MIRADES

Les mirades poden dir molt d’una persona. Hi ha mirades d’amor, mirades d’odi, mirades de tristesa, mirades d’indefensió, mirades de por...Cada matí es troben a la feina i es miren. El primer dia ella el va mirar i va pensar “quin tros d’home. És impossible que em miri a mi”. Es van creuar la mirada un moment però ell no va sentir res. Els dies passaven i ella no podia deixar de mirar-lo. El buscava amb la mirada, intentava acostar-s’hi físicament i a poc a poc van començar a parlar. Li va demanar el número de telèfon amb l’excusa que havia de parlar-lli d’un tema de la feina. “Ja està” va pensar “ara em serà molt més fàcil”. Cada dia matí, tarda i vespre parlaven sense parar. Sempre començava ella però ell seguia i amb els dies va començar a confiar amb ella. Li va explicar coses que, segons ell, eren molt personals i ella estava contenta i s’anava encarinyant d’un personatge que potser el seu cap s’havia creat. Quedaven per anar a dinar, a esmorzar i xerraven, xerraven de la vida i del passat. Al cap d’uns mesos va arribar un petó i el que seria l’inici de la davallada. De cop ell va deixar de parlar amb ella, ja no la buscava per anar a esmorzar, no l’escrivia ni la buscava amb la mirada. Ella no entenia què passava i li preguntava perquè era una noia molt decidida i si una cosa tenia era que mai no callava el que pensava. Ell deia que res però a poc a poc s’anava separant i anava fent la seva vida sense contar amb ella. Els mesos van passar i aquella amistat que ella considerava real i important es va anar trencant i es va anar apagant com el foc de mitjanit. Només quedavan unes brases petites que de tant en tant es refeien però s’anaven cremant. Ara es veuen, es miren però aquelles mirades són mortes sense cap sentiment i ella encara no sap perquè.