Mort de gana

En Jonàs havia de passar cada dematí per la mateixa pastisseria. No li agradaven els pastissos, però hi havia de passar, i en les seves condicions de pobre mort de gana s'hagués menjat qualsevol cosa. Mirava els gats i els trobava atraients, els gossos més famèlics li semblaven una menja en potència. El gos se'l mirava sense endevinar les seves gastronòmiques intencions. L'estómac cridava angoixat per endur-se un mos a la seva boca, que de tant tancada i tan deshabituada a funcionar ja semblava closa per sempre més. En Jonàs mirava l'aparador de la pastisseria. Després passava pel davant de la cansaladeria, després la peixateria, finalment la carnisseria, amb les seves botifarres exposades insidiosament.

Les insidies de la gana eren no poques. Li feien sentir-se mala persona. Si hagués estat una bona persona tindria alguna cosa que endur-se a la boca. La seva gana era semivoluntària però. No es pot dir que no pogués comprar menjar. Però no pas el que a ell li agradava. La pastisseria era un atemptat contra la seva dignitat. Se sentia poc persona. Els altres s'engreixaven com a porcs i ell havia de mantenir la línia a la força, entrar en anorèxies involuntàries, afamat per voler menjar massa.

I la pastisseria amb les seves ofertes suculentes no es movia de lloc. El negoci era poderós, romandria en aquella cantonada per molt de temps. En Jonàs sabia que hauria d'aguantar ganes majors, ganes circumstancials, ganes no provocades per una necessitat real. Aquesta era la pitjor de les fams, l'abstinència davant menges suculentes. Les tenia a l'abast, només que hagués fet quatre coses ja se les podia permetre. Però la gana que ja tenia i a la que s'havia acostumat el paralitzava, el deixava immòbil, incapaç i impotent. No sabia com procurar-se bistecs.

Li hagués agradat disposar de més diners per aquestes despeses. Poder-se comprar un bon quilo de bistecs de porc i menjar-se'ls fregits. Les seves narius ensumaven a porc fregit, sense que hi hagués porc al capdavall. Quan mirava la sopa d'arròs que sopava pensava en que podia ser qualsevol altra cosa. El que fos menys la sopa d'arròs. Els espagueti no eren millors. Algun caprici de tant en tant no solucionava el problema. S'ajuntava la gana amb les poques ganes de menjar.

En Jonàs havia gaudit de la cuina en altre temps. Era el seu defecte. Tenia expectatives. No considerava un plat senzill com aliment i prou. La taula per a ell era un plaer sensitiu, que havia de tenir un fonament i una filosofia, que havia d'excitar-lo d'alguna manera. No era alimentar-se i prou. La sopa d'arròs era l'antítesi del gourmandisme, l'expressió darrera de la seva pobresa de mitjans. S'havia fet a aquella vida, però se li feia feixuga. Entenia que mereixia alguna cosa més, no era demanar gaire un bistec diari, si aquest era el seu plaer. Tothom havia de poder satisfer les seves necessitats, més enllà de l'alimentació.

El cas era que la pastisseria seguia allà, amb les seves ofertes delicioses, i la carnisseria amb la seva estesa de productes que no podia comprar, ni volia. No volia gastar més del que es podia permetre, i tenia la sospita que si comprava un sol bistec després no se'n podria estar, com qui comença amb un mal vici, i que la seva economia se'n ressentiria. Dilapidaria els seus pocs estalvis en bistecs i menjars precuinats, i després hauria d'entrar en crisi en no tenir diners per seguir amb un ritme d'ingestes que no es podia permetre en el fons.

En Jonàs ho sabia, i carregat de paciència resistia els crits dels pastissets, dels croissants farcits i dels braços de gitano. Tot allò era per un altre temps, pel passat, quan de tot plegat havia gaudit, o pel futur, quan se li fes justícia finalment. Però ara no s'ho podia permetre. I per estrany que pugui semblar en Jonàs no veia cap relació entre cercar i trobar feina i poder permetre's aquells capricis. No tenia res a veure una cosa amb l'altra, estrictament parlant.

