Mili

L'any 1947 "anar a fer la mili" era cumplir amb una obligació majoritariament inel.ludible i de la que tothom n'explicava coses desagradables. Ja era com una costum establerta. Seria mentir si digués que jo no hi vaig anar amb una certa temença. Però la veritat fou que em resultà força interessant. Per diferents raons, va servir perque em donés compte que jo era una mica més llest, més fort, més sofert i, fins i tot més intel.ligent que la mitjana dels xicots que compartien amb mi aquella situació.

Això sí, el primer dia, o millor dit, la primera nit, vaig arribar a la conclussió que allò era una merda. Sense metàfora. Al dir una merda, vull dir això mateix.

Ens entaforaren uns trescents nois a un edifici, potser massa petit, que nomès disposava de dos vàters. Tots haviem fet un viatge carregats d'entrepans i begudes que les famílies repectives s´havien preocupat de preparar-nos. Aquest fet ocasionà, junt amb el natural nerviosisme de la primera nit, que els serveis fossin abundanment visitats, tant, que el forat de les dues turques es va embussar i la gent va anar fent la feina, cada vegada més lluny del lloc.

A mitja nit em despertà una forta pudor i resultà que tota la sala destinada a rentamans, dutxes i vàters era plena de merda. Com un mosaic. Allí estaven totos el colors i totes les textures. Ocres, marrons foscos, verdosos, grocs canari, quasi blancs, compactes, clarets, escumosos. Un mar, o si no volem exagerar, un llac. Això era. Un llac de caca.

No és estrany que un fet com aquest, d'entrada, ja em semblés força significatiu.




L'adaptació


Durant un parell de dies, l'estada a la caserna era una olla de grills. La roba que ens havien donat, a la meitat de la gent li venia gran. A l'altra meitat, petita. Calia fer el canvi, però en situacions com aquestes es comencen a veure els que seran els tontos de sempre. Alguns s'aferraven a llur roba i no la deixaven tocar per ningú. Anaven vestits com pallassos i es topaven amb els que semblaven com "Pepitu va de curt" i no s'en enteraven. Jo, desde la meva llitera, anava observant i aprenent coses.

Com ara que els soldats veterans, per blanc de les seves quintades, escollien als més infeliços i als que semblaven més llestos, deixant tranquils als d'entremig, aquells que no es notava que hi fossin, com ara jo. Portaven tres anys de mili, quasi tots a destacaments de muntanya. Semblaven els nostres pares. Tots curtits, morenots i mal parlats que feia goig de sentir.

Tot funcionava a crits i trompades, quasi sempre de forma simultània, vull dir que crit i trompada a l'hora. Si el caporal deia:
- ¡A formar!
Tots aquells que corrien igual que les gallines quan les empaiten, rebien. Els que acudien diligents, però sense tremolar, res. Els que s'ho pensaven massa, rebien també.

I més aviat depressa vaig tenir fet un esquema bàsic de l'assumpte: Qui no corra, vola i qui gemega ja ha rebut. No sé si era ben bé això, però val. Tot seguit les coses que resultaven peremptòries:
Primer: menjar
Segon: Menjar el que fos
Tercer: Els més perillosos eren els caporals



Els manaies

Aleshores i per aquelles contrades els sargents eren uns pobres desgraciats. Voldria dir que eren una colla de burros, però em passaria un xic. Ho deixarem en que simplement eren una mica burros. Eren homes que, acabada la guerra, no trobaren altre sortida que quedar-se a l'exercit. Per diferents causes, naturalment. Una cosa que els tenia malalts eren els alferes de complement, uns nois amb estudis. Això els reventava molt. Que tinguessin estudis, no ho podien pair. Els pobres sargents que just sabíen llegir i escriure (amb mi tenia un brigada que, pràcticament, ni una cosa ni l'altre) venien obligats a posar-se en mans dels escribents de la companyia. Però això ja els hi semblava bé, perque els escribents sempre es posaven drets quan ells entraven a la oficina i deien:

- ¡A sus ordenes mi sargento!


Però amb els alferes era al revés. Una autèntica mortificació.

En fi, va començar la instrucció, les guàrdies, les marxes i tot allò que pot passar durant dos anys. Vaig conèixer gent i situacions curioses.




En Robert

Aparegué de sobte. Un bon dia un xicot es va instal.lar a la llitera del meu costat que estava desocupada. Fins aqui res d'estrany, però es que aquell noi anava vestit de carrer, de paisà que es deia. I no com tots haviem arribat a la caserna: amb la roba més senzilla que teniem. Aquest anava de vint-i-un botons. Pantaló negre, americana clara a quadrets, camisa blanca i corbata, sabates lluentes.

Nosaltres ja portavem una setmana. Com eren les coses aquells temps! No tenien roba per vestir-lo. Aquell individu va tardar tres o quatre dies a vestir-se d'uniforme. Inmediatament fou batejat amb el nom del Senyoret.

Vist des d'ara s'ha de dir tot: el noi hi posava molta cara. Formava, anava al menjador, fins i tot feia la instrucció amb aquell cridaner vestuari i sens oblidar-se mai la corbata. Bé, acabem de fer el retrat: era ben plantat, més aviat maco i simpatic amb tothom. A més cantava molt bé, principalment fragments de zarzuela amb una veu força bonica i potent.

Com no podia ser d'altre manera, a un caporal, allò que s'en diu un pinxo, li va caure malament. Les coses que li deia, la mania que li tenia i les mirades que li dirigia eren l'admiració i el comentari general. Tots estavem expectants.

Finalment el feren anar a subajundatia a recollir la roba que ja havia arribat i va poder triar, ja que estava sol, les peces que li sentaven més a la mida. Quan tornà vestit de soldat, seguia sent diferent, estava més net i ell s'ho posava tot com si anés de festa.

La cosa no va acabar aquí: Aquell noi tenia el batxillerat. Això ja era massa!



