Merda

Com tots els matins, l'Arnau anava cap a la feina, pensant en les seves coses. Anava amb un pas ràpid per a procurar no perdre el tren i amb la mirada fixa en l'horitzó, mirant sense veure-hi. De sobte, el peu dret li va relliscar perillosament al trepitjar un cos desconegut i llefiscós. Un cop recuperat l'equilibri, va mirar al terra i va veure com una merda gegant, producte d'algun gos de dos-cents quilos pel cap baix, havia estat la culpable de tal ensurt. La merda estava fortament enganxada a la sola de les seves sabates i li sobresortia pels costats; la ferum era insuportable. En un primer moment, mentre refregava la sabata contra la vorera sota l'atenta mirada dels vianants, va començar a maleir tots els gossos del planeta i tots els culs i aparells digestius en general de totes les bèsties vivents. Després, però, va comprendre que tota la culpa era dels propietaris dels gossos, incapaços de recollir la femta que les seves besties produïen. Així doncs, tot reprenent la marxa, va començar a maleir tots els propietaris de gossos del món i la seva vomitiva falta de civisme. El tros de carrer que quedava fins a arribar al tren, se'l va passar fregant el peu contra el terra amb tanta força com podia.
Quan estava assegut en un banc de l'andana, notava com li pujava la terrible ferum que emanava de la seva sabata. Realment era una olor molt forta, tan, que fins i tot un home que hi havia assegut al seu costat va moure el cul de mica en mica per tal d'allunyar-se'n. Molest per tal situació i entenent que amb aquella pudor no podia pas pujar al tren, Arnau va decidir que havia de tornar-se'n cap a casa per a canviar-se el calçat. Una sensació d'impotència horrorosa li recorria tot el seu cos.
Mitja hora després sortia amb l'altre parell de sabates fosques que tenia. Li bullia la sang. El seu enuig, lluny de desaparèixer amb l'estona, era cada vegada major. Com se suposa que explicaria el seu retard a la feina? Aquell matí ja anava just de temps, i ara arribaria ben bé una hora tard a treballar; això en el millor dels casos. Sense cap mena de dubte, no hi havia pitjor manera de començar el dia.
El pas d'Arnau era encara més ràpid del que ho havia estat quaranta minuts abans, i la seva ment estava completament dedicada a imaginar-se com assassinava, un rere l'altre, a tos els propietaris de gossos que no recollien les tifarades. Uns propietaris, però, als que ni tan sols podia posar cara, doncs la merda que havia trepitjat era una merda anònima, i això encara l'enfurismava més.
A mig camí, va veure com d'una botiga sortia un noia espectacular, amb una pitrera descomunal i un cul que feia perdre l'esma. Mirant-la, es va poder oblidar de la ràbia que duia dins seu i es va perdre en els pensaments més bruts. Quan mentalment estava tirant-se per tercera vegada a la noia de la pitrera, la seva atenció es va haver de centrar, perdent tota escena eròtica, en no fotre's de cap a terra. Aquesta vegada va ser la cama esquerra la que havia decidit anar pel seu compte. Recuperat l'equilibri, va veure com una merda, potser més petita que l'anterior, però, sense cap mena de dubte molt més perillosa, havia anat a posar-se sota la seva sabata. L'abast de la seva relliscada podia veure's pel caminet serpentejant que la tifa havia deixat a terra. Arnau, amb els nervis ja finalment destrossats, es va posar a caminar colpejant amb els peus contra el terra en direcció a enlloc. Obcecat, en el seu camí sense destí concret, Arnau va començar a trepitjar totes les merdes de gos que se li creuaven al pas, com si volgués destruir-les absolutament totes abans de que el tornessin a enxampar desprevingut. Una rere l'altre, les merdes de totes mides, color i antiguitats, anaven a parar sota la sola de les seves sabates, convertides ara en dues espases venjadores. Dos carrers més tard l'Arnau va veure com davant seu s'hi erigia la major tifarada que hom podia concebre. Era de proporcions titàniques i d'un color marró molt viu i lluent. L'Arnau, com posseït per una força maligne, va dirigir unes passes fermes i plenes de ira cap a aquella definitiva tifa. Quan faltaven dos metres per arribar-hi podia notar el dolç gust de la venjança consumada en la seva boca. El pas se li va accelerar en consonància amb el seu cor. En trepitjar aquella aberració de la naturalesa en plena carrera, el peu li va relliscar i, perdent irremediablement l'equilibri, va caure com un sac de patates picant violentament amb el cap contra terra. Li va semblar notar un cop terrible, el so d'una trencadissa en algun lloc, i ja no va ser capaç de sentir res més.