Els pastissets eren perversos. El miraven ja amb ulls de desig. En Jonàs, que no tenia diners per fer-se regularment amb una d'aquelles delícies, incomprenia profundament aquells que es flagel·laven a si mateixos amb les punxades de la gana, voluntària i volgudament, només per mantenir quelcom tan absurd com una bona figura. I a més afegien hores de gimnàs en que s'estovaven el cos amb exercicis esgotadors. Passar gana en mig de suculències, passar gana en mig de l'abundància.

En Jonàs era una barreja d'ambdues coses. Per una banda hagués pogut menjar més sopa d'arròs. L'extrem pot permetre menjar d'una manera relativament saludable, o relativament supervivent, per escassos cèntims al dia. Amb un euro al dia potser. Però no era aquesta la qüestió. No era la sopa d'arròs la solució, ni era el camí els espagueti, els macarrons, tota la varietat de la pasta, les mandonguilles de llauna, un pebrot fregit, patates fregides. Tot plegat sustentava, però no alimentava els sentits. En Jonàs menjava poc perquè no podia entrar a la pastisseria i triar sense mirar el preu, les coses bones eren cares.

La pastisseria però seguia amb el seu negoci. Un pa del dia era car i no es podia comprar cada dia, un pastís no se'l podia comprar mai. No li agradava el sucre, però no era aquesta la qüestió. També hi havia pastissets salats, i també hi havia pastissets farcits de carn. En Jonàs pensava amb raó que poder-se comprar unes sabates de saldo, menjar-se una sopa d'arròs, fumar picadura i desamoïnar-se de l'estat del seu aspecte i de la seva roba no eren sinònim d'integració de cap manera.

Perquè la persona integral disposa de diners. De vegades s'hagués menjat les parets de casa seva, si fossin fetes de carn de vedella se les hagués menjat. Però els maons no se'l podia empassar. I a dins de casa seva feia fred, de vegades més que al carrer.

Així doncs la pastisseria era una clara agressió als seus principis de vida econòmica. Resultava difícil fer estalvis en mig de tanta abundància, de l'opulència que podien comprar els altres exhibida impúdicament per a misèria dels que en quedaven exclosos. El carnisser no s'estava d'anunciar el preu del filet i de posar-hi una mostra, sense cap respecte per qui no podia menjar filet. En Jonàs pensava que tot plegat havia de tenir un sentit, la pastisseria, la carnisseria, eren dimonis, esperits immundes que venien a torturar-lo, contra els que només podia anteposar la seva enteresa en resistir-se.

Enemics d'una vida tranquil·la i assossegada, les menges delicioses eren temptadores, i més encara sabent que estaven fora del seu abast. Li queia la bava davant la pastisseria, el seu estomac encetava una marxa militar en esguardar des de fora dels vidres de la carnisseria els trossos de carn desvergonyits que alguns altres queixals reduirien a bocins per emplenar un altre estómac. Trobava a faltar una dieta malsana, colesterosa i hiperprotèica. Estava fins al capdamunt de sopetes i pastetes, a les que no podia posar carn de guarniment.

El temps passava i la pastisseria era cada cop més una amenaça a la seva estabilitat emocional. Si hagués viscut en plena natura, envoltat només de pedres i boscos, d'algun matoll estès entremig, aleshores no hagués pensat en el menjar, ni en cap mena de luxe. Hagués estat més conformista. Però no es trobava a pagès. A ciutat tot era diferent, allà les delícies s'ostentaven. Els comerciants, pensant en atreure clients, exhibien a prop dels aparadors les millors peces. El consum absolut, de tot allò disponible, era inabastable. Ningú no podia comprar tot el que estava en venda. Aquesta idea tranquil·litzà en Jonàs.

Ningú no podia comprar-ho tot. Ni els més rics no podien comprar-ho tot. I sovint tan bon punt com havien comprat una cosa deixava d'interessar-los. En Jonàs no els envejava, abocats com estaven a la insatisfacció. La pastisseria però era el seu punt feble. Se li amarava la boca cada cop que s'hi aturava a mirar. Les persones que hi havia dins comprant eren de tota mena, persones grans la majoria, amb la vida solucionada i estalvis i pensions dignes. Persones joves amb la vida temporalment solucionada, amb prou mitjans com per permetre's de gastar sense mirar-s'hi gaire. Pobres com en Jonàs no n'hi havia.