La topada

Moltes coses ens feien emprenyar. Com ara anar a pelar patates. Jo em pregunto, què seria un recluta sense pelar patates? O què seria dels soldats d'aleshores sense patates?
D'aquest popular tubercul, indubtablement, l'exercit en tragué molt de profit: Alimentar a la tropa en primer lloc. Amb les pells (al menys allà) es criaven un parell de porcs i l'amenaça d'enviar-te a pelar-les era un dels recursos coarcitius més emprats per part dels que manaven. Per exemple:
- ¡A formar! ¡Los diez últimos a pelar patatas!
Las patates es pelaven de nit. Això acostumava a tenir una durada de dos o tres hores i aquest servei no t'eximia de qualsevol altre. A més es pelaven molt malament ja que calia fer-ho amb el ganivet teu, aquell tros de ferro que formava part, junt amb el plat d'alumini, del conjunt dels teus estris personals.

La cerimonia tenia una escenografia pròpia. Una inmensa perola al mig d'una rotllana de nois sentats a terra, dos o tres sacs de les patates abocats als peus i anar fent. Les pelades, a la perola i quan estava plena un altre. Tot sota el comandament d'un caporal que, com era lògic s'anomenava "El cabo patata": Quasi sempre era un individu que anava brut, despitragat, i amb cara de menjar més bé que la majoria.

S'havia format la tropa. Aquell caporal pinxo passejava amunt i avall com un gos vigila el seu ramat. Curiós personatge difícil de definir. Tan sols li faltava babaejar i jo diria que ho feia. De sobte cridà:
- ¡Voy a contar! Cada uno que haga cinco irá a pelar patatas
i començà:
- Uno, dos, tres, cuatro, cinco: a la cocina
- Uno, dos, tres, cuatro, cinco…
- Uno, dos, tres, ¡a la cocina!

Aquest que feia tres era en Robert, el noi que arribà tan ben vestit, feia quatre dies.
- A mí no me toca - que va dir - Has dicho el que haga cinco
- ¡Tú vas porque me sale a mí de los huevos! bramà el caporal, posant-se les mans a l'entrecuix.
- Pues por lo mismo - replicà en Robert - yo te digo que no voy.

El caporal es transformà. Els ulls brillants com els d'un gat, les cames - una mica curtes, val dir-ho - obertes en compàs, es tragué el cinturó de cuir que es posaven tots quan estaven de servei i li etzibà un fort cop, com una fuetada a la cara, deixant-li una marca rogenca, que més tard esdevingué morada.

Tota la formació estupefacta, qui més qui menys no ens podiem creure allò que veiem.

En Robert s'inclinà un xic, adoptà una posició molt propera a la dels boxejadors al ring i li dona un espectacular cop de puny a la cara. El pinxo anà per terra però abans topà amb un armer ple de fusells i li caigueren al damunt.

Acudiren els instructors veterans, agafaren al Robert, auxiliaren al caporal "grogui" i apareguè el sargent de setmana.

- Porteu-lo al meu quarto - diguè

Cinc minuts desprès el Robert tornà a la llitera del meu costat. Anava tot ple d'hematomes. S'estirà i es passà la nit queixant-se i renegant. Jo li portava aigua i escoltava tot allò que m'explicava, que resumit venia a ser quelcom així:
- Ja me les pagaran!



Les rates

De casa m'enviaren una sobrassada. Un tipus d'embotit adequat per donar sabor a un bon tros de pa. M'el vaig guardar molt amagat. Malauradament aquest saborós producte mallorquí és força olorós.

A la mili les coses es defineixen amb un llenguatge propi, una barreja de sofismes i fingiments. Les coses no es furten: desapareixen senzillament. Tanmateix, en lloc de soldats allà el que abunda són els mags. La meva sobrassada em fou desapareguda en una nit, justament vaig tenir temps d'olorar-la.
Digué a casa que no m'enviessin més menjar, amb lo qual els traguè un pés de sobre.
Al Robert li enviaven coses finíssimes, melmelades, galetes, fruits secs i llaminadures. La tramesa li feia una noia, novia o cosa semblant. El xicot tenia la deferència de compartir-ho amb mi, que m'anava la mar de bé. Al mateix temps em llegia la nota que acompanyava el paquet, unes línies plenes de fervor i sexualitat.

El Robert s'apuntà als cursos per caporals. L'aprovaren amb el número ú.




La frescura

Anavem a les pràctiques de tir. S'organitzà un galimaties amb els nois que no sabien disparar, els que els feia por i aquells que posant la boca del
canó a la panxa del caporal li demostraven compungits que malgrat haver carregat l'arma, allò no disparava.

Les clatellades sovintejaven quasi tant com els renecs. En Robert i jo buscàrem un lloc a la muntanya i apartats del soroll ens estiràvem a terra sota un arbre. Menjàvem les coses del darrer paquet rebut per ell i ens fumàvem unes cigarretes. Estàvem mig adormits quan ens despertà una veu estranya:

-¡Vaya vida! - diguè un sargent, que, per cert, era marroquí, plantat davant nostre.
En Robert s'el mirà un segon.

- ¡Vida vaya, mi sargento! - respongué sens moure un pel.
- ¡Vaya vida! - repetí el sargent
- Vida vaya - correspongué l'altre

Durant dos o tres minuts es produí aquell intercanvi d'ingenioses frases, aquell diàleg impossible, absurd, jo diria que surrealista.
Els "vaya vida" i els "vida vaya" es repetiren fins que el sargent ho va donar per perdut i girà cua.

Arribàrem a la caserna mitja hora més tard que la resta. No ens buscaven ni s'havien adonat que no hi erem.
- ¡Vaya vida!




El sentit de l'humor

El pati d'armes s'adornava amb unes rotllanes de nois asseguts a terra. Al centre de cada rotllana un sargent explicava què era i perquè servia la bomba de ma Laffitte.

El sargent que corresponia a la meva rotllana era una home més aviat senzill i amb ganes que l'entenguessim, malgrat el fort accent andalús que lluia i que ocassionava la manca de final de moltes paraules o mots. Entre les mans una d'aquelles bombes, una cosa igual que una llauna de refresc o un pot de tomàquet en conserva.
- Primero se saca la aniya - i la treia
- Luego se toma así - i la premia
- Ar tirarla, rodando se va sortando sola la cinta, ea! - i la desenrrotllava - Esta cinta es er seguro …

Seria faltar a la realitat dir que allò de la bomba no ens impressionava. Una bomba és sempre una bomba.

Un tinent passà pel nostre costat.
- ¡Sargento Rodríguez! ¿Está Vd. seguro que esta bomba es instructiva? - digué

El sargent se li tornà la cara blanca. Com impulsat per una força centrifuga, els nois sortirem disparats en totes direccions com els ratjos d'una roda, el centre de la qual era el sargent amb el braç aixecat, la cosa a la ma, com un anunci de Coca-Cola.

-¡Es broma! -cridà el tinent - ¿No nota Vd. que no pesa nada?

Es veu que les bombes d'instrucció teòrica no portaven la càrrega explosiva, i sí tan sols l'embolcall.

El Sargent deguè recobrar el color i amb cara de circunstàncies no poguè més que exclamar:
- ¡Pues menudas bromas gasta Vd., mi teniente!

La classe es donà per acabada per falta de personal. Alguns ja estaven arreglant-se per sortir a passeig, que es alló que tocava. En Robert assitia a un curset per caporals de primera. Durant aquells dies m'havia anat donant detalls de la repressió del sargent Bueno, desprès de la topada amb el caporal. Agredir a un superior abans de jurar bandera no valia la pena de fer-n'en mullader, sembla que li digué el sargent. Això s'arreglava amb uns quants cops de bastó. I així ho va fer, utilitzant el llarg mànec d'un dels respalls que servien per fregar el terra.




El Campos

No puc recordar qui ho va pagar, però el cas és que una tarda, sembla que seguint una tradició que obligava a beure vi, sortírem a fer-ho.

Quatre nois, entre ells el Campos. Aquest era un exemplar curiòs. Esculptor. Com són els militars! Vull dir com eren. Si un noi era fuster, sempre tenia que arreglar coses a les cases del comandaments, el mateix que els paletes, lampistes o pintors. Però un esculptor! Doncs bé: Aquest rebé l'encàrrec de fer un bust del Coronel. Tanmateix això ja fou una veritable passada.

El Campos fou rebaixat de tot servei. Li assignaren un àtic per ell sol i el convertí en estudi. Com a bon artista era capriciós, desordenat, carregat de frescura i poca vergonya.

Quan l'avissaven anava a casa del Coronel, aquest possava i l'artista anava fent un bust de fang tamany un xic superior al natural. Damunt d'una mena de safata i tapat amb una tovallola; acabada la sessió el retornava a l'estudi.

Aleshores, allí organitzava una tertulia a la que hi vaig assistir algunes vegades. Es bebia, es parlava molt, sobre tot de sobre tot i en Campos, si tenia el dia fi, ens obsequiava amb unes habilitats esculptòriques molt amenes i verdaderament espectaculars.

S'encarava amb el bust del coronel tot dient:
- Su nariz no me gusta nada, mi Coronel.
i li arrancava el nas de fang.
- Su Señoría estará mejor con esta.
I n'hi enganxava una de Pinotxo.

Altres vegades li posava unes orelles llarguíssimes o una llengua per fora la boca.

Tal vegada el més divertit era una cosa especial.
Amb unes tenalles, treia el projectil dels cartutxos Mausser. Llençava quasi tota la pólvora i omplia el buit amb fang. Aleshores, a la distància màxima que permetia les dimesions de la sala (4 o 5 metres) disparava contra la cara del Coronel, indicant abans què volia tocar, ara un ull, ara el nas, de manera que tot el treball pràcticament quedava destrossat. Això sí, amb una habilitat francament notable ho reconstruia en un santiament. Allò durà molt temps i no sé si el Coronel s'en cansà o finalment el bust s'acabà.

El dia que haviem sortit de tasques, retornarem just quan el sentinella de la porta principal la tancava. Entràrem corrent com espantants i malgrat els crits d'"alto"que donava el soldat no en ferem cas i corrent ens perderem en la foscor del pati d'armes.

La cosa hagués acabat així. Però el Campos en un moment d'inspiració, etilicament estimulat, dels seus, s'amagà dins un test enorme dels que flanquejaven les entrades a les companyies i estaven destinats a plantar-hi un arbre, com més endavant es va fer.
Des de dins del gros test imità el cant del gall.
- Kikiriki! I uns segons més tard.
- Kikiriki!

L'oficial de guàrdia encengué la il.luminació del pati i una patrulla buscà d'on sortia aquell crit. Jo ja simulava que dormia, vestit i tot a la meva llitera i l'esculptor el tragueren del test. Va dormir la mona a la cambra d'arrestats, però al dia seguent, gràcies a qui era, retornà al seu estudi. Durant un temps ens saludàvem fent aquests kikirikis.



L'endoll

Anar de marxa consistia en fer una caminada d'uns quants kilòmetres. Normalment es dinava al camp. La tropa, equipada, a peu. Els oficials a caball. El calçat, esperdenyes, d'una tan infima qualitat, que calia portar una mula amb un sac ple, per repostar les que es destroçaven als peus dels xicots. Això sí: era necessari mostrar les trencades i els peus nafrats per que t'en donessin unes altres.

Entre una cosa i un altre, l'arribada cap al tard a la caserna semblava la retirada de l'exercit de Pancho Villa: nois coixos, altres estripats, aquell se l'hi havia obert un camal del pantaló i l'altre li faltava una màniga de la camisa. Tot això acompanyat de que s'havia menjat poc, ens donava un aspecte més aviat penòs.
Fou en el decurs d'una d'aquestes marxes que un tinent anà passant a cavall, per tota la formació preguntant:
-¿Hay alguno que sepa escribir bien?

Els llestos de sempre deien en veu baixa:
- És una broma. Si dius que sí, et donen una escombra i et fan escombrar la companyia.

Quan passà pel meu costat vaig aixecar la mà.
- Cuando lleguemos al cuartel, te presentas al capitán- digué.

El capità em semblà un bon home. Alt, gruixut i amb un cap petit, possat sobre les espatlles quasi sense coll. Em mirà de cap a peus
- ¿Quieres ser el escribiente de la compañía? - em preguntà.
- Sí, mi capitán.
- Díselo al que tenemos. Dentro de unos días se va.

Així em vaig enterar que la lleva anterior la llicenciaven.

Li vaig fer saber al Robert.
- Doncs mira, jo també m'en vaig - digué.
- Ah, sí?
- He tret el número u dels suboficials habilitats. Ara vaig a l'Academia Militar.
- I què faràs allà? - vaig preguntar tot parat.
- Sortiré alferes.
- Vols ser militar?
- No, home, no! Només vull fotre al sargent Bueno - aclarí tot rient.

