer una xarrupada a la seva copa. Admirava al lluny un home que fumava un havà gruixut. Tenia ganes de tastar el seu flaire embafador, però sabia que no podia fer-ho. En Procert havia estat escoltant amb atenció les paraules d'en Solleres, tenia a punt una resposta.
- Ets un infeliç. Ara resulta que creus però no creus. És a dir, tens el pitjor de tots dos mons, la por de Déu per una banda, i la manca de referents per una altra. Si al menys tinguessis una de les dues només. Em sembla que el que et passa és que vols creure per que així t'ho han ensenyat, però has rebut tants desenganys per part de la cúria eclesiàstica que et resisteixes a atorgar-los qualsevol autoritat. Suposo que haurà ajudat el capellà de la presó, del que ja ens has parlat algunes vegades, amb el seu cinisme, amb les seves paraules d'esperança per qui no en té gens ni mica. Això ho fan sempre els capellans. Parlar de futur, de llum, de positivisme, en els llocs més obscens, als peus del llit dels desnonats, en mig de la misèria i la fam més lacerant, envoltats de munts de cadàvers, aquests moments especialment delicats i de tristor són ideals segons ells per treure el tema de l'esperança. Com si el que volgués algú que és a punt de morir, de viatjar cap el no-res, tingués ganes de sentir parlar de bons sentiments, volgués tenir un capellà pesat al costat recordant-li que hi ha una altra vida a la que segurament no accedirà perquè no ha fet mèrits. Perquè en el fons tots sabem que si les coses funcionen tal com ens diuen ningú no accedirà a cap cel, anirem al purgatori o més avall amb tota seguretat. I tanmateix els capellans ens parlen de misericòrdia, com si encara tinguéssim al
guna oportunitat. Com si fos possible de complimentar tota la preceptura que ens posen al davant, seguir al peu de la lletra totes les exhortacions a no pecar de mil-i-una maneres. Resulta del tot impossible, pel que no es pot arribar a cap altre conclusió que totes aquestes normes i costums no atenyen al cel sinó al món en el que vivim. S'ho va inventar la costum fa desenes de segles per reglar la vida de les persones i posar-les en mans de qui tingués la concessió d'administrar el culte. No veig per quina raó hauríem de pensar que la nostra intel·ligència i humanitats són altra cosa que el capdamunt d'una evolució afortunada, que som un munt de petits canvis a partir d'un caos inicial. Pensar el contrari és ser un babau, caure en la credulitat, empassar-se les novel·les històriques més absurdes perquè sí, sense anteposar-hi el més elemental sentit crític. Potser a molta gent li agrada creure, perquè sí, sense pensar, en una mena de núvol, en el qual les coses es fan irracionalment, un acte de tancament d'ulls, de despreniment. Aquesta sensació d'estupidesa reconfortant és el que cerquen molts en les seves creences, l'alliberar-se per uns moments de l'esclavatge del pensament, de la capacitat d'analitzar el món i adonar-se del seu ordre natural, de que les coses passen per unes causes en comptes de per unes voluntats desconegudes. Tot plegat no és sinó com un somni, un estat de coma en el qual ens deixem emportar per sentiments irracionals, per un estat absurd de percepció. Això és el que senten la majoria. Tema a part són les construccions faraòniques que sempre han suscitat les religions. Si Déu es bondat no pot veure amb bons ulls l'esclavatge i l'abús que han hagut de patir els més pobres per construir tan magnífics temples.


19

El senyor Escofet prengué la paraula. Tenia coses a dir en contra de totes les acusacions que sentia que rebia personalment.
