Monomania (potser acabada)

-No puc aclucar un ull d'ençà que treballo on treballo, -vaig dir un cop assegut en aquell consultori ornat a l'antiga amb aquella sensació de penombra. L'home abillat amb una bata blanca s 'havia limitat a tornar-me la salutació al temps que obria un calaix per treure un retolador i acabava d'orientar l'aparell que mostrava els petits foradets del micròfon incorporat amb l'altra. Va gargotejar alguna cosa com a encapçalament en un foli setinat blanc i amb un gest de cap m'indicà que continués.
-L'única cosa que sé d'ella és el seu nom i tinc por de tornar a caure en els trànsits que he sofert d'altres vegades. Cristina amunt, Cristina avall, és l'únic que em passa per la ment. Hi tinc diàlegs com si això em servís per desfogar-me quan resulta que és el contrari. Arriba a un punt que sembla que m'hagi d'esclatar el cap!
Em va fer un gest amb el retolador entre els dits després de prendre un parell d'apunts indicant-me que alentís i fitant-me amb el cap inclinat m'etzibà un deferent-: continuï.
-Anit vaig haver de llevar-me perquè no aconseguia dormir. La seva bellesa em té capficat. No són pas somnis eròtics el que tinc pensant-hi, senzillament em passo la nit volent visualitzar la seva imatge. Una imatge dificilíssima de descriure quan, en realitat es tracta d'alguna cosa més que de bellesa. Sap? És frescor el que transmet hi com ho descriu algú que fa quatre dies que escriu en una llengua que amb prou feines controla?
-Per això necessitava que fos vostè qui m'atengués, imaginis que el que pretenc explicar-li ho hagués de fer en castellà? Com collons me'n sortiria? No li sembla prou angoixant patir una frustració per culpa d'una manca d'autoestima com per haver d'exterioritzar aquests sentiments en una llengua que, segons com, ni tan sols voldria conèixer.
-L'entenc, Sr. Jordi - respongué. -Però se n'ha de fer càrrec, així són les coses o dit d'una manera vulgar: "Es lo que hay." No és cap novetat que als catalans els costi exterioritzar-se en una societat oprimida accentuat com és a les grans urbs. Però, continuï, miri de no ser tan subjectiu. Això l'hauria d'ajudar a buidar el pap tranquil·lament.
- Bé! Ho procuraré, Dr.
Abans de continuar parlant, vaig haver de postergar el que anava a dir en interrompre'ns el brunzit del meu mòbil. Em vaig inclinar cap endavant per extreure'l d'una de les butxaques de darrera dels texans i, amb el dubte de deixar-lo sonar o no, vaig prémer-hi la tecla d'stop abans no ens envoltés Allan Jackson amb el seu "She's gone country."
-És força més jove que jo, per això, i a part del fet que no sé si és o deixa de ser casada, voldria tenir la força de saber ignorar la seva existència i no sentir-me com un babau cada vegada que he d'anar a recollir algun pacient a la sala on estigui.
-Sap, Dr.? -vaig dir -. Mentre ens diuen el servei, jo ja estic desitjant que sigui a alguna de les sales on la hi tinc més vista i oblido la llitera, els papers i vés a saber què més. Miro de fer veure que sé perfectament el que em faig i comportar-me de manera despreocupada, però em temo que se'm veu i no m'agrada. Per això m'he decidit de venir. Em fa por el sentiment de vergonya. El tenia ben dominat però, torna-hi! A sant de què n'he de sentir?
-Continuï.
-Fa prop de set mesos que estic així. L'únic indici que tinc de que em tingui confiança em fa ballar molt el cap. Oi que no n'hi ha per a creure's res quan et posen un dit a sobre? Perquè és això el que va fer un cop per assenyalar-me una companya seva que m'havia preguntat alguna cosa. Ho va fer sense dir un míser mot, sap d'aquella manera tan femenina i graciosa que et fa pensar que és la cosa més natural del món? I, des de llavors no sé què dimoni he de pensar.
-No ha passat un dia que no pensés en anar a la feina amb una certa il·lusió només pesant que potser la hi veuria. M'imagino l'horari que deu fer o deixar de fer i a mesura que ha anat passant el temps, la cosa ha empitjorat ja que començo a passejar-me per l'hospital la resta de dies que no treballo. Buscant-la, per descomptat. Buscant-la per assegurar-me dels horaris que deu fer i això em preocupa quan ho he fet en situacions similars anteriorment amb resultats nefastos.
-Afortunadament, si em trobo algun company en alguna d'aquestes incursions, me'n surto prou bé ja que, a més d'haver un caixer automàtic que em permet travessar el pati d'entrada de l'hospital sense aixecar cap sospita, sempre puc recórrer a l'explicació que he de consultar alguna cosa amb el nostre cap.
- Però el que realment em fa sentir frustrat és el fet de pensar que he d'acceptar el que em costa trempar quan, de ser possible arribar a conèixer-la, sóc conscient que voldria satisfer-la com mereix i, per molt dolça que aparenti ser, és una dona. Tampoc no tinc un duro i em sento com un mitja-merda quan penso que cal tenir calers.
- Què puc fer?
Amb aquest interrogant vaig acabar de confessar-me al psicòleg.
Recolzat al seient amb els dits de les mans formant triangle, es pegava copets a la barbeta fins que, abans de pronunciar-se, es tragué les ulleres tot plegant-ne una vara amb el moviment i em va dir:-Sr. Jordi… Sr. Jordi, Sr. Jordi, Sr. Jordi…-continuà al mateix temps que premia un botó del magnetòfon i s'alçava deixant que la seva cadira de pell negra es gronxés cap a davant.
Jo me'l mirava expectant, delerós de resposta i sobretot de prescripció.
-El seu cas es d'allò més poc usual i no sé pas com dir-li el que em temo molt que no li agradarà de sentir. Però! - Digué al cap d'una breu pausa-Li ho he de dir sinó no tindria gaire sentit que s'hagi pres la molèstia de venir a visitar-me, oi?
-Ja està! Ja l'he vessada.-Pensava jo. Ara ve quan em dirà que deixi de pensar en voler-la conèixer i m'hauré de resignar a escoltar-ho llençant els dos-cents cinquanta euros que, sens dubte no podré evitar de desemborsar a la seva secretària per tal de poder fotre el camp d'aquí.
-Miri! Farem el següent… - Havia deixat les ulleres damunt l'escriptori i remenava els botons del magnetòfon com volent guanyar temps abans de deixar anar el seu diagnòstic final.
-No em resulta gens agradable dir segons què. Ho comprèn, oi, Sr. Jordi? El seu cas és un autèntic cas de paranoia comuna. Por dels altres, per que ens entenguem. El que vostè hauria de fer és marxar de la ciutat. Hauria de trobar una manera d'aconseguir-se feina a un altre lloc que no sigui a aquesta ciutat. I, quan dic aquesta, vull dir aquesta ciutat: Barcelona. Vostè no està capacitat per seguir el seu ritme de vida. Vostè necessita sentir una altra mena de sòl que no pas el ciment de les grans urbs. M'hi jugo alguna cosa que li agradaria tornar a trepitjar pistes de terra batuda, com m'ha comentat que l'apassionava, però no li ho puc recomanar des del moment en què diu que no es veu amb cor de tornar a agafar una raqueta, si més no, abans de fer l'escapada que diu que vol fer a Mèxic. Sap? - Féu una pausa i s'assegué al cantell de l'escriptori gronxant la cama dreta abans d'afegir: - En realitat la seva patologia és inexistent. Vostè és això que se'n diu un "bon vivant". Té vostè una barra que se la trepitja!
Una fotografia emmarcada copsà la meva atenció astorada quan vaig girar el cap sobtadament i momentània en no donar crèdit al que acabava d'escoltar.
El Dr. s'havia girat per obrir un calaix en el temps que se m'havia acabat de glaçar la sang en reconèixer la imatge que la lluentor del vidre del marc no m'acabava de deixar veure.
- És ella? - vaig dir abans d'adonar-me de què havia tret del calaix.
La imatge monocromatitzada de les seves pupil·les es fongué en la foscor que envaí el meu cervell en rebre l'impacte de bala.