Mirades I

I

Feia un esplèndid dia de primavera. Calorós. El sol coronava el cel majestuosament, irradiant llum i energia amb una intensitat insòlita més pròpia del tròpic que no pas del mediterrani. Tal era la lluminositat que no permetia la presència de núvols, cap ni un. El cel era homogèniament blau. Fins l'últim vent hivernal havia emigrat cap a les serralades septentrionals i havien deixat pas a les brises primaverals, tan refrescants i necessàries en els dies sufocants com aquell tres de maig.
Faltava poquíssim per les festes patronals de Sant Eudald i per tota la vila es respirava un aire expectant i jovial; tothom tenia en llurs ments ben present el nítid i vivaç record d'aquelles dates úniques de gresca i xerinola. Mentrestant, als boscos de les rodalies els arbres havien anat florint i malgrat l'explosió de color havien passat inadvertits als ulls de la majoria. Ara, però, en plena primavera, havien esdevingut indrets paradisíacs i qualsevol, per poc observador que fos, quedava meravellat en veure aquella immensa gamma de tonalitats vívides que es conjuraven harmònicament amb una infinitat d'aromes vegetals i entre tot tipus de sons de procedència anònima, formant un inigualable regal pels sentits.

Semblava màgic, però era cert, aquella atmosfera idíl·lica s'havia espargit per la vila: calma, fraternitat, alegria, ... Malauradament de manera desigual ja que la gent de mitja edat -estressada i amb neguit- gairebé no se'n van adonar, en canvi la majoria d'ancians i joves van poder fruir en el seu temps de lleure d'uns dies inoblidables/onírics. Tot era canviable, els dies passaven més lentament, la gent es tornava més dolça.

Aquest període va ser especialment decisiu per en Magí, un jove que gaudia dels seus darrers dies a la vila abans de la imminent mudança que tants estudiants han de fer per motius d'estudis. Ell era un noi extrovertit, de costums estranys però un bon estudiant. Fins al moment havia tingut una vida bastant plàcida, amb els seus alts i baixos, però en definitiva ell la considerava d'un benestar força elevat. Havia tingut una bona relació amb la seva família, els estudis sempre li havien anat d'allò més bé i tenia una vasta col·lecció d'amics arreu. En Magí li encantava viatjar, moure's, per això i gràcies al seu caràcter va fer amics en diferents punts del territori. No obstant això, ell era un amant de les novel·les romàntiques i sempre havia desitjat, com molt d'altres adolescents, poder protagonitzar alguna d'aquelles històries de gestes amoroses i socials. Però de mica en mica i a falta de la màgia novel·lesca en les seves primeres relacions amb noies, tot al seu voltant es va anar tornant gris i monòton. Va arribar a l'extrem de considerar vulgars les relacions que ens els últims temps havia tingut. Eren relacions buides, del tot banals. Res del que havia viscut s'assemblava al que havia llegit. Desencisat de la seva pròpia experiència, el que un dia havia estat un noi popular i del tot sociable va començar a adquirir uns costums peculiars i solitaris. Un d'aquests va ser les seves assídues visites a la biblioteca. Cada setmana passava com a mínim un parell de cops per la biblioteca. A voltes es quedava allí estudiant i investigant, a voltes tan sols feia visites fugaces per tal de recollir el material suficient per cessiar la seva voraç activitat lectora. No importava, aquell vell edifici, les cadires de saló, les llarguíssimes taules i el terra de fusta cruixent eren extremament acollidors per a ell. A més, no cal oblidar l'aspecte més captivador de qualsevol biblioteca, és a dir, els seus llibres i llur disposició en l'espai. En aquest cas els llibres farcien les prestatgeries de les parets de manera que el visitant es sentia rodejat per una immensa cultura, perdut entremig d'un univers de lletres; en poques paraules, absort pel vast coneixement allí dipositat. Així es sentia en Magí, ja que allí havia descobert la seva passió per l'art, la literatura i la història. A més, ell era especialment sensible a tres particularitats les quals feien de la biblioteca un lloc enigmàtic. La primera era la poca lluminositat que creava en l'ambient un entramat d'ombres del tot curiós. Mentre que els racons eren totalment opacs, a mesura que te n'allunyaves la intensitat de la llum creixia gradualment fins a arribar a les làmpades de la taula on era l'òptima per a la més plaent lectura. En segon lloc, aquella olor de resclosit inconfusiblement pertanyent als llibres antics. I el tercer i més eteri, el silenci sublim, que propiciava un ambient d'estudi immillorable. En resum, un cúmul de característiques que feien que la biblioteca fos un lloc summament especial per en Magí.

