Medi ambient

50

En Solleres encengué una cigarreta que deixà al cendrer, volia prendre la paraula per a dir algunes coses importants.
- Deixeu-me dir quatre mots al respecte del medi ambient. Es parla molt d'aquesta realitat i se'n fa poc per defensar-la. Personalment considero que s'han d'esmerçar al màxim de recursos per conservar la poca bellesa que ens queda per praderies i boscúries. No es pot permetre que quantitats ingents de medi natural quedin exposades a la degradació i a la desaparició. No podrem fer res i no serem ningú com a societat el dia que no poguem gaudir del cant dels ocells o de l'olor d'humit de les fulles amuntegades al camí. Aquestes coses ens fan persones d'alguna manera, perquè mai no hem d'oblidar d'on venim, quins són els nostres antecedents. Venim de desimboldre'ns en mig de la més feréstega natura, en companyia estreta amb la resta d'animals. Alguns volen negar aquesta veritat, tenen repugnància als fets naturals, a les olors i les incomoditats de la muntanya, per això la volen destruir. Es tracta sens dubte de persones malvades, amos de fàbriques i indústries, que pel seu enriquiment personal aboquen substàncies als rius i a les aigües freàtiques. Això no es pot permetre de cap de les maneres, i el govern hi ha de ficar cullerada, per parar els peus a tots els que odien la natura, que la volen veure morta. Segurament per negació dels orígens com ja he dit. A mi personalment m'agrada el medi natural, sentir la frescor de les plantes en la seva abundor, sentir crepitar les fulles seques i els branquillons sota les sabates de muntanya, dur un rosegó de pa i uns embotits a la motxilla per fer un repàs frugal en mig de la natura. Aquestes coses no tenen preu, i al pas que anem correm perill de perdre-les. S'ha de tenir cura de tot el que ensumi a natura, de tot el que tingui un tint de salvatgina. Els caus dels animals, els nius dels ocells, totes aquestes coses. Després hi ha els caçadors que es pensen que els animals estan posats per a la seva diversió. Que engeguen trets a tort i a dret trasbalsant la pau del bosc. Fent fugir tota mena de bèsties. Els hi haurien de prohibir les activitats, perquè resulten contraproduents. No acabo de comprendre com es possible que hi hagi gent que trobi un gaudi en llevar la vida a una pobre bestiola. Encara que és cert que jo mateix no m'estic de menjar-me un bon tall, que al capdavall no es pot produir si no és amb la mort d'un animal. Però trobo que són coses del tot diferents. Perquè d'animals de granja hi ha molts i es tracta d'espècies que difícilment s'extingiran, mentre que els animals del bosc han de maldar per sobreviure i tenen molts perills al capdamunt seu. I fet i fet tot és un sistema enxarxat, on cada ésser depèn en gran mesura de tots els altres, no hi ha aïllament possible a la natura, de manera que quan es mata un conill s'estan matant altres bèsties i ocells, que en depenen, i s'està promocionant la proliferació de determinat tipus d'herbes que poden desequilibrar el conjunt. En fi, que la caça sense control i per plaer és una cosa terrible. Perquè s'han de tenir poques entranyes per perseguir fins a la mort un pobre animal indefens, que després es rostirà a la graella, és veritat, però això no treu que hi hagi una fatal component de crueltat en el fet de caçar-lo. No es poden promocionar aquestes actituds de sadisme envers el medi natural. Es clar que els que més mal fan de tots són les indústries. Aquests no tenen miraments en convertir boscos atapeïts en planes pelades, per fer els seus polígons industrials. O per construir urbanitzacions que després resten sense utilitzar perquè els seus propietaris finals no hi viuen. Això caldria tenir-ho en compte, perquè no es produís aquesta pèrdua d'espais naturals. Després els que vivim a ciutat hem de fer quilòmetres i quilòmetres, en transport públic o privat, per poder gaudir d'espais inafectats de les urbanitzacions. Perquè a tot arreu on es mira sempre es pot trobar una carretera fent ziga-zagues o unes línies elèctriques enlletgint el paisatge. L'estètica natural cal preservar-la per tots els mitjans. Perquè una infantesa que puja sense contacte amb el fet natural no pot tenir les idees clares. Després es perden en desitjos sense solta, perquè no coneixen les coses veritables del nostre entorn. Penso en alguns dels parcs que hi ha a la vora i trobo que són un succedani lamentable de la veritable experiència selvàtica que ofereix un pinar o una roureda, amb tota la seva vegetació impedint el pas, amb el soroll dels ocells i les passes furtives d'alguns rosegadors que s'hi belluguen. Totes aquestes coses són indispensables per fer natura, sens elles no es pot concebre un dia de muntanya. Però costa de trobar un espai que es mantingui originari, perquè cada cop hi acudeixen més les persones en tropell cap als darrers indrets feréstecs del nostre país. Així no hi ha manera de trobar una vall sense elements de la civilització. Un va a collir bolets i es troba que el camí està freqüentadíssim, que hom no pot separar-se gaire d'aquest camí per por de perdre's, que fins i tot a les clarianes i zones on el sotabosc està menys poblat hi ha molta gent alhora. Al final t'adones que ets un dominicaire més que et penses que vas a veure i a tocar la natura i en el fons no fas més que embrutar i contaminar. Deu ser que a ciutat hem oblidat del tot com es fa per estar en veritable contacte amb la natura. Ja no ens en recordem. Però tornant a l'ecologia i el medi ambient, cal tenir pressent que les indústries manipuladores d'elements químics i derivats del petroli fan un daltabaix a tot el que els envolta. Sempre van un pas per endavant de les legislacions. Quan els obliguen a abandonar uns procediