Mestres i (Mestres)

Aquell mestre deixava molt que desitjar, li tirava la canya a totes, i a cap podia pescar. Anava de simpàtic, i no sabia parlar, anava d’interessant i era un farsant. El més bo de tot és que tenia dona, aquella que sempre ensabona, però ell mai li explicava la seva realitat. Lluia de viatges, i de saber de tot, potser primer calia, posar les coses a lloc. Amb un somriure fals i pudor de suat, es creia que només ell era l’admirat. I no sabia pas, que elles sempre reien, de ser mal bordegàs. Xancletes, cinturó, i faixa per lluir, si volia ser guapo havia de patir. Anava a l’escola, com si fos Superman, però tothom sempre el veia com caiman o doberman. A les 5 de la tarda, estava rebentat, de tanta tonteria, mai havia agradat. Es pensa que les mestres, estan al seu servei, potser encara li manca una part del seu cervell. Sempre pensa en sucar, i no és pas pà torrat, el que tothom pensa és que va molt cremat. Pobres dels companys, que veien el seu joc, i a la directora li agradava un poc. Sempre al seu costat, com un gos tirat, amb la llengüeta fora, i el cul foradat. De tant aguantar-lo li van fer un monument, amb un tanga rosa, i amb pèls d’escuradents. Tots els nens se’n riuen, i així està content, i ara les mestres l’envien al convent. Corrent, corrent,...amb pluja o vent, no sempre tot mestre és bell referent. Potser n’hi ha de bons, i amb dignitat, potser n’hi ha d’altres amb olor de vomitat. Com a cada professió, hi ha gent molt millor, però amb un toc d’humor, me’n ric de tot això.