Em vaig fer càrrec de l'oficina, no sols com escribent, sino també com a furriel.
- Tú solo te apañarás - em digué el Capità. - Los catalanes sois muy listos.
M'ascendí a soldat de primera i vaig lluir la generosa cinta vermella que ho acreditava.



El modus vivendi

El Capità era un home un xic especial. No vaig entendre mai que podia pensar o que li agradava més. Una cosa sí que vaig copsar amb claredat: estava anyorat de la seva terra: Canàries. El seu llenguatge amb mi era més aviat abreujat. Segons ell, tot es reduia a meitat "boberias" i l'altre meitat "arréglalo tú mismo".
No venia gaire per l'oficina. Un cop per setmana al matí apareixia amb una butxaca de la guerrera plena de cacauets torrats. A l'altre butxaca hi duia les clofes. S'els anava menjant amb absoluta i rítmica parsimònia signant tot el que li posava al davant i al final com si li costès parar l'inèrcia del gest posava la seva signatura a uns quants folis en blanc.
- Para las boberías que se te presenten.

Abans de marxar es descarregava de les clofes de cacauet depositan-les a la paperera, que era el mateix que fer-ho a terra, ja que aquell utensili era un cistell de filferro de amples malles.

D'aquesta manera em vaig fer l'amo i senyor de la companyia. Jo potser no ho volia, però les mostres de respecte i les respallades del nois m'anaven fent un petit cacic.

L'inutilitat del brigada, per cert una mica acomplexat pel fet que una bala se li endugué mig nas i per manca de cirurgia estética, un gros tros d'esparadrap, que es canviava diariament li tapava el forat, i les maneres del sargent Bueno, que coneixia la meva amistat amb en Robert, em deixaren tot el terreny abonat. I com que allò de que qui no corra, vola, era tan palpable, vaig iniciar-me i doctorar-me en la ciència de fer el que em donava la gana i no passava dia que no me n'empesquès alguna.

Val a dir que les coses que eren portades pel soldats funcionaven bé. Quan vaig contactar amb altres escribents i furriels vaig anar comprenent l
a filosofia del soldat posat a persona responsable.

Teniem poc menjar i es patia gana, però hi havia una moneda de canvi, o una mercaderia prou valuosa que ens tocava repartir: el pa. Aquest aliment tradicional posat a les mans nostres ens feia poderosos. Un pa, aquells temps tenia molla (traducció literal del castellà "tener miga la cosa")

Una magnifica cantina situada en front de la caserna, mica d'obra i molt de fusta, servia uns ous ferrats amb patates fregides molt correctes. Un es pot imaginar què representen ous ferrats i patates fregides quan es tenen vint anys i molta gana?

Per allò que parlant la gent s'entén, vaig descobrir perquè tants escribents i furriels m'els trobava frecuenment menjant aquella delicia: la cantina aceptava, com si fos moneda, el pagament amb pa.
Total, s'imposa tenir pans, conseguir-los i treure'ls fora la caserna.


Els nois que vivien fins a cent kilometres, estaven molt interessats a passar els caps de setmana a casa. Doncs jo, erigin-me en autoritat suprema de la companyia concedia permisos a tort i a dret, però això sí, no els podia donar de baixa, i per tant, suministrava el pa corresponent. La resta era un xic complicat, però funcionava. Un asistent de Comandament, els únics que tenien autorització per entrar i sortir amb bultos i paquets, ja que dins la caserna hi havia un economat pels jefes, s'encarregava de transportar els pans a la cantina, a canvi d'una comisió, naturalment, en forma de pa.
Com més pans, més ous ferrats i un codi de signes amb la cantinera, uns dits que indicaven en queden tants o en falten x i anar fent.
La rapidesa amb que s'aprenen aquestes coses és increible i com el cap et treballa per millorar el sistema.
Al poc temps, la combinació perfecta: Permís als caporals, però abans de marxar els divendres, per exemple, els feia signar el rebut de la mensualitat.

- T'en vas de permís fins diumenge a la nit, però aquest mes no cobraràs, eh?
- Sí, bé, gràcies.

Aquestes pesetes que em quedava, arrodonien la manutenció aportant la posibilitat d'un plat d'arròs a la cassola, en lloc de sempre ous ferrats.




L'ensurt

I allò que em temia, però, va passar.
Un dissabte,els meus deu caporals, varen ser cridats tots per entrar de guardia el dia seguent precisament un d'aquells dies que els havia donat permis però que naturalment , figuraven com a presents.
Mals de ventre i mals de cap. Em vaig arriscar a parlar amb el tinent subajudant, l'encarregat de l´afer. Prudentment li suggeri si no era un error tants caporals nomès a la meva companyia. Va consultar el paper de presents que jo mateix havia fet.
- He dicho diez cabos- digué amb aquella fermesa caracteristica- y serán diez cabos o diez escobas con galones!
Aquesta darrera frase no li entengué ben bé el sentit. Més aviat era una d'aquelles etzeguellades dels que manaven. Però per mi tingué un significat i representà l'encesa de la bombeta.
Vaig sortir de la caserna corrents cap una merceria. Un parell de metres de galó de caporal, és igual, no ve d'un pam. Unes consultes als xicots que en anteriors ocasions havia "afavorit" amb permisos i l'endemà al matí estava jo al pati presentant els meus caporals. Una colla d'irresponsables amb els galons enganxats mitjançant agulles imperdibles. El tinent em llençà una mirada tota estranya, però res més. Durant el dia els vaig anar visitant als seus punts de guardia i ho feren força bé. A mitja tarda un es posa malalt. Mal de ventre. Amb totes les precaucions (va anar al lavabo i en sortí un altre amb el seu capot) el substitui per l'únic individu que tenia dsponible: un mecànic. La pega era que el pantaló de color blau, li sortia per sota, però res més. Jo no vaig dormir en tota la nit, però al dia seguent foren rellevats amb tota normalitat.


La comèdia

Dos anys fent comèdia, és molta comèdia. Fins i tot els afeccionats es cansen. Bó que anem a la muntanya a fer un simulacre d'atac i defensa, però que per falta de munició ens diguin que fem pum!, pum! Amb la boca!

Es trist descobrir que a les desfilades, aquelles coses que s'assagen durant tants dies, els oficials porten els cascs de cartró!

