Mosques Blanques

(Per al llibre de microrelats. Tema: infidelitat)

"Ara vendrà", pensa ell. Ha cridat el cambrer diverses vegades, sense èxit. L'ha mirat amb cara de fàstic (els dits s'enganxen al marbre de la taula), però l'altre ha continuat impassible. Tant és: ell no és aquí per beure; avui té una missió.
Han arribat mosques, atretes per l'aroma dolcenc de la taula. Volten en cercles, es refreguen les ales.
El portal del teatre comença a vessar gent, i ell es redreça a la cadira. Esperava la sortida de la funció matinal, el ritual antic de la topada casual, el comiat, la dansa dels cossos, sense aturall, com les mosques, que dibuixen encara els gargots de les seves curolles llépoles i es diverteixen en aquell moviment perpetu, dòcil gresca de la seva vida efímera.
Ella surt.
Al cap d'uns moments surt ell. S'atura. El portal l'emmarca com en una estampa antiga. És elegant, bell i ric: poderós.
Ella és a uns metres, davant. Dissimula amb la bossa de mà, les claus, els mocadors de paper. Potser és el senyal que l'altre esperava. Avança i, quan arriba al costat de la dona, quan ha de dir-li unes paraules, es desvia.
Ella actua amb mestria. Només un observador atent se n'hauria temut. Aquell gest distès, les passes calculades, brunzir d'abella.
L'home de la taula és l'observador atent: era precisament aquell, l'objectiu. L'altre, altiu, li passa just per davant, cap a la dreta i, unes passes enllà, volta cantó. Ella, discreta, no tan ràpidament com voldria, amb mesura, parteix cap a l'esquerra.
Al cap d'uns deu minuts, quan el cambrer, a la fi, s'acosta a la taula i espanta amb la baieta humida les mosques eternes sobre el marbre, la dona, nua i oberta, amb un poc de fred per les espatlles, diu en veu baixa a l'home que se li col.loca sobre el ventre, delerós i tebi: no passis ànsia, que ell encara es torbarà una bona estona...

LLUC SEGUÍ.
lluc@correucatala.com