Més enllà de la tristesa

No penso rendir-me, no deixaré que m'afectin les paraules, se que puc sortir-me'n, que puc tirar endavant, se que haig de lluitar i no abaixar el cap encara que això moltes vegades signifiqui passar-ho malament. La vida mai no ha estat una cosa fàcil, no hi ha cap lloc on firmessim abans de nèixer que prometés no fer-nos patir, perquè el dolor, l'odi, la ràbia, la tristesa i la soledat són sentiments que formen part de nosaltres, sentiments que igual com l'alegria, la felicitat, l'esperança i l'amor, ens fan ser qui sóm.
Un cop aquests dies hagin passat, tornare a llegir les meves paraules i riure, m'adonare que tot ha acabat, que me n'he sortit, que he tingut gent que m'ha fet costat, i es que ara, mentre escric, m'adono que encara hi ha ua part de mi que no s'ha rendit, una part de mi que no està sola, que sap que no s'ha d'enfonsar, que es desperta després d'un llarg son, fen-t'ho amb més força que mai, i aquesta part de mi, em fa veure que en el més dolorós, desesperat i fosc dels moments... sempre hi brilla una petita flama d'esperança que no s'ha de deixar apagar, que s'ha d'alimentar fins a convertir-la en el foc de la vida que ens ha tocat viure, aprofitant cada instant del temps que ens ha estat concedit, plorant, rient, cantant, cridant, jugant, estimant, odiant... fent tot el que pot fer una persona normal, i així quan se'ns hagi acabat el temps poder dir adéu amb un somriure als llavis, una llàgrima als ulls, una forta abraçada i la més serena de les mirades.