Que la tropa necessita ingerir diariament un determinat nombre de calories i per tal d'aconseguir-ho, el part que es dona al general per escrit cada dia, figuren grans quantitats d'ametlles seques i mantega, articles mai vistos a la caserna!

Que allò de "barbilla levantada, mirada al frente, pecho fuera, vientre recogido" t'ho mani un sargent panxut i rodó com una bola de massapa!

A les classes de teòrica t'explicaven que el fusell estava pavonat per tal de no produir reflexes que ens delatessin a l'enemic. Però després, quean volien et deien:
- ¡El cerrojo brillante! Quiero verme la cara en él.
Efectivament hi havia nois que el tenien tan brillant que els reflexes eren com els d'un mirall, capaços de fer aclucar els ulls de l'enemic, pobre.

Arribà el moment d'aprendre els himnes i cançons militars. Ho programaren pel migdia abans d'entrar al menjador, manera de tenir-nos tots aplegats ja que per la cosa de la gana, al menjador no hi faltava practicament ningú, lògicament amb l'esperança de que algun dia ens donarien quelcom alimentici.
Però el pa ens era donat pels respectius furriels abans i el resultat fou desastròs. La gent no tenia espera i tothom rosegava el seu.
La banda de musica i el seu director al front s'esforçava tant com podien, però amb la boca plena en lloc de cants era un seguit de nyam! Buf! Aug! Grrr! Ffff! Glub! Crac!

Al cap d'una setmana canviaren l'horari. A mitja tarda les cançons milloraren força i finalment semblaven una colla de soldats cantant que era l'objectiu. De totes les coses obligades a fer, aquesta no fou la més desagradable.



El menjar

Al menjador ocupàvem unes taules de fusta allargades amb un banc a cada costat i deu nois per taula. Al centre, una grossa olla i un cullerot. Cada un amb el seu plat d'alumini, el famòs plat de soldat. El repartiment del contingut de l'olla corria a càrrec d'un caporal que ocupava el centre.
La dossis, més o menys, era d'un cullerot per cap. Què hi havia a l'olla? Per la flaire que desprenia i que impregnava tot el menjador de forma persistent i fixe, un olor ja assumit, però que les primeres vegades produia arcades, alli dintre sempre hi havia el mateix.
Doncs no. A part de l'aigua que si que era constant, podries trobar-hi patates, mongetes o cigrons. O patates i cigrons, innenarrable combinació: les patates desfetes i els cigrons forts com pedres, que al caure del cullerot al plat produien un soroll inconfusible.


Per desgràcia, ocasionalment dins de l'olla apareixia un os. La presència de l'os era una aventura. Un os que ocupava tota la capacitat de l'estri de servir i que el noi que li tocava quedava ben servit, perque, això sí, l'os era autèntic. No tenia la més mínima simptoma de haber estat mai en contacte amb carn de cap mena. Era una cosa brillant, brunyida, com un tros d'uial d'elefant, com feta artificialment.

Tots els de la taula, asseguts, miraven la cara del caporal que repartia i pel gest torçat que li apareixia al nas, ja s'endevinava: Avui hi ha os. Era sempre el mateix? Corrien rumors, efectivament. Com podia ser sempre igual de pocasolta l'os aquell? Ja que de substància, el que s'en diu substància, no en desprenia pas cap i de tan net i polit algú havia suggerit emportar-se'l a casa com trepitja papers.

Per culpa de l'os ens arrestaren a tota la taula. A un xicot li tocà dos dies seguits i va protestar energicament.
- Tens gana? - li preguntà el caporal.
- Doncs sí! - respongué airat l'afectat - molta gana com tothom!
- Apa, doncs, menja - esclatà el servidor, i agafant amb dues mans l'olla, l'aixecà d'una revolada i li abocà el contingut pel cap.

Fou un espectacle llastimòs i no ens donà temps a riure, malgrat que no en teniem ganes ni a abocar-nos tots a llepar el noi que estava tot sucòs, perque forem portats al pati i durant tota la tarda s'ens obligà a donar voltes a pas lleuger. A la nit teniem tanta fam que si haguès aparegut l'os, segur que ens el mengem.



La cuina

Cada mes, un capitá s'encarregava de la cuina. Quan li va tocar al meu, em feu dipositari de tota la tasca amb aquella frase tan personal.
- Tranquilo- em digué- todo son boberías.

Aquell mes de cuina em resultà tan il.lustratiu com la consulta d'una bona enciclopèdia. Vaig aprendre tantes coses, que al final estava satisfet i tot, una mica potser ja que aquells dies vaig menjar quantitats suficients fins i tot amb algun requisit.

Els dos homes forts, el "cabo patatas" i jo disposavem d'algun queviures, paelles i foc. Costava poc fer-nos el menjar per nosaltres sota la mirada perduda del cuiner titular.
Aquest era un paisà. Un home de poca estatura, que la compensava portant un gorro blanc de cuiner altíssim. El gorro era la única cosa que apareixia neta. Tot ell era un munt de sutge, greix i cendra. Es cuinava amb llenya.
Davant mateix de les cuines, hi havia la cantina de la caserna. Un lloc amb vi, gasoses, olives i poca cosa més.
El cuiner cada mitja hora atravessava el pati i el noi del taulell, en veure'l ja li posava el got de vi. Aquesta operació tan repetida havia deixat al terra una marca precisa. Els passos del cuiner, el seu camí estava marcat com les vies romanes. Aquell home començava i acabava la jornada totalment begut, però ni cantava ni molestava a ningú.
Tot ho feien els dos soldats de cuina. Però ell tenia un ceremonial reservat: posar la sal. Es veu que això era sagrat, tanmateix.

El primer dia d'arribar a la cuina com administradors d'aquell mes de juliol, ens cridà a part a mi i el meu company i tot seriòs ens donà les instruccions:
- Aquí arriben cada dia - ens informà - 5 litres d'oli. Una quantitat que no serveix per res, donat el nombre de places, de manera que no cal posar-ni gens d'oli al ranxo, perque tampoc es nota. Jo m'em quedo cada dia tres litres i cada un
de vosaltres aquí dalt d'aquest armari em deixareu una cantimplora buida i la trobareu plena al dia seguent. Així s'ha fet sempre i no tindrem problemes.
Com es natural, o millor dit, com no ho era gens. Cada un de nosaltres, ens ferem amb 30 litres d'oli que, portats a la cantina esmentada ja, es transmutaren en ous ferrats amb patates fregides.