- Jutgeu amb massa duresa la jerarquia de l'església. No us adoneu que fan un bé a molta gent, que hi ha molts que en depenen, que perdrien el nord si no fos per ells. Anar a missa és una revelació, cada diumenge que hi vaig passa el mateix, i això que vaig mig per obligació i perquè la meva dona és beata com ella sola. Però ja que hi sóc em concentro a aprofitar el temps. Les paraules del capellà són encertades, parlen de problemes de les persones, com vosaltres o jo, de coses que ens poden passar en un moment o un altre. Tots ens hem trobat en aquestes tribulacions. En fi, potser aquesta paraula no és gaire escaient. El que passa és que tots tenim problemes, i bona part d'aquests problemes cal cercar-los en l'àmbit espiritual. Algú ens ha de guarir de les malalties de l'esperit. Aquest algú és el capellà. Quan m'escolta en confessió em sento alliberat, tot i que no li explico ni la desena part del que li hauria d'explicar en realitat. Però amb aquesta petita part que confesso sento com si em retornaren les energies, com si em tragués deu anys de sobre. Hauríeu de provar-ho. Dir les coses que fan vergonya a una altra persona i adonar-se que no creen cap trasbals és un gran alleugeriment. Cert que per això ja hi ha psicòlegs. Sobre això s'ha parlat molt i s'han dit moltes bajanades. El cas és que els psicòlegs no són gens de fiar. Qualsevol sap si no tindran la pensada de fer-te xantatge en un futur. Al capdavall no han fet cap vot davant de déu. El confessor és una institució molt més antiga i fiable. Jo la prefereixo. Per altra banda hi ha la missa, les paraules del capellà i les exhortacions a la virtut. Personalment no en faig gaire esment. La virtut no l'han feta per a mi, o sóc jo qui no està fet per la virtut, tan se val. M'agrada menjar en abundància i beure, i sóc propietari i gerent d'una fàbrica. És evident que no segueixo gens les ensenyances del mossèn. Però hi penso sovint. Amb això ja hi hauria d'haver prou. Faig actes de constricció al llarg del dia. Hi dono voltes, em penedeixo. Al cap i a la fi això és el que ens demana Nostre Senyor, cap sacrifici que no estigui a les nostres mans, a l'abast com qui diu de la mà. Jo abaixo el cap amb sovintesa, com manen les escriptures. Penso en els meus pecats. Sento penediment, us ho dic de cor, no em mireu amb aquesta cara d'incredulitat. Estic predisposat al penediment. Fins i tot de vegades em dono una bufetada per castigar-me pels meus excessos. Quan sóc al bany del restaurant, per exemple. Em costa que hi ha molts altres cristians que fan el mateix. En no poder evitar pecar per molts motius recorren al penediment i a la constricció. Em sento tan alleujat quan em penedeixo que a voltes penso que pot ser un vici fins i tot. Em sento molt bé amb mi mateix penedint-me. Jo sé que els meus sentiments religiosos no són de soca-rel, que són una imposició, de la meva dona i de la costum. Sempre he anat a missa, des de ben petit. Encara prenia la llet del pit de la mare que ja anava a missa amb tota la família. Venia amb nosaltres la tieta Fladulfa, molt devota de la santa matrona de l'església a la que anàvem, Santa Pancràcia de Constantinoble. Hi havia al mig de la nau principal una imatge de la santa, la recordo amb els seus vestits brodats amb or i plata. Hi ha molts sants a totes les religions. Sense sants la fe catòlica seria un avorriment. Això penso jo si més no. Cal varietat, com en tot. Jo tinc varietat de filatures a la fàbrica, i també de teles i estampats, i l'església necessita de varietat de sants per no avorrir els fidels. Així cadascú es pot decantar cap el que més li agradi, el que li faci patxoca, o també el que sigui el sant de la seva confraria. Així no hi ha motiu per a baralles, com n'hi hauria del cert si tothom adorés Jesús i prou. Cal tenir on triar. Això ho han endevinat els papes des de temps immemorials. A part que amb tant de sant exploten la vocació de les persones que hi aspiren. Fa de mal dir, que hi pugui haver aspirants a sant, però és la realitat. Sinó perquè hi ha persones que es desviuen fins arribar a l'extrem de negligir-se a si mateixos. Esperen una recompensa al cel. Jo no l'espero, per les raons que ja he comentat i que són la meva inherent pecaminositat. Però potser podré anar al purgatori. En fi, és evident que ha d'haver alguna cosa més enllà, i que no pot ser una entelèquia buida de contingut. El que ens ha creat ho ha d'haver fet de la manera que li ha estat més fàcil, a la seva imatge. Potser no en set dies, però sí per la seva obra. Tot el que ha estat creat té un sentit i un significat. D'això no hi ha cap mena de dubte. Jo ho penso així. Tot i això veig com el món és ple de descreguts, i sembla que avui dia hi hagi més que en qualsevol altre temps. La ciència i el coneixement, que no tenen sentit sense la fe, minen les voluntats i fan esclaus dels que podrien ser lliures. Només cal tenir el coneixement de les coses sagrades, de les coses que ha posat al món per a la nostra salvació, que són la penitència i la fe. Fora d'això no cal saber res més. Jo no necessito cap ciència per a les meves peces. Cert que tinc un bon grapat d'enginyers en nòmina que fan uns dibuixos diabòlics per tal d'esgarrapar uns cèntims en la superfície ocupada de cada peça de tela, però estic segur que seguirien fent dibuixos semblants si en comptes de fer servir tanta fórmula i tant d'ordinador fessin servir només els ulls i el cap. Segurament arribarien a obtenir una peça similar. I estarien salvant les seves ànimes. Sembla que no els preocupa en absolut, com a tanta gent. Els veig passar pel carrer apressats, sense adonar-se que la seva vida eterna està en joc, que a cada passa i a cada gest escriuen en el diari celestial les seves accions. Quan passen per davant d'un pobre sense almoïnar-lo, quan tenen mals sentiments a la feina. Jo procuro no tenir de mals sentiments, encara que sovint haig de fer fora treballadors, o rebaixar-los el sou, o fer-los fer hores extres, però ho faig sense mals sentiments, perquè intueixo que m'observen els ulls de Déu. Alguns d'ells es condemnen quan els comuniquem les decisions. Als seus ulls es veu que hostatgen l'odi i la recança. Aquestes dos són les portes segures de l'infern. Cal caminar pel món amb el cap ben alt, fent el que pertoca, que acostuma a ser el que diu el mossèn. Fer coses diferents, actuar per pròpia iniciativa, desviar-se, al final és castigat terriblement, amb patiments i flagells. Jo no vull arriscar-me. Per això faig servir del penediment. Quan toca em penedeixo. Abaixo els ulls, deixo que el jou de Déu descansi sobre les meves espatlles. Així sé que contraresto les meves males accions, les que faig a contracor, perquè les circumstàncies o la costum m'obliguen, les que no puc evitar de fer per molt pecaminoses que siguin. Vosaltres dos sou uns descreguts, que anireu de dret a l'infern segurament. Perquè penseu que no hi ha cap cosa tret del fet de sobreviure, que no hi ha cap pla majestuós i monumental traçat per sobre dels nostres caps, que no hi ha ningú que ens vigili. Esteu molt equivocats, hi ha forces sobrenaturals que ens superen a tots junts, a tots tres i a la humanitat sencera. No es poden menystenir aquestes forces, no es pot caminar a les seves esquenes, fer-ho pot portar terribles conseqüències, per a tota l'eternitat.