Per la Mar també era un lloc molt especial la biblioteca. Ella ja feia dos anys que estudiava fora però per diversos motius no havia canviat el lloc de residència, amb la qual cosa seguia visitant la biblioteca. Ella també era una aficionada a la lectura però a diferència d'en Magí, ella preferia les novel·les realistes ja que la seva vida no havien estat tot flors i violes. Havia tingut problemes amb els estudis i el seu caràcter introvertit l'havia fet ésser solitària -noia de poques amigues- . S'estimava més la companyia d'unes poques amigues però de veritat que no d'una multitud d'hipòcrites i falses. Preferia l'observació del seu entorn que relacionar-s'hi. Concretament l'apassionava la moda, gastava hores i hores fullejant revistes especialitzades per estar al dia i poder aplicar les noves tendències a la seva imatge. Tenia un important devoció pel seu aspecte. Això no obstant, no impedia que dediqués grans estones en endinsar-se en el món de la literatura i potenciar així la seva imaginació. A més, la Mar també arrossegava un sentiment de decepció; no concretament envers les relacions amoroses que havien estat escasses, sinó més aviat cap al món en general ja que el que havia descobert indagant en els llibres no tenia correspondència amb la realitat. Ella sempre havia estat a l'expectativa de la felicitat, de l'ànima bessona idealitzada, però mai res havia aconseguit trencar la monotonia dels seus dies ni conèixer algú realment significatiu. La seva vitalitat estava essent consumida pels horaris establerts, les repetitives converses amb les seves amigues, els dinars familiars, les típiques sortides nocturnes. Cada dia li pesava més el fet que en la seva vida no passés quelcom remarcable i a la vegada se sentia més sola, més incompresa. Així, cada nit s'estirava al llit desitjosa que el nou dia li dugués una sorpresa per a ella i algú amb qui compartir-ho.

Érem un tres de maig. Calorós. El sol continuava brillant. La Marta i en Magí seguien els seus respectius camins. Ells no es coneixien, tenien edats diferents i cap conegut en comú. Però la primavera i aquella atmosfera idíl·lica es filtrà per tot arreu, fins i tot va arribar al racó més profund de la biblioteca on casualment aquell dia es trobaven ambdós.




II

Avui és tres de maig i estic aquí, a la biblioteca, passant la tarda com de costum. Desconec perquè hi ha poca gent, suposo que el bon temps és més temptador que aquest ambient enclaustrat. Jo també sento les ganes de restar ajagut a vora de la natura, de fer excursions, de conèixer nous paratges. Tot i això, i sense saber el perquè aquest biblioteca m'atrau com un imant. Hi reflexiono, hi estudio, hi llegeixo.

Avui és diferent, sembla que ho vegi tot més viu. Em sento més emprenedor, amb ganes de fer coses. No obstant això, he de reconèixer que no em puc concentrar amb la feina que tinc entre mans, prefereixo observar al meu voltant. Decididament avui hi ha molt poca gent. Un parell d'ancians amb el diari, dues dones llegint amb delit i ostres! una noia amb la qual acabem de creuar la mirada.

Potser en altres circumstàncies no n'hauria fet cas d'aquesta casualitat, però mai abans no havia estat conscient d'una mirada tan penetrant. No em sona la seva fesomia tot i que faig un esforç per recordar-la ...morena; amb mitja melena; menuda però ben proporcionada; vesteix extremada i amb un toc de feminitat; de faccions delicades i embellides amb el pertinent maquillatge Sí, l'havia vist amb anterioritat, anys enrera anava a l'Institut i en els darrers temps havíem coincidit en algun acte públic. De totes maneres no sé res d'ella, tan sols la conec de vista.

És interessant aquella noia. Mentre el meu cap segueix ple de cabòries decideixo tornar-la a mirar per descobrir-li algun nou matís. Òndia! les nostres mirades han tornat a convergir. Aquest cop però ens aguantem la mirada, sembla que cap dels dos vulgui acaba aquest encontre furtiu. Increïble és el que he sentit en aquest pocs segons que s'han convertit en una eternitat. Em pensava que em xuclaria. Tinc l'estranya sensació com si m'hagués despullat, vull dir com si hagués entrat en el meu cervell escorcollant tots els meus pensaments, sentiments i records. Em sento desprotegit, he intentat oposar resistència però ha estat inútil; he claudicat ràpidament davant la ferocitat d'aquells ulls amb uns contorns gràcilment definits, de ben segur més temibles que els del mateix guepard.

Per altra banda, em penso que a mi m'ha passat al mateix amb ella. Per un instant fugaç, aquella mirada amb interès, dolça i fixada en mi m'ha obert un canal amb la seva ment. He vist un seguit d'imatges inconscises reflex d'una vida. Lamentablement, tan sols em queda una idea general, no puc recordar cap imatge en concret però en canvi, tinc present amb tota claredat els sentiments que envoltaven aquelles imatges. Sí, de tot tipus, encara que cap em gaire intensitat. Pel que sembla aquesta noia té una mirada mancada de guspira. No té una flama encesa en el seu interior sinó que cerca en l'exterior aquestes experiències vitals predecessores dels sentiments realment intensos. Alerta, em penso que acabo de descobrir una infatigable amazona en plena recerca!

Ja no és només el seu aspecte, força agraciat, també a
quella mirada m'ha posseït i ha sembrat amb mi la indecisió i la inquietud, a més d'un interès exacerbat No puc aixecar el cap dels folis. Pressento que m'està mirant. Irregulars palpitacions es comencen a fer presents en el meu sensible cor. Per moments l'ambient està pujant de tensió. No goso tornar-la a mirar, m'arrisco a un altra trobada. Tinc por de la seva mirada i de la seva imponent figura femenina -segurament deu tenir tres o quatre anys més que jo- però alhora és el que més desitjo.

Primer de tot, intento controlar la respiració i seguidament provo d'aclarir les meves idees. Així, acabo de notar que aquella atmosfera grisa i de desencís que regnava en la meva vida s'esvaeix per moments gràcies a la presència d'aquella desconeguda. En ella veig l'essència d'aquelles amants pròpies de les novel·les de Kundera o García Màrquez, aquelles que vaig cercar durant innumerables nits fins a la desesperació. Ella no desborda de bellesa, el seu encant és encara més sublim, una mescla de misteri i morbositat tal que fan la seva atractivitat embriagadora per als meus ulls. I què importa! Ebri de passió, la pèrdua del senderi, ... són premisses imprescindibles per arribar al tan valorat graó de la felicitat, allà on hom no sent cap tipus de necessitat, ans ha obtingut la satisfacció personal i amb ella un bocí de l'infinitat. Finalment els meus anhels es materialitzen, però és frustrant perquè no em veig amb cor de contemplar-la.

M'espero uns minuts, recobro forces i lentament però inexorable començo a aixecar el cap en direcció a ella. Com era previsible les nostres mirades es retroben, però aquesta vegada sembla que els papers s'hagin intercanviat ja que la serenitat s'ha apoderat de mi mentre que ella a acotat el cap nerviosament perdent així l'altiu posat dels anteriors encontres visuals. Amb tot, ara sí que l'he pogut ben admirar i ha estat fantàstic. Encara diria més, em penso que he arribat al clímax de la contemplació.

