MOMENTS DE PANIC

Quan es van tancar els llums tots vam quedar immòbils i en silenci, entre les fosques només s’hi podien intuir les siluetes de tots els presents que no sabien com respondre davant d’aquella situació tan inesperada. Algú va voler fer el gest de buscar un interruptor, no se amb qui ni amb que va topar però el crit d’esglai va encomanar la histèria entre la gent de tota aquella sala tan freda, posant-se més nerviosos i parlant en veu baixa entre ells. Havíem de quedar-nos allà ja que no sabíem ben bé cap a on anar, i els minuts van començar a ser cada cop més eterns. Un senyor del meu costat va voler treure un encenedor que immediatament li van fer apagar corrent i depressa, ningú volia més problemes dels que ja hi havia. La confusió es va apoderar de tots anul•lant-nos encara més els sentits quan els llums es van començar a encendre i apagar intermitentment a tota velocitat amb una musica clàssica i estrident que ens eixordava l’oïda. No semblava que res pogués aturar tot allò, ningú sabia cap a on mirar, tot eren flashos d’imatges que no et deixaven veure res clar, els plors dels més petits eren d’horror i s’arrapaven a les cames dels seus pares que incrèduls intentaven ubicar-se entremig de fotogrames de gent que els miraven o que s’intentaven mirar entre ells sense poder assimilar a temps cap moviment de ningú. Tot aquell malson semblava vingut de la mateixa mà del dimoni. El parpelleig de les llums s’aturà i tornà a donar pas a la foscor altra vegada, alhora la musica s’afluixava amortiguant i lentament. De fons unes passes accelerades que ressonaven per tot arreu s’anaven acostant i allunyant ininterrompudament, el llum s’encengué, tothom guardà un silenci instantani, la veu del guia del Museu de cera ens demanava disculpes per aquell petit incident que els havia fet perdre temps, la visita podia continuar.