Misteri a la muntanya

Els expedicionaris pujaven la collada per passar a l'altra banda de la serralada. Duien un carregament a sobre de les mules de contraban i de diners en efectiu que els podia fàcilment posar en un problema. Els mossos d'esquadra patrullaven per la zona emperò mai no topaven amb l'expedició del contraban. Sembla ser que els contrabandistes coneixien perfectament quines eren les rutes dels mossos, i no passava el mateix a l'inrevés, que era com hauria hagut de ser. En fi, que el grup seguia amb els ases, encara que podien haver fet servir automòbils el cas era que aquests eren sorollosos i no s'encabien bé pels camins de muntanya. Les motocicletes eren més encabidores, però tenien el desavantatge respecte dels rucs que no podien pujar pendents massa costerudes, ni enfilar-se a dalt de roques. Per tant feien servir els animals per passar els carregaments de tabac i wisky de marca, juntament amb els diners en efectiu que pretenien evadir del fisc per encàrrec d'alguns dels principals mafiosos de la capital.
En total eren un bon grapat d'escaladors i manegadors de rucs que s'aplegaven per fer aquestes feines. Els mafiosos de la capital estaven d'allò més satisfets de la feina, doncs per una banda tenien provisions a meitat de preu de luxe i alhora podien dipositar els seus diners a bancs estrangers dins de paradisos fiscals. El gran misteri però era a punt d'ocórrer. De sobte un dels ases va començar a bramar sorollosament, cridant l'atenció de qui pogués estar rondant pel bosc en aquell moment. Potser els mossos d'esquadra s'adonarien mal que no volguessin de la seva presència i els anirien a detenir. "Aquest maleït pollí ens delatarà al final." Digué un dels contrabandistes, que duia barba i un barret de caçador amb una ploma al costat. Vestia de marró i duia unes botes de muntanya amb sola gruixuda. Si fa no fa vestia com la resta d'integrants de l'expedició. "Matem-lo" Digué el més baixet del grup que ja treia la pistola de la cartutxera. "Desa la pistola sonat! El que cal és que calli d'alguna manera, si el matem qui durà la càrrega, tu potser?" Tornà a repetir el barbut. Al final l'ase va callar després que li varen etzibar un bon tou de garrotades a les natges fins que va callar de pur dolor. Els altres ases s'ho miraven i menjaven brins d'herba mentrestant, mostrant una nul·la solidaritat amb el company esbatussat.
La comitiva del contraban podia seguir amb seguretat, tot i que no podien estar segurs que els mossos d'esquadra no els haguessin sentit i els seguissin en silenci alhora que per ràdio posaven en alerta la resta de companys. Potser tot un batalló de guàrdies els seguien les passes i eren a punt de llençar-se'ls a sobre com voltors. Feia molt de temps que no cobraven una peça aquests de la guàrdia fronterera encara que sabien del cert que existien les caravanes, i potser aquell dia els havia de canviar la sort. Els contrabandistes resaven perquè no fos aquest el cas.
Al cap d'una estona el mateix ase d'abans tornar a renillar agudament i seguidament començà una tirallonga de brams que esmolaren els nervis del grup de facinerosos. "Merda! Ja comença de nou. Matem-lo!" Va dir el petit. "Abans les bastonades han funcionat, tornem-ho a provar". Va dir el barbut. "Potser amb una mica de wisky es calmarà, o potser ens calmarem nosaltres, aturem-nos i fem un mos que ja és hora". Digué el mes llarguerut i malgirbat del grup, que ja destapava el farcell amb les provisions i l'ampolla que s'havien reservat per a ells. "Quiet aquí! Encara no toca" "Però com que no toca? Portem sis hores de camí pel cap baix, esclar que toca." I molt decididament destapà l'ampolla de vi amb anyada que havien comprat per quatre xavos a l'altra banda de la frontera.