Un moment, no pot ser. Ella s'aixeca de la cadira decidida i s'aproxima cap a la meva posició. Què faré jo ara? No ho sé. Covardament escullo tancar els ulls. La timidesa em recorre les venes i en la foscor dels ulls clocs sento els seus passos molt sorollosos ja que va amb talons. Ja ha passat, es troba a l'altra punta de la biblioteca però ha deixat un rastre. Una fragància de roses s'ha escampat al seu pas. Inspiro profundament i com si d'opi es tractés viatjo a un món no-terrenal, on em deleixo veient milers de figures angelicals amb les seves mateixes faccions. Tot jo em recreo amb aquella olor celestial i el bonic somni.

Passen minuts i més minuts, fins que de cop m'incorporo i torno a veure la desconeguda asseguda al meu davant. El meu pensament tornar a funcionar intensament intentant esbrinar alguna manera per conèixer-la, és del tot vital. Em passen pel cap un munt d'idees com demanar un bolígraf, presentar-me directament, ... de fet és igual ara mateix noto que estic paralitzat, sóc incapaç de executar cap moviment, estic a mercè de la seva voluntat. Les meves ànsies per treure-li el bel de l'enigma brollen frenèticament des del fons del meu cor, tot i això la timidesa està decidida a enfrontar-se a aquest instint. Dins el meu cap hi ha una autèntica batalla i desgraciadament venç la part racional amb la qual cosa opto per anar-me'n de la biblioteca. Mentre camino, penso en ella. M'està mirant? Ella ha notat el mateix amb l'intercanvi de mirades? I a partir d'ara què? Ens tornarem a veure?

Sense forces fujo cavil·lant sobre la derrota -sóc un covard-. Mai protagonitzaré una gesta amorosa. Tanmateix, entre lament i lament, trec la part positiva de la tarda: ha canviat el meu panorama. Aquella desconeguda i sens dubte el seu rostre juntament amb la seva mirada -reflex de l'ànima- m'han captivat. Me'n vaig cap a casa començant a creure que les històries de les novel·les no són merament ficció.




III

Ja som al tres de Maig i com qui no vol la cosa ja ha arribat el bon temps. Els cants dels ocells, els càlids aires primaverals, els nens jugant als parcs ... Malauradament res d'això pot contenir el meu pesar. Avui aquí a la biblioteca estic meditant i m'he adonat que la dinàmica monòtona que ha agafat la meva vida des que em vaig llevar del son dels infants, és a dir, des que vaig encetar l'adolescència m'ha anat consumint i asfixiant. Les mostres enèrgiques i de vivacitat de la meva personalitat s'han anat esmercint com un clavell en plena sequera. No plou al meu voltant, tot es mostra immutablement decaigut, estereotipat i planificat. Ja ni amb les amigues calmo el meu desencís, és una inquietud massa personal que evoca a la solitud com a única via per sobreviure. Així doncs, una tarda més sola entre llibres i més llibres. Almenys aquí gaudeixo d'una dolça tranquil·litat enmig del silenci més sepulcral.

Realment avui no tinc res en concret per fer. He vingut a donar un cop d'ull a certes revistes de moda i agafar algun llibre per casa. També he de reconèixer que una profunda tristesa fa temps que em persegueix allà on vaig i per escapar-me'n cerco ambients com aquest. Aquí sembla que el temps es pari i tota activitat es dur a terme sota l'emblema de la tranquil·litat i l'harmonia, en canvi als ambients nocturns contemporanis que suposadament haurien de servir per esbargir-nos no fan altra cosa que crear una dependència imperiosa al jovent de manera que necessiten sortir quan s'arriba al dissabte. Però, és clar, el dissabte es converteix en el perfecte il·lustrador de les mancances de la nostra societat. Els que els falta caràcter, els que no van bé en els estudis, els que tenen problemes a casa, els que són hipòcrites i s'han quedat sense ningú per compartir, els que són buits i per tant avorrits, els reprimits que estan subjectes al model social; tots ells en comptes d'enfrontar les dificultats amb coratge com la Jane Eyre prefereixen fugir ... les drogues han substituït la reflexió, les borratxeres s'han convertit en les xerrades d'amics tan útils en altre temps ... I per la meva banda, fa temps que vaig escollir esquivar aquests perills de la nit. Això no vol dir que no surti sinó que visc aquesta dinàmica nocturna de manera alternativa amb unes quantes amigues. Em sembla més prudent allunyar-me de les masses, perquè en una altra època vaig fer el que ara justament critico. Sí, necessitava alcohol per inhibir-me i trobar qualsevol per no sentir-me sola, era igual el qui, les parpelles em pesaven massa per distingir-lo. Quan tot acabava em sentia buida. Avui no obstant, penso que he canviat i segurament visc menys llibertinament, reclosa en una major llibertat.

Dia rere dia la decepció creix en mi quan contemplo al meu voltant, ja no només a la nit. Egoisme, estrès, drogues, contaminació, ... Renoi quin quadre estem pintant del s.XXI i quina crítica ens espera dels nostres descendents! Diran "Vàreu disposar del benestar i no us va servir per amarrar la felicitat" , " us vàreu deixar consumir passivament per les lacres socials com les drogues, l'obesitat i la in-cultura de masses". Jo fa temps que he escollit observar en lloc d'actuar.

Encara estic mig pensativa quan de cop i volta noto que alguna cosa forània a mi pertorba el meu estat de profunda concentració. Quan aixeco el cap una mirada provinent d'un noi sembla que vulgui caçar la meva. Sorprenent, és com si les seves ninetes es col·loquessin davant les meves impedint-me així veure la biblioteca, la meva mirada està centrada completament en ell, té uns ulls castanys. Sobtadament, ell em retira la mirada atemoridament. Ha estat com un frenesí, em penso que quelcom molt intens ha fluït entre nosaltres dos. El continuo observant. És un noi més petit que jo, ho denoten les seves faccions encara un xic infantils. Tot i això, té un imatge atractiva: la seva altura, el seu posat misteriós i la seva cabellera castanya que fa patxoca amb els ulls.

No me'n dec haver adonat però fa minuts i minuts que l'estic admirant. Sembla que m'hagi encantat i ara, em torna a mirar. Desgraciadament, l'interès que m'ha suscitat no és suficient per eclipsar la covardia en què el meu caràcter s'ha convertit. Desvio la mirada, com si intentés esquivar un magistral atac d'esgrima. Llàstima, és un bon espadatxí i m'ha ferit; amb la ferida he notat la seva voluntat afilada. També he percebut amb massa claredat el seu delit per coneixa'm i em fa por, molt por, sobretot perquè és recíproc.

Mai abans havia sentit algú tan pròxim a mi, i aquell desconegut ho estava aconseguint. No sé com ell ha superat les altes barreres dels meus prejudicis i de la meva voluntat reàcia a la novetat. Ja és dins, les portes del meu cor tremolen sense descans davant la seva presència. Estic summament nerviosa fins a l'extrem que un impuls irracional s'ha apoderat de les meves cames, m'aixeco i una força indescriptible em guia cap a ell. Mirant-lo em tranquil·litzo, veig sota al seu rostre una comprensió inabastable i un esperit enèrgic i inquiet; el tresor que sempre he perseguit. Cada cop estic més a prop d'ell, mil sensacions estranyes fins al moment recorren el meu cos. Ai, m'adono que té els ulls tancats. Què li passa? Està reflexionant? Li molesta la meva presència? Estic dubitativa, no sé què fer, però veient el seu posat em decideixo per seguir endavant cap a una cantonada de la biblioteca.

Ha estat com un flash, el moment en que he estat més propera a ell he perdut el món de vista. He vist una aurèola lluminosa al seu voltant, potser encarnava un esperit inquiet que em reclamava o bé tan sols ha estat un caprici de les ombres de la biblioteca, un efecte visual, un dibuix efímer en l'espai. Col·lapsada pels esdeveniments me'n torno a seure.

