MORIR MENYS

Tinc a la boca un tros de gingebre. Pica, està clar, tres o quatre grams, cru, congelat, net i amb la pell. Aniré passant-me’l d’un costat a l’altre, després el queixalaré, estarà reblanit pel moviment continu i per la saliva, resclosit pel tancament, per l’obscuritat militant de qui vol creure en aquestes coses. Per morir menys, penso, per menys morir. Envelleixo al galop, tal volta com ho fan les roselles, tan ufanes, tan belles, tan solitàries a les prades tan verdes com immenses, tan roges i tan fràgils, tan delicades, tan breus com el vol de l’efímera.
La Marta ha tornat. Seiem al menjador, el menjador immens. I parlem sobre nosaltres, sobre el nostre origen com a parella. I li dic que cada dia n’és un, d’origen, que cada segon és nou i que trobar-nos vius quan ens pensem és un no parar de néixer. Que per això l’amor, Marta, ha de fer-se a cada instant. Ens hauríem d’enamorar cada minut del dia, admirar-nos constantment, desitjar trobar-nos i retrobar-nos en una seqüència infinita. Això només, ai amor, és possible si l’amor ho és, si és pur, si no atén a altres coses, si se’n té prou estimant-se. Em mira als ulls – no, no és el mateix que mirar els ulls – intenta que jo també. I ho faig, entro dins d’ella, com un foc menant-nos els cors, i ens veiem com trenta anys enrere: ens espurnegen els ulls encara. Li agafo les dues mans i la fragància que desprèn m’embriaga absolutament, és l’aroma de la reina de la nit, de la trompeta del judici. Li explico a la Marta que és ara quan ens hem de separar, em reca que perdi el temps, que deixi passar mirades furtives i fugaces, i que jo, tant que l’he estimada, li he dir adéu perquè deixo el món, perquè el gingebre o el vermell llevat de l’arròs o els components omega tres no em donen, ni de lluny, aquest morir menys que tothom voldria.
«Avui estàs viu però. I encetem la vida, com el dia, com l’ara, com el paradís mateix», em diu la Marta. I es despulla i m’estima, una besada llarga i humida.