L'ase seguí cridant i l'estat de nervis del cap, el barbut, anava empitjorant. Finalment un tret sec i sorollós trencà la monotonia dels brams de l'ase, que alhora deixaren de sonar. El ruc esvalotador deixà anar un darrer crit i caigué de costat. Un regueró de sang començà a brollar de la ferida. Ara havien d'amagar l'ase per tal que no els delatés la pista. Com que no tenien clar si els seguien o no, i com que el tret havia estat escoltat sense cap mena de dubte pels mossos d'esquadra fins i tot als llunyedars de l'estació de ferrocarrils, van decidir que el més important era tocar el dos i per això van estar-se'n de cavar un clot per deixar-hi el cos sense vida de l'ase. Finalment el van deixar amagat sota unes branques d'alzina i uns matolls, de manera que no es veia. Un dels del grup opinà encertadament que amb una mica de vent que bufés el cos del ruc quedaria al descobert, tanmateix el cap el va desautoritzar amb vehemència dient que no sabia qui era més ruc si el que hi havia al forat o ell per fer un comentari tan equivocat. Encara que tenia raó l'objector, van deixar el ruc dessota els matolls i van seguir el seu camí. De la càrrega que ara havien de repartir van decidir que posarien la meitat a la resta de rucs i l'altre meitat se la carregarien a les motxilles. Això no va fer cap gràcia al grup, que esperava que el cap decidís d'abandonar-la. "Mira el que has fet desgraciat, tap de bassa, havies de matar el ruc?" Va dir un quart dels traficants al més petit que havia engegat el tret mortal a l'animal. "L'havia de fer callar, que no ho entens?" Digué el petit. "Doncs no, tros d'ase, ens pots haver delatat" "Si, de ben segur que aquests arreplegats dels mossos ens deuen seguir la pista. Ha!"
La conversa no va continuar, doncs després del refrigeri que havien pres el més convenient era fer la migdiada, i com que el cap no volia parar de cap manera van haver de fer la becaina amb els ulls oberts i bo i caminant. Al cap d'unes tres hores ja tots s'havien tret la son de sobre i caminaven a gambades mentre que els ases saltironaven per damunt de les pedres que provaven d'esquivar.
S'havien fet escàpols de la policia fronterera moltes vegades, tanmateix aquest cop la sort semblava que se'ls posava de cantó. En girar un revolt al senderó que seguien un dels quatre ases que els hi quedaven començà a trontollar de cames i, després de deixar anar uns brams que feien llàstima d'escoltar, va caure de costat i va quedar al terra panxa enlaire. Tots els del grup quedaren astorats pel fet, doncs els ases eren joves i la manera de morir tan fulminant no l'havien vista mai en sa vida. Segons després de que occís el ruc, el cinquè dels expedicionaris, que no havia badat boca en tot el viatge, tingué la mateixa reacció. La tremolor de cames i l'empal·lidiment de la cara foren el preludi de la caiguda de costat. Un cop a terra va treure la llengua per a esglai de la resta i una mena de bava de color blanc li va sortir per les comissures. Potser es tractava d'algun gas verinós. Havien de córrer. "Correm, aquí no hi som estalvis." Digué el barbut. Tots corregueren fins a l'extenuació, i al cap d'un bon grapat de gambades van arribar a l'entrada d'una cova. Presos pel pànic van entrar cap a dins amb els ases penetrant fins al final de l'espai de la cova. Com que era fosc van pensar d'encendre les llanternes, que duien per la part de travessa que calia fer per la nit. Aquella cova feia fortor d'animal. Era curiós doncs al Pirineu no hi havia ossos feia temps, que eren els únics que podien viure en coves, encara que tampoc no hi havia llops ni gairebé cap altre espècie d'animal salvatge. La fera que visqués allà s'hauria hagut d'escapar de ben segur d'un zoològic o d'una reserva d'animals exòtics. Aquesta possibilitat els va començar a amoïnar més que la de perir víctimes del gas, pel que cames ajudeu-me van sortir del cau de l'animal desconegut. Al cap d'una estona ja es trobaven de nou estalvis darrera un roure de gran tamany.
Com que eren esguardats del gas i de l'animal salvatge, començaren a deliberar al respecte de la seva situació. No podien tornar a soterrar o amagar amb fulles seques els cadàvers del company i de l'ase, doncs hi havia el gas. Havien de seguir endavant i deixar els caiguts al lloc on eren. De totes maneres era sospitós en extrem que tres dels membres de l'expedició haguessin mort en circumstàncies violentes. "Ves per on! No hi pensem més." Digué el cap per concloure i aixecant-se enfilà el camí que vorejava la muntanya. Els altres que estaven encara eixarrancats a sobre d'unes pedres van aixecar-se al seu torn, per endur-se una nova sorpresa esglaiadora. El llarguerut no es bellugava del seti, i tenia els ulls en blanc i el cap cap enrere recolzat en l'arbre, amb el pit cap endavant. Pel nas li sortia un regalim de sang que li donava un aspecte encara més tètric. El més petit del grup es persignà i resà un parenostre.