A dins tot eren delícies. La imaginació del pastisser semblava inesgotable, per trobar noves combinacions de sabors que fessin dels seus productes un plaer pels sentits. En Jonàs només de veure'ls ja gaudia, més fins i tot que si n'hagués consumit habitualment. Veia les cares dels que compraven i només veia afany alimentari, i un esperit de classe que els feia rebutjar les menges de poca qualitat només per destacar. Aquells no menjarien una sopa d'arròs.

En Jonàs es trobava ara davant el plat d'arròs. Sempre el mateix, un cop i un altre, allò era una condemna que no tenia data d'alliberament. Per sempre més es veuria enfrontat a la simplicitat majestuosa del plat d'arròs, començament i final de tots els paradigmes de l'existència. Amb un plat d'arròs podia explicar conflictes i interessos, vanitats i orgulls. El plat d'arròs era el centre del món. De tota manera no hi havia altra cosa, així que endinsà la cullera a dins.

L'arròs estava per sistema covat, en Jonàs no era cap mestre de cuina, i l'arrós acabat de treure de la cassola cremava. El deixava refredar-se fins que es covava, i aleshores formava una mena de pasta homogènia, entre el que eren els grans pròpiament i el suc blanquinós que desprenien. Aquell ranxo miserable era aliment al capdavall. En Jonàs no volia criticar en excés la sopa d'arròs, amb al qual potser hauria de conviure molt de temps. L'arrós era sa i energètic, i l'emplenava l'estòmac. Era fàcil de cuinar i no demanava cap virtuositat.

Per saber si l'arrós està perfectament covat, cal clavar-li una cullerada i posar-la de l'inrevés, si no cau està al punt. L'engrut era més menjable que l'arrós acabat de bullir, que cremava i del que només podia extreure-hi una petita porció, que havia de bufar amb compte i després
acabar de refredar a costa d'un relatiu escaldament de les seves genives i paladar. Millor esperar a que es refredés, tot i que es covés. L'arròs era el que menjava, els pastissos eren només una possibilitat, i remota.

A part de la pastisseria hi havia el supermercat. Com que feia les compres abans de sopar havia de limitar-se a allò imprescindible, no es podia deixar endur per capricis. El monstre estomacal demanava que agafés un element de cada prestatgeria, tot li semblava deliciós, tot extraordinari. En Jonàs sabia però que havia de triar, que gastar per gastar hagués estat una beneiteria. Havia de passar per davant els prestatges més deliciosos sense fer-ne cas. Potser si el supermercat no hagués tingut tanta oferta de menjar hagués estat més feliç. S'hauria comprat l'arròs i prou, i no hi hauria res més que li recordés els que no menjava perquè no s'ho podia comprar. Però allà hi havia de tot, era un altre atac a la seva misèria, una estratègia per enfonsar-lo una mica més.

En Jonàs finalment entrà un dia a la pastisseria. Havia rebut uns ingressos extres i no sabia que fer amb ells. De seguida que li demanaren optà per un enorme croissant farcit de franfurt. No se'l menjà de seguida. Com que era una compra excepcional havia de seguir una litúrgia particular. Marxà cap a casa, el croissant era encara calent, notava la seva escalfor a la mà, dins del paper amb el que li havien embolicat.

Un cop a casa devorà el croissant. Després de fer-ho sentí una mena de buidor. Li recorria el cos una pruïja estranya, les ganes de tornar a la pastisseria i comprar-se un altre, i cruspir-s'ho de manera igualment compulsiva. S'adonà que el plaer s'havia barrejat amb el disgust i la intranquil·litat. Se sentia culpable. Sabia que no podia permetre's croissants de franfurt cada dia, que allò era quelcom excepcional. Ell havia acceptat aquella vida i l'havia de dur fins les darreres conseqüències. I el croissant tampoc no li havia emplenat l'estómac. Marxà cap a la cuina i encengué el foc. Posà la cassoleta a sobre i hi aboca la quantitat justa d'aigua, i després la quantitat justa d'arròs.

En Jonàs sentia que el croissant de franfurt havia estat una infidelitat. Tothom hi pot caure, es deia, i pot repetir o no. Ell no repetiria. Estimaria la sopa d'arròs amb devoció, mentre no pogués mullerar-se amb els croissants de franfurt amb plena legitimitat. La gana només era un dels preus de la seva particular felicitat.