La visita

Durant el mes que em tocà estar de cuina es produí una visita del General Franco a la ciutat. Un rebombori total i l'obligació de fer serveis d'armes sense excepcions. Sens abandonar els meus afers a la cuina, em tocà cubrir carrera i altres coses per l'estil.

Una de les companyies de Policia Armada que procedents d'altres llocs caigueren sobre la ciutat per la cosa de l'ordre, se'ls destinà a menjar a la nostra caserna. Al migdia, una hora més tard que els soldats i menjaren arròs a la cassola, bacallà amb sanfaina i de postres flam.

El postre es tingué de variar a darrera hora i foren natilles.
La causa d'aquest canvi fou que la llet subministrada per el cas ens la beguerem el personal de cuina en una tarda. Era el mes de juliol, feia molta calor i aquell gerro de llet fresca durà minuts. Ara un got, que no es notara. Ara jo també en beuré. Espera no tapis que em toca a mi i per la que queda ens la fotem tota. El cuiner no va dir res. Simplement feu els paquets de pols colorejats amb aigua i en sorti una mena de suc que en digué natilles.
Com que s'els servi al mateix plat on menjaren l'arròs i el bacallà, malgrat la gana que tenien aquells homes, no s'ho pogueren menjar.
El comandant que els representava es negà durant una bona estona a signar-me un rebut de les racions consumides, al.legant que "aquello no era comida de hombres". Finalment davant la meva insistència i la cara d'acollonit que feia, accedi, acompanyant la signatura de un seguit d'adjectius i expressions inequivoques del seu enuig, i sort que no els hi sorti cap os!.



Les xinxes

Un dels atractius que tenia la meva companyia era l'abundancia de xinxes. Aquest és un dels animals més aviat fastigós i molest. Pica, et xucla la sang i s'infla. No se qué fa quan està tip. Te les trobaves per tot arreu, dins les botes, entre la roba, a les polaines, però sobre tot, al llit. Les que no traginaves al damunt, estaven esperant-te a la llitera, feta de ferro angle.
Les potes d'una es collaven amb cargols a la de sota. Entremig de tota l'estructura metal.lica és on vivien aquells insectes repugnants que si els aixafas deixen anar tota la sang que porten dins.

Un noi andalús que dormia a l'estiu tot despullat, n'hi deixaren un grapat d'esclafades sobre la panxa. Seguidament li posaren una baioneta i amb la fredor de l'acer es despertà. En veure aquella daga a la panxa en mig de tota la sang, li agafà un esverament que Déu n'hi do.

Si es trencava un vidre de les finestres, encara que donés just sobre el cap d'una llitera, podies anar al sargent i dir-li:
- ¿No hay vidrio? - responia inevitablement- pues lo pintas.
Qui s'imagina dient-li a un comandament:
- Aquí hay muchas chinches, mi tal o cual.
Ja es veu que era impossible.
Quan em vaig frer l'amo de tot alló, un dia se m'ocurregué declarar la guerra a les xinxes.
Un grup d'infraestructura, com si diguessim i un altre d'acció directa. Finalment, l'equip d'extermini.
Els d'infraestructura eren dos nois forçuts. Aixecaven les lliteres un parell de pams i les deixaren caure de cop. Instantàniament a terra apareixien dotzenes d'insectes corrent desorientats a dreta i esquerra. Aleshores, els d'acció directe les trepitjaven fins que no quedava res que es mogués.
Els d'extermini ruixaven tota la llitera amb insecticida.
Aquest producte valia diners i fou costejat mitjançant un petit descompte a l'hora de cobrar les sobres. El descompte donà per comprar els vidres que faltaven sens que fou problema trobar nois entesos que feren la substitució a la perfecció.
Tota l'escala jeràrquica de la companyia es tornaren muts. Encara és l'hora que han de dir ni piu.
Sens dubte aquells homes tenien algunes preocupacions personals. El sou, el lloc de destí o la seva familia. Però pel que fa a la tropa tan sols els preocupaven tres coses: Que els saludessis (això els interessava molt), que marquessis bé el pas i que quan manessin "¡Firmes!" no es mogués cap borla dels gorros. Almenys això era el que repetien més insistenment. Ells també estaven força fastiguejats de compartir aquella vida a la caserna tan poc edificant, tan plena d'hipocresia, tan allunyada de la realitat i tan mancada de motivació. Tot era pansit i suat, grisós, mediocre i estrafalari, com el cas de les barres de gelat.



El plat únic

Per aquell temps estaven en plena vigoria els gelats que es tallaven. Unes barres rectangulars de les que s'en venien fragments entre dos galetes als llocs normalment concorreguts.

Menjar un d'aquell gelats per la majoria era una cosa de festa. Vull dir que no es consumia així com així. Els que podien, els diumenges en compraven tota una barra sencera per la familia. A la caserna, pel consum dels oficials n'hi havia un bon stock a la nevera del economat. Però aquesta cambra de fred s'averià i un bon dia, al obrir la porta, aparegué un bassal de gelat desfet. L'avaria anava per llarg. Tota aquella reserva estava destinada a ser llençada, però…
Un dia a l'hora de dinar, la perola que presidia les taules del menjador, aparegué plena de gelat, amb l'envoltori i tot barrejat mig desfet. Aquell dinar no es pot oblidar. Cada plat acollí uns troços de cartró, sobre un més o menys gros llac de producte defet.
Aquelles peroles compartien la nata, la xocolata, la maduixa i la tipica vainilla, tot barrejat que feia fàstic, ja que la penetrant i persistent olor del menjar habitual no havia desaparegut pas. S'ha de tenir en compte que les olles es rentaven tan sols amb aigua.
No cal ser més explicit, sortirem del menjador amb l'estomac fred i un pam de nas, però la tropa aguantava alló i molt més.



Foc real

En Robert m'enviava alguna postal amb dibuixos satírics referents a la problemàtica de l'academia militar. Jo la deixava sobre la meva taula, de manera que la pogués veure el Sargent Bueno. Un dia em digué:
- Ya sé que este tío viene a por mí, pero que no se ponga tonto que con estrella y todo, igual le pego cuatro hostias.

L'home s'en recordava del fet passat. Jo el consolava dient-li que, segurament, no el veuriem mai més.
- Mejor para todos - remugava.