Mentre donaven sepultura al mort el cap feu un exercici de reflexió inhabitual en ell i arribà a la conclusió molt encertada que hi havia un assassí al grup. "Un de vosaltres dos és el causant de totes aquestes morts." Digué signant el petit i l'altre. "Els heu matat per mitjà de verins. Hauré d'inspeccionar-vos les motxilles. A veure!" "Ni parlar-ne!" Digué el tercer, que per alguna estranya raó no volia que els altres coneguessin el que duia a la bossa. "Es necessari, que potser has estat tu l'assassí?" "Però que t'empatolles? Potser no hi ha cap assassí i tot han estat accidents, no trobes que et precipites?" "Doncs no, no em precipito pas i ensenya'm ara mateix el que dus a la motxilla?" "Què vols que dugui´? Els entrepans i les begudes més la càrrega que ens has encolomat abans, que per cert pesa un colló!" "I els verins, perquè si no et resistiries a la inspecció". En aquest moment es llençà a sobre seu i entre ell i el petit el reduïren per la força. Al cap d'uns segons el tenien lligat a un arbre.
En inspeccionar la motxilla no trobaren cap verí. Regiraren per totes bandes el contingut i totes les butxaques patiren l'escorcoll sense cap resultat. "Potser les du a sobre." Explicà el cap, que estava convençut que era el lligat el que havia fet anar el verí. Tanmateix la inspecció de les butxaques del pantaló i
de la camisa no tingueren millors resultats. Finalment el cap començà a pensar que potser s'havia equivocat, de manera que demanà al petit que li ensenyés la seva motxilla. El petit tragué la pistola abans que el barbut pogués reaccionar i li esclafí: "I com se que no has estat tu i que em vols enredar?" "No m'apuntis amb això, no t'ho repetiré!" Digué el cap fugint d'estudi. "Jo no he estat! Deixeu-me anar!" Digué el que estava encara lligat a l'arbre. "Ja ho se".
El petit finalment va deixar veure les seves cartes, al cap i a la fi tenia a un lligat i a l'altre encanonat amb la seva arma. Els explicà que estava fart de les travesses de muntanya passant fred i penalitats per transportar els diners d'altres cap a destinacions segures i lluny del fisc i de la policia. Ara seria ell el que aprofités aquells diners que quedarien malaguanyats altrament. Només li restava engegar un tret al barbut com ja havia fet amb l'ase i deixar a l'altre lligat per que se'l mengessin els corbs i altres rapinyaires de la zona. Els mafiosos mai no sabrien que havia estat ell el que els hi havia robat, i si ho arribaven a esbrinar el més possible era que no el trobessin mai. Es feia creus de lo fàcil que havia estat de fer servir els verins per desfer-se dels altres i d'enganyar el cap perquè lligués a qui no tocava. "En fi, cal acabar la feina."
En aquest moment aparegué un enorme os salvatge, introduït pels francesos al Pirineu per tal de aconseguir la seva repoblació. Havia seguit el rastre que havien deixat des del seu cau fins a la clariana on es trobaven. L'os va rebre un tret del petit que provava de matar-lo, però el va disparar sense encert i no va tocar cap punt vital de la fera. Ja el tenia a sobra, i d'una urpada li va arrencar mig braç i la pistola, que va anar a parar uns metres més enllà. El petit, esporuguit va provar de fugir però l'os no el va deixar i el va rematar sense compliments. El barbut provava de deslligar l'innocent quan l'os se'ls va llençar a sobre. Va poder escapar mentre la bèstia esbocinava el seu company. Encara no se'n sabia avenir del que havia passat. Per sort per ell va poder agafar la bossa amb els diners, encara que va haver de deixar enrere els ases i les alforges que duien. Qui sap el que li haguessin fet els mafiosos d'haver perdut els diners, potser l'acusaven d'haver assassinat els seus companys i d'haver-los amagat per més endavant. Potser l'acusaven de totes maneres d'haver amagat la mercaderia i una part de diners que no havia pogut endur-se. Potser fora millor fugir del país amb els diners com havia planejat el petit. Havia d'apressar-se si no volia que l'atrapessin els mossos d'esquadra.