METEOROLOGIA

Un relat de: Mandrosa

Al final sempre acaba plovent. Sobretot si en un rampell d'optimisme quan has sortit de casa no has agafat el paraigües, malgrat l'advertiment dels núvols foscos, del vent que juga pels carrers a despentinar fort els arbres, a fer vertiginosos remolins de diaris, el vent que enyora el temps de quan la gent anava amb barret, per -màxima diversió- desbarretar-los; aquella mena de vent que, de fet ja ho saps, indefectiblement porta pluja. Però ara el vent trapella ja no hi és. Des de fa hores cau un monòton plugim de finals de setembre, parsimoniosament.

A punt de plegar, des de la finestra bruta de l'oficina, ja gairebé deserta, observes els pocs vianants que corren a arrecerar-se sota els balcons, fugint d'aquesta trista indiferència que no para de caure. Mires al lluny el gris blavós del Tejo, en recordes l'esplendor daurada dels dies de sol, que semblen tan llunyans. Al carrer empedrat, tres nenes xipollegen en un toll, i se'n van rient, quan passa el tramvia fent sonar la campaneta. De sobte, t'envaeix una malenconia immensa, punyent com una ganivetada. En un balcó veus un gerani florit, i et sembla improcedent, tan vermell i brillant sota l'aigua grisa.

I aleshores et preguntes si realment era optimisme el que ha fet que no agafessis el paraigües, o bé la resignació a la fatalitat, l'acceptació inevitable de la derrota.

Com un soldat vençut vas a peu pel carrer moll, les sabates inundades, el coll aspre de l'abric tan amunt com pots, la humitat despietada guanyant terreny a cada passa. Pels carrers costeruts la pluja forma sinuosos reguerots que arrosseguen tota la pols, totes les fulles mortes, tot el desconsol. Fosqueja i s'encenen, noctàmbuls, els fanals, amb una llum groguenca, indecisa i desolada. Camines.

Lisboa sota la pluja és una ciutat massa blava per als cors fràgils, té una indiferència oceànica que t'estreny el cor.
Lisboa sota la pluja és un laberint sense sortida, on s'entrecreuen sense trobar-se els filòsofs tristos, els poetes crònics i els amants oblidats. Lisboa sota la pluja és una dona que se'n va anar molt lluny, però que el cor encara recorda.

L'ascensor avui tampoc no funciona. Puges regalimant la vella escala enrajolada mentre furgues pel desordre de les butxaques fins a trobar la clau. El grinyol de la porta que s'obre ressona sinistrament pis enllà. Entres silenciosament, sense encendre cap llum, avançant a la claror mínima que es filtra per les finestres esquitxades. Atuït, vagareges per la casa, encara remullat i enfredorit, i et sembla insuportablement buida i humida, amb silencis submarins, passadissos llargs i foscos i cambres massa grans i solitàries. A l'estenedor de la galeria hi ha la bugada estesa que t'havies oblidat d'entrar, només amb la teva roba, peces fosques i xopes, derrotades per la pluja, penjant tristament de les agulles com animalets agònics.

Obscurament t'adones que no hi ha res a fer. Aquesta pluja interminable la duus dins teu.

Comentaris

  • Cors fràgils[Ofensiu]
    tatrebill | 30-12-2005


    Decididament estimo els cors fràgils!

    L'experiència em diu que la qúestió és omplir-se

    Omplir-se del que sigui! o millor, obrir-se bé per deixar que la VIDA, amb majúscules i amb totes les seves tardors, s'escolin dins teu i et deixin xop de pluja o llàgrimes.

l´Autor

Mandrosa

2 Relats

5 Comentaris

2361 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor