mirar endarrera?no, endavant!

És un dia qualsevol, en un tren qualsevol…
La pluja llisca pels vidres de les finestres marcant un camí llarg i ple d'entrebancs. Mirant-lo fixament veus les gotes corrent una darrera l'altra com si es volguéssin atrapar.
Darrera un paisatge trist i mullat però que m'omple d'esperança… estic tornant cap a casa! Feia molt temps que no em sentia així davant aquesta situació. Tinc ganes de tornar-hi, d'estar amb la meva gent, de sentir-me part de les seves vides i sobretot de veure que ells en són de la meua.
Les coses canvien…diferents situacions de la vida et porten a diferents llocs…i ara, a mi, em toca aquest.
Necessito sentir-me d'algun lloc… recuperar el què era meu i sobretot identificar-me, trobar-me a mi mateixa, sentir-me conscient del què penso, del què vull i el més important, saber el què soc.
Les coses han canviat…he passat de ser única i voluntària submissa d'un sentiment a veure clarament que no és aquest el sentiment pel què m'he de guiar;
No em penedeixo de res del què he fet al llarg de la meua vida, ni de fets ni de probablement paraules, i encara menys de sentiments… però sí que canviaria moltes coses que no he fet. Crec que això és el necessari, important i fins i tot, indispensable per a viure. Per a tirar endavant, per a seguir a palpentes un recorregut que moltes vegades ens aboca a l'oblit…un oblit obscur que ens emmudeix davant qualsevol moment que se'ns presenta…
Però, què tinc 24 anys? La vida està feta a cops de rauxa i res ni nigú m'impedirà gaudir d'aquesta rauxa… valenta, endavant i sense mirar endarrera!
Algú s'uneix a mi?