Ments en fase

Ningú sap com va poder ser tal cosa. La història ha demostrat abastament que les probabilitats d'una unificació de tot un poble de forma espontània eren impossibles, i els governants ho sabien bé, havien estudiat totes les combinacions del joc des de feia segles i sabien com neutralitzar-les totes apretant les tecles adequades en el moment precís. Però així i tot va passar.

No hi van haver avisos, només un ambient cada vegada més enrarit, una sensació creixent de perill per l'estat. La ment de la gent va anar canviant, tornant-se més violenta, passional i astuta. Van donar-se compte de la seva situació, de com n'era de ridícula, del poder potencial que tenien, només aturable amb les pitjors atrocitats per part dels que els dominaven. I van començar a fer-se una sola ment. A comprar armes discretament, a engruixir els seus músculs i entrenar-se, a crear una estructura de comandament de baix a dalt, a no fer cap acte que no beneficiés la Idea i a fer-los tots buscant la perfecció.



I els que els governaven veien algunes coses. Feia temps que feien estadístiques de fluxes de munició, costums culturals i moltes altres coses, i comparaven les mitjanes dels sotmesos amb les dels seus veïns per detectar desviacions. I les van detectar, molt atenuades respecte al que estava passant de veritat perquè els sotmesos s'havien tornat extremadament llestos, però l'alarma entre ells anava creixent.

I un dia tots aquells braços i ments es van moure a la vegada i amb una velocitat i ordre inhumans. Quarters, que ja havien infiltrat, telecomunicacions, bancs, transports i indústries, governs i vies de pas. En una sola hora tot era seu. Els ocupants no van tenir temps quasi ni a disparar. I una transmissió pirata va emetre's a les televisions i ràdios dels tres estats, en una sola llengua.

"Gents que ens heu tingut sota la vostra bota: tot això s'ha acabat, hem pres el control absolut de les nostres terres, i tenim armes, i fanatisme, més que suficients per destruir-vos sense pietat si intenteu tornar. O guanyem o morim fins a l'últim"

L'orgull i la cobdícia va encegar als antics ocupants, i va començar la guerra, una guerra no de camps i cels sinó de ciutats-infern, sense civils, doncs tothom lluitava i matava desesperadament per conservar la nova llibertat, quan el carregador s'acabava, a cops d'arma, quan l'arma es trencava amb pedres afilades, quan no en quedaven mossegant i estripant amb les mans, com animals salvatges defensant les cries. I que el món vegués tota aquella desesperació.

I els covards, quan van tindre prous morts i la seva pròpia gent els insultava per tanta desgràcia, van haver de rendir-se, firmar i retirar-se humiliats i vençuts.