El meu cervell funciona a tota velocitat amb un intent desesperat per desxifrar la seva mirada, la seva aurèola, el seu posat. Massa matisos per assimilar en tan poc. I no n'hi ha prou que al mateix temps, apareix en el meu cor la voluntat ferma de conei
xa'l. Sens dubte és el fruit del desig que ell m'ha fet néixer a través de la mirada, sense demanar permís. No m'acabo de creure el que està passant, per primera vegada sento batega el meu cor intensament, em sento viva. Sembla un somni, tota la meva vida recobra el color, els ocres i grisos han deixat pas a multitud d'arcs de Sant Martí que apareixen allà on miro. De cop veig que la meva existència ha adquirit un sentit. Ja no navego sense rumb, perduda en un mar de tristesa, desconsol i malenconia. Adorant-lo a ell, m'adoro a mi, adoro a l'astre brillant, em sento feliç. Però, atenció! em penso que em començo a despertar del somni. I tant que sí, ara s'està aixecant. En breus instants haurà marxat. La impotència s'apodera de mi, el voldria seguir però no tinc forces, tota la meva energia s'ha esmerçat en imaginar i no l'he dosificat. Ell se'n va deixant-me tantes preguntes sense resposta.

Inevitablement ha succeït. Ell ja és fora, voldria negar la seva marxa. Ara no se'n pot anar com si fos un miratge, ara que em pensava haver trobat el bàlsam per la meva existència!!! Què faré jo ara? Sortosament la seva llum ha encès les meves esperances, sembla que la llarga travessia pel desert està arribant a la seva fi, almenys he trobat un oasis

IV

Va ésser una tarda radiant, ambdós estupefactes, incrèduls, emocionats. Aquell encontre va despertar en ells un sentiment molt profund, proper a la màgia, que els lligava. Des del moment que en Magí va abandonar la biblioteca va sentir un intens neguit que el devorava per dins. Al mateix li passà a la Mar quan un cop recuperades les energies va tornar cap a casa.

En Magí estava intentant sopar, però era del tot impossible, el menjar se li posava indigest. Excusant-se amb sons pares, va pensar que el millor era que anés a descansar al sofà. Allà tampoc va trobar remei i a més, es va començar a sentir marejat. Llavors, sense dir res, silenciosament se li va acudir d'anar a donar un volt i a veure si així recobrava el benestar. Va sortir al carrer, feia una temperatura agradable però ell estava suant com si fos al migdia. Cada cop es trobava més marejat, però per un moment li va semblar veure una figura a la llunyania. La va perseguir ja que com més a prop era d'aquella figura menys marejat se sentia. Sense adonar-se'n va recorre molts metres, va sortir del seu barri i ja es trobava al casc antic. Allí entre els estrets carrerons va poder distingir alguna cosa que es movia en una plaça plena d'arbres. Arribat a la plaça es va donar compte que no havia estat perseguint un individu sinó que el vent primaveral, el mateix aire juganer i capriciós havia format una mena de remolins de brossa. No obstant, aquell remolí continuava avançant i en Magí el va seguir. Aleshores el remolí es va esvair i en Magí va aixecar el cap, estava davant de la biblioteca. De nit canviava l'aspecte d'aquell edifici, es tornava més solemne. Va continuar observant fins que va veure alguna ombra al costat de la porta principal. S'hi va acostar ràpidament i allí va trobar la Mar. Ella també havia anat a parar en aquell lloc duta pels impulsos i un estrany vent primaveral.

Es van mirar i dolçament es van agafar de la mà. Es van admirar repetidament i també van admirar el paisatge nocturn. Van caminar seguint la foscor i en direcció al bosc. Eren valents; estaven junts. Cap dels dos gosava dir un mot que pogués trencar l'encís de la nit. Continuaven caminant per aquell indret feréstec. Una clariana. La lluna tota generosa va aparèixer per il·luminar-los. Finalment els instints i sentiments que ambdós havien estat continent fins al moment es van deixar anar en una tempesta de carícies, petons i crits. Un cel estrellat estava essent espectador de dos ingenus joves descobridors del poder de les mirades i de la veu del silenci; en definitiva, de l'amor en estat pur. Finalment, les seves mirades en van esdevenir un de sola i extraordinària. Aleshores, els seus esperits es van fondre amb la nit aquell tres de maig.