Al jardí

Quan la mestra comença el tema de la combinació dels pronoms, ells pensa: què faig aquí? cinquanta anys acabats de fer i què faig aquí? És un llampec, una bubota al cap, un pensament no volgut que tanmateix ha arribat, veloç, de no sap quin moment del seu passat remot d'estudiant lleuger d'idees i malfeiner.
El rum-rum de la pissarra el desconcerta. Per evitar-lo repassa (seu a la darrera cadira de la darrera filera) els seus companys de curs: senyores que escolten amb una preocupació constant, jovenots que riuen a cada exemple, que es fan bromes amb cada paraula nova (més que ampliar el seu vocabulari semblen enfonsar-lo en el pou més fosc dels clixés: tot és súper, mòbil, massa, i nou pobles més enllà tot continua essent súper-mòbil-massa...), la dotzena amb cara de despistats com ell i, de cop, a la fi, aquella, ella, en un racó, amb la cara cap a ell, per casualitat o per empatia.
Dos dies més tard (han hagut d'estudiar, a casa, resoldre tres fulls de problemes mecànics de me'ls-hi i te-les i repassar-ho tot per a un petit control) la mestra, a l'atzar, els aparella per continuar practicant la lliçó. Els proposa diverses paraules, casa, jardí, taula, home, porta, dona, passió, poma, cirera, girafa, que han de fer servir en frases en què funcionin bé pronoms febles combinats (el tema continua). Faran unes proves en privat, baixet, les escriuran i després les repetiran en veu alta. Ell, fadrí, al cap d'una reflexió de dos dies sobre els cabells, el cos, les cuixes i la boca d'ella, entre d'alres banalitats, ataca ferm a l'inici: si tu volguessis et regaria el jardí, te'l regaria, me'l regaries (ella ataca, igualment), jo aniria a la casa i allà trobaria un home i dues dones, me n'hi aniria, els hi trobaria, em menjaria una poma madura, me la menjaria, te la menjaries, i jo dues cireres, me les menjaria (me les deixaria menjar, un altre llampec en la fosca), som jo, obre la porta i entraré allò que duc al camió, que plou! obre-me-la i ho entraré... I endavant.
Hores més tard, entre ens els i se les com gemecs, ella obre finalment la porta i ell accedeix al jardí. Retuts, s'adonen que ni ells ni la mestra se'n temeren, ahir, que la paraula "passió" no havia sortit a cap de les seves frases, que devia cremar (girafa en flames) per dedins.
Quasi sense voler ella diu, emfàticament: "tornem-nos-hi a posar".
"Posem-nos-hi de pressa, que ja feim tard!", respon ell, com una torxa encesa.
LLUC SEGUÍ.
lluc@correucatala.com