Mentre arribà el dia de les maniobres amb foc real. Una muntanya fou ocupada militarment. Al principi a tots ens feia il.lusió, però aquesta desaparegué quan s'aixecà el teló, per dir-ho d'alguna forma.
Primer, la presència d'una ambulància, automòbil aparatòs amb una gran creu roja pintada per tot arreu i, finalment, la asistència del capellà, ens indicava que podrien anar mal dades.
Les armes es colocaren formant rengleres al vessant de la muntanya. Els fusells al davant i, seguidament, al darrera, les diferents categories de foc, ametralladores, morters, artilleria, etc.
Un toc de corneta indicà l'inici de l'espectacle. Durant un quart d'hora tot s'omplí de fum i fortor de pólvora. El soroll i el guirigai es generalitzà.
Quan s'acabà ens deixaren anar al poble més proper. Només hi havia una tenda de queviures. La soldadesca assaltà el comerç i mentres uns compraven correctament, altres carregaven amb tot el que estava a les parts baixes dels prestatges, tant si eren pots de tomàquet com fregalls, i foten el camp.
Fou un simulacre real del que deu passar a les guerres. La pobra dona de la botiga no sé cóm acabaria després de l'expoli.



El caporal de primera diferent

Passats els primers dies de temors i precaucions, tot el Regiment (vull dir tota la tropa) anà agafant el tarannà dels comandaments. Aquell sargent sembla que li agrada tal cosa, aquest caporal això altre, i fet i fet ja coneixiem del peu que calçava cadascú.
Però com aquell de l'opera, teniem un fantasma. El caporal de primera Delgado atemoria a tothom. Tu podies fer una vida soportable, sempre que no et topessis amb el caporal Delgado. Tant a la caserna com al carrer, a la cantina, a qualsevol bar de la ciutat, la gent li tenia autèntic terror a trobar-se'l.
Era un noi molt estrany. Les seves formes ampuloses de vestir, la col.locació del gorro, més petit del normal, encastat a un lateral del cap, sobre l'orella, el caminar desafiant com de vigilant permanent, ens tenia a tots atents com ha d'estar el domador si no vol que el lleó se li tiri al damunt. Pertanyia a una determinada companyia, però exigia respecte i submissió a tot aquell que fos soldat. Més d'un fou abordat pel subjecte i l'havia tingut al mig del carrer deu minuts saludant, per no haber-ho fet al passar ell. Altres reberen l'humiliant bofetada per una resposta que ell considerés incorrecta o poc respectuosa vers la seva persona.
És ben sabut que, al mon, res és el que sembla, que no existeix el negre absolut ni el blanc immaculat. Que on menys et penses salta la llebre, que qui no té un bony, té un forat i que no és or tot el que llueix.

Un noi arribà de nit a la companyia quant ja tothom dormia. No localitzà l'imaginaria i veient llum a l'habitació del suboficial de setmana, s'hi dirigí per demanar disculpes i fer-se càrrec de la sanció que li caigués. Lentament, per tal de no despertar als xicots que dormien, obrí la porta mentres pronunciava l'apresa lliçó:
- ¿Da Ud. su permiso mi …?

Ni mi, ni re, ni fa. Es quedà petrificat a la porta, garratibat, ert, inmòbil, fins que des de dintre la tancaren d'una rebolada.
Dins d'aquella habitació, el caporal de primera Delgado i un altre individu estaven en plena efussió sexual.
Cinc minuts, potser sis, tardà la totalitat de la companyia a despertar. La reacció fou curiosísima i tal vegada seria millor entesa per un psicòleg.
M'imagino el poble aquell que vivia atemorit pel drac, que finalment va matar Sant Jordi. Es posarien contents, no? Doncs els s
oldats obriren les finestres (era un tercer pis) i amb totes les llums enceses es dedicaren a espallofar els matalassos, tirant-lo tot avall, mentres cridaven obscenitats como si s'haguessin trastocat.

Potser en el subconscient d'aquells individus s'els va resoldre una equació més o menys plantejada així: Si el terrorific Delgado era un pifia, tota la resta d'obligacions i normes també ho devien ser i fer aixó organitzaren aquell "Viva la Pepa".
L'oficial de guàrdia (si era un alferes se li posarien per corbata) agafà un escamot armat i es dirigí al lloc de l'avalot. El caporal Delgado es tancà a l'habitació i, darrera la porta deia que es dispararia un tret si entrés algú.
L'oficial ordenà desallotjar la companyia a cops de culata. Els nois baixaren al pati més que contents a mig vestir i calçar.

S'iniciaren unes converses. Fou un anar i venir d'estrelles i galons. Es feu de dia. Ningú s'ocupava dels soldats expulssats. Els propis caporals feren com els gossos d'atura i els arraceraren , sentats a terra a un racó. No s'hi atançava ningú, per por, com si fossin portadors d'una enfermetat contagiosa.
Aquell esverament del primer moment, s'havia tornat una cosa trista i anguniosa. Feien pena. Anaren al menjador després que tot el Regiment ho hagués fet. Després ocuparen el seu racó, al peu d'un edifici en construcció.
El Delgado fou evacuat a la nit seguent. Els dos soldats de guàrdia que barraven el pas als dormitoris foren retirats i els pàries tornaren al seu lloc.



La patrulla

M'en vaig enterar pels altres administradors. S'estava fent una selecció per montar unes patrulles d'assaig de supervivència i desplaçament a camp obert. Li digué al meu capità que m'agradaria anar-hi.
- No es nada descansado, ¿sabes? - m'advertí - Todo resultará muy incómodo.

Es veu que l'home ja s'havia format de mi l'imatge d'un perfecte pixatintes.
- Creo que puede ser interesante - jo insistí.
- Como quieras. Hablaré con el Comandante.

