Cercador
Monòlegs interiors
Un relat de: Francesc Xavier Caño Ferrer- Compartir:
—Bon dia, la consulta de la doctora Malet?
Un conserge, assegut darrere el taulell, sense ni mig somriure.
—Quart pis, però per la porta quatre, que tothom s'equivoca i acaba entrant a la dos, que és un dentista; pugi amb l'ascensor fins al cinquè i baixi a peu fins al quart, que el botó d'aquell pis fa temps que està espatllat.
—Gràcies, molt amable.
A la porta de la consulta, un rètol vell, mig despenjat, enganxat amb cello, que demanava entrar sense trucar.
—Aquest és el meu, l'A237. Gràcies, després ja recullo la targeta.
Deu ser aquí, la sala del fons amb la pantalla dels números.
A233.
A veure com li ho dic, a la Tània, quan arribi a casa aquest vespre i em vegi la cara, que he anat al metge sense avisar-la. Si hi ha alguna cosa més, encara no sé com m'ho faré. Li hauria hagut de comentar abans de venir. Però i si no és res, i l'he amoïnat per no res.
A234.
Ja me'l passo jo, aquest mal tràngol, com tantes altres coses. Potser hauria d'haver anat a un altre metge, algú que no m'hagués vist mai tan espantat com aleshores. Amb la mare es va portar bé, aquest; hi vam arribar a temps per acomiadar-nos com calia.
He de pensar què faig amb les joies. El collar de perles i el braçalet, ella hauria volgut que els tingués l'Ona. Les altres, per la Tània. I els rellotges, que després es barallaran si no ho deixo escrit: el Piguet per en Jordi, el Cartier per en Damià. O a l'inrevés. Jo què sé.
A236.
Pel que m'ha de dir el metge, no sé ni quina pressa he d'arreglar-me, jo: depèn de la resposta, em pelo al zero directament, o vaig deixant que vagin caient.
A237.
Porta 2, som-hi, a veure d'una vegada què em diu. La mà se'm queda a mig camí de la barbeta, buscant el que ja sap que hi és. La baixo. Entro.
Un conserge, assegut darrere el taulell, sense ni mig somriure.
—Quart pis, però per la porta quatre, que tothom s'equivoca i acaba entrant a la dos, que és un dentista; pugi amb l'ascensor fins al cinquè i baixi a peu fins al quart, que el botó d'aquell pis fa temps que està espatllat.
—Gràcies, molt amable.
A la porta de la consulta, un rètol vell, mig despenjat, enganxat amb cello, que demanava entrar sense trucar.
—Aquest és el meu, l'A237. Gràcies, després ja recullo la targeta.
Deu ser aquí, la sala del fons amb la pantalla dels números.
A233.
A veure com li ho dic, a la Tània, quan arribi a casa aquest vespre i em vegi la cara, que he anat al metge sense avisar-la. Si hi ha alguna cosa més, encara no sé com m'ho faré. Li hauria hagut de comentar abans de venir. Però i si no és res, i l'he amoïnat per no res.
A234.
Ja me'l passo jo, aquest mal tràngol, com tantes altres coses. Potser hauria d'haver anat a un altre metge, algú que no m'hagués vist mai tan espantat com aleshores. Amb la mare es va portar bé, aquest; hi vam arribar a temps per acomiadar-nos com calia.
He de pensar què faig amb les joies. El collar de perles i el braçalet, ella hauria volgut que els tingués l'Ona. Les altres, per la Tània. I els rellotges, que després es barallaran si no ho deixo escrit: el Piguet per en Jordi, el Cartier per en Damià. O a l'inrevés. Jo què sé.
A236.
Pel que m'ha de dir el metge, no sé ni quina pressa he d'arreglar-me, jo: depèn de la resposta, em pelo al zero directament, o vaig deixant que vagin caient.
A237.
Porta 2, som-hi, a veure d'una vegada què em diu. La mà se'm queda a mig camí de la barbeta, buscant el que ja sap que hi és. La baixo. Entro.