- Sembles sortit de les catacumbes, incisí en Procert. Aquestes argumentacions teves són dignes d'una vella beatona que no té altra cosa que esperar la mort i que en sa vida no ha conegut més que privacions pel que fa al plaer. Però venint de tu resulta un contrast d'allò més simpàtic. Un industrial cobert de crims, que ha de estroncar vides felices pel dematí i atipar-se de menges cares per la tarda, i dius que tens sentiments de cristiandat, que fas servir el penediment, com si aquesta crossa et podés salvar de l'infern. Si les coses van com diuen els capellans, pots estar ben segur que tu aniràs més de dret i més al fons que no pas nosaltres a l'infern. Et penses potser que amb el penediment i amb anar a missa i no adormir-te ja fas prou per guanyar-te el cel. Vas molt equivocat. No
hi ha cap cel per altra banda. Perquè haurien de ser bones les coses que diu l'església. Fa segles que ja no tenen sentit. Ja podríem eliminar els pobres, fent-los benestants. Perquè mantenir-los? Per altra banda cal dir que aquesta funció, la de tenir cura dels pobres, és l'única amb cara i ulls de l'església actual. Tota la resta són fonamentalismes d'una o altra pell. Em fas riure amb la teva beateria d'estar per casa. Així que només cal deixar-se caure per missa el diumenge, confessar les més grans bajanades al mossèn, i penedir-se de tant en tant, i donar-se una bufetada, fluixeta per no fer-se mal, de tant en tant, després d'haver-se cruspit menges cares i haver tastat vins d'anyada. Em sembla que vas molt desencaminat. Tu ho fas tot això per estar bé amb tu mateix, per tal de tenir un fre a tots els teus excessos. En realitat no ho fas per cap Déu ni per cap por de l'infern. Si de veritat en tinguessis por canviaries radicalment de vida. No ho fas perquè no tens por. Però et convé tastar el plaer de la flagel·lació. Pot semblar estrany que punir-se un mateix pugui ser un plaer, i ho és. Hi ha molts que frueixen d'allò més aplicant-se el cilici. Perquè ho farien si no fos així? Aleshores queda demostrat que tot el que fas ho fas per afegir més plaer al que ja et procures. Potser no diu la religió que no faràs als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu. No jutgis i no seràs jutjat. I tanmateix tu fas i desfàs el que et ve de gust amb les vides dels teus empleats, amb les dels teus executis fins i tot. Em sembla que ets un hipòcrita de primera categoria, com tots els que trepitgen les esglésies. Allà només hi van amb fe les velles fadrines, que ja encaixen amb totes les bestieses que es diuen a dins. Capítol apart mereixen els que s'hi dediquen, vull dir els capellans i els monjos. O bé són rematadament idiotes, mancats d'instints, o bé són més corruptes que la mare que els va parir. Sinó no es pot entendre que facin aquestes vides de santedat que se'ls suposen. Això no hi ha qui s'ho empassi. D'alguna manera han d'explotar, per alguna banda ha de sortir el vapor a pressió. És evident que dels seus vots en fan escarni i que de tot el que prediquen no practiquen ni la desena part. Potser no cauen en la disbauxa ostensiblement, però sí en excessos que no els serien permesos amb les normes de la santedat a la mà. Després tenen les galtes de posar-se davant l'altar amb els braços en alt dient llatinades com si estiguessin en possessió de les mans més netes d'aquest món. Les tenen com tothom, no hi ha cap diferència. No hi ha raons per les quals renunciar a tot, fora de la manca d'instint o una malformació del cervell. En fi, que hi ha molta corrupció allà on hauria de raure la santedat.