La nova lleva ja portava una setmana incorporada. Jo ja tenia un xicot madrileny com succesor meu i l'anava ensenyant. Un noi prou llest, que s'el podia deixar sol.
Les gestions del Capità foren definitives i vaig entrar a formar part d'aquella expedició. Quinze dies fent l'home per aquelles contrades, de pagesia, quinze dies d'aventura.
Ens equiparen com autèntics soldats. Armes, munició, granades de mà, tendes de campanya, pics i pales. Un cuiner, un fotògraf, un escribent (jo), un parell de mules, un sac de sucre, un bidó d'oli i un tinent.
El Tinent ens advertí:
- Se trata de ir cargados con todo el equipo. Nada de tonterías. Somos hombres, no señoritas.
Aquella era una frase molt emprada. No sé què tenia tota l'oficialitat contre les senyoretes, que sempre eren posades com exemple negatiu. El "pareceis señoritas" sovintejava tant, que fins aleshores no m'havia adonat que les senyorets feien tantes coses. Podiem caminar com senyoretes, queixar-nos del fred com senyoretes i fins i tot ensopegar amb una pedra i anar de morros al terra, tot com senyoretes. Quina mania!
Quan portavem una hora caminant, el Tinent es desprengué de la pistola i la penjà a una de les mules. Mitja hora més tard, dels dos animals s'en veien just les potes. Tots ells eren un garbuix de la totalitat dels objectes pesants que ens haviem tret de sobre. A partir d'aquell fet, la relació amb el Tinent fou magnifica.

En arribar a una població, jo era l'encarregat d'anar a veure el regidor o autoritat semblant i demanar-li que posés el segell municipal a una llibreta on constava que haviem passat pel lloc. Al mateix temps els demanava on podiem dormir. Les nostres tendes de campanya eren "com de la Senyoreta Pepis", serviren tan sols per fel bulto. Una sola vegada dormirem sota una pineda, per cert no massa malament, però sempre ens trobaren un lloc o altre.



La Falange?

Arribarem un dia a un campament d'"El Frente de Juventudes" molt ben instal.lat, espaiòs i amb equipaments de categoria. Les tendes de campanya arrenglerades formant un cercle. Al centre, estaven plantats dos pals, un amb la bandera d'Espanya i l'altre de la Falange.
Ja s'havia clausurat l'acampada juvenil i restaven els comandaments fent algun curset o estudi del que havia estat la temporada. Era el mes de Setembre. No hi havia nois, però els jefes lluian vistosos uniformes i correatjes.

El nostre Tinent parlamentà amb aquella gent i convingueren que podiem passar la nit donat que totes les tendes restaven buides. Alleugerarem les mules i les deixarem pastorar pels voltants.
A entrada de fosc es feu la cerimònia d'arriar banderes. El Tinent s'encarregà d'una i ens feu formar a tots seriosament.

El que succeí aleshores fou una cosa esgarrifosa.
Aquella patrulla de falangistes aparegueren llastimosament borratxos, escandalosament ebris, fastigosament mamats. S'aguantaven drets amb feina, i gràcies a que s'arrepenjaven uns amb els altres, mantenien un mínim d'inestable verticalitat. Amb actituts simiesques acompanyaren la solemne baixada de bandera, aixecant el puny i cantant "La Internacional" entre rialles, esbufecs i pocasoltades.
El nostre Tinent s'indignà, els increpà i ens recomenà no acostar-nos, tan sols a aquelles desferres humanes.
Al matí seguent, el nostre cuiner trobà que el gerro de llet natural que la tarda anterior havia aconseguit d'una masia a canvi d'oli i que seria el nostre esmorzar tenia un parell de kilos de sal. Mentres discutiem què menjariem, alguns d'aquells graciosos ens miraven rient des de la porta del seu barracó. El Tinent demostrà ser una persona responsable i ens prohibí calar foc al Campament.



Un xic de bó

Seguirem les nostres activitats sense cap més entrebanc.
El nostre cuiner descobri una font d'alimentació excel.lent. Era evident que la quantitat de diners destinats a la manutenció del grup resultava del tot insuficient. Aquell xicot contactà amb els pagesos i es produí un magnífic intercanvi repetit diariament. Un litre d'oli i un kilo de sucre per una oca. Totes les cases de pagès de la zona criaven oques i fins i tot li deixaven triar. L'oca trossejada, fregida a la perola, li anava afegint un assortit de verdures, com ara pebrots, alberginies, tomàquets i finalment les inevitables patates. Condimentava així una gran perolada que servia abundament per dinar i sopar. La pega consistia que sempre era el mateix, però, excepte el Tinent, que es negà el segon dia a repetir el menu, tots trèiem el ventre de pena amb aquella menja francament bona i alimenticia.
De sobte, un dia, el Tinent ens digué que s'havia acabat l'excursió: Estavem llicenciats.
Tots pensavem que el dia del llicenciament seria un esclat d'alegria. Al grup no es produí pas. Reflexionant vers al fet, es pot arribar a entendre una mica. Els dies viscuts durant aquella excursió foren dies i hores d'espontaneitat, de comportament amicals i solidaris, de coses, en fi, que son naturals. Tanmateix, fins i tot el Tinent resultà ser un home de carn i ossos.

Allò que ens feia odiosa la caserna era precisament unes formes de vida artificioses. Uns tics d'opereta barata, tot forçat i alié a la naturalesa dels xicots de vint anys. Actituts que no condueixen a res més que a molestar sens recompensa. Quan han passat uns mesos, la sensació de ser un titella, mogut per uns fils que s'en diuen, potser, disciplina, però que, moltes vegades són caprici o rutina. La vida a la caserna embruteix quan dura massa.
Estavem contents d'anar-nos a casa, però és que aquelles jornades, dies i nits, viscudes amb tanta llibertat ja ens anaven agradant.
Retornarem amb tren. Uns vagons de càrrega per les mules i l'endemà d'arribar a la caserna, tots a casa.



L'Alferes Robert

Tot s'havia acabat, però tingué un final.
Aparegué en Robert, vestit elegantíssim d'alferes. Tenia que presentar-se al Coronel, amb l'uniforme de gala, sabre, inclós. A la sala de banderes, mirà el servei del dia: El Sargent Bueno aquell dia tenia vigilància al carrer. Tothom sabia que a les tardes, els de vigilància es recluien al cinema, aprofitant que aquest servei eximia el pagament de l'entrada.
En Robert es dirigí al cine, feu sortir al sargent Bueno al vestíbuli, respectuosament el feu quadrar, comunicant-li que, acabat el servei quedava arrestat per abandó del mateix.
I com tots nosaltres, afortunadament per ell i el Sargent, també s'en tornà a casa. Dos anys de la vida de tots nosaltres es quedaren una mica enganxats, encoberts, soterrats, coberts, tapats, ocults, celats, encofrats en aquella caserna, però, oi que no hi havia per tant?