Monomania

A mitja nit vaig haver de llevar-me perquè no aconseguia dormir. Com d'altres vegades, la bellesa d'una noia m'hi mantenia capficat dia i nit. Una noia amb la qual coincideixo a la feina i no faig altra cosa que intentar visualitzar-la constantment.
El seu cabell, el seu pentinat; és una cosa que no em puc treure de la ment. M'he de limitar a dir que és preciosa quan no sé si seria capaç de descriure-la. Vestida d'infermera és un àngel esgarriat del cel.
Que és força més jove que jo, és obvi i per això, a part del fet que no sé si és o deixa de ser casada, voldria tenir la força de saber ignorar la seva existència.
De fet, ja fa prop de set mesos que em va captivar. No recordo el dia que la vaig veure per primer cop, però era pels voltants de Nadal. Deuria ser la nit de cap d'any, que jo duia un barret de Pare Noël i, gràcies a això, no em preocupa que em pugui considerar un babau perquè si no n'és, de casada, ha d'intuir que estic "colat" per ella.
El cony de problema és que tinc quaranta-i-uns quants anys i em deprimeix força el fet de pensar que he d'acceptar el que em costa trempar quan, de ser possible arribar a conèixer-la, sóc conscient que voldria satisfer-la com mereix.
A més a més d'aquest aspecte, no tinc un duro i, encara que els diners no ho són tot, sí que em sento com un mitja-merda.
Què puc fer?
Vaig dir-li això i força més coses al psicòleg assegut al meu davant amb la seva gravadora connectada.
Recolzat al seient amb els dits de les mans formant triangle, es pegava copets a la barbeta fins que, abans de pronunciar-se, es tragué les ulleres tot plegant-ne una vara amb el moviment.
¾ Sr. Jordi - va dir.
¾ Sr. Jordi, Sr. Jordi, Sr. Jordi… - continuà al mateix temps que premia un botó del magnetòfon i s'alçava deixant que la seva cadira de pell negra es gronxés cap a davant.
Jo me'l mirava expectant, delerós de resposta i sobretot de prescripció.
- El seu cas es d'allò més poc usual i no sé pas com dir-li que em temo molt que no li agradarà de sentir. Però! - Digué al cap d'una breu pausa - Li ho he de dir sinó no tindria gaire sentit que s'hagi pres la molèstia de venir a visitar-me, oi?
- Ja està! Ja l'he vessada. - Pensava jo. Ara ve quan em dirà que deixi de pensar en voler-la conèixer i m'hauré de resignar a escoltar-ho llençant els dos-cents cinquanta euros que, sens dubte no podré evitar de pagar-li per tal de poder fotre el camp d'aquí.
- Miri! Farem el següent… - Havia deixat les ulleres damunt l'escriptori i remenava els botons del magnetòfon com volent guanyar temps abans de deixar anar el seu diagnòstic final.
- No em resulta gens agradable dir segons què. Ho comprèn, oi, Sr. Jordi? El seu cas és un autèntic cas de paranoia comuna. Por dels altres, per que ens entenguem. El que vostè hauria de fer és marxar de la ciutat. Hauria de trobar una manera d'aconseguir-se feina a un altre lloc que no sigui a aquesta ciutat. I, quan dic aquesta, vull dir aquesta ciutat: Barcelona. Vostè no està capacitat per seguir el seu ritme de vida. Vostè necessita sentir una altra mena de sòl que no pas el ciment de les grans urbs. M'hi jugo alguna cosa que li agradaria tornar a trepitjar pistes de terra batuda, com m'ha comentat que l'apassionava, però no li ho puc recomanar des del moment en què diu que no es veu amb cor de tornar a agafar una raqueta, si més no, abans de fer l'escapada que diu que vol fer a Mèxic. Sap? - Féu una pausa i s'assegué al cantell de l'escriptori gronxant la cama dreta abans d'afegir: - En realitat la seva patologia és inexistent. Vostè és això que se'n diu un "bon vivant". Té vostè una barra que se la trepitja!
Una fotografia emmarcada copsà la meva atenció astorada quan vaig girar el cap sobtadament i momentània en no donar crèdit al que acabava d'escoltar.
El Dr. s'havia girat per obrir un calaix en el temps que se m'havia acabat de glaçar la sang en reconèixer la imatge que la lluentor del vidre del marc no m'acabava de deixar veure.
Era ella!
La imatge monocromatitzada de les seves pupil·les es fongué en la foscor que envaí el meu cervell en rebre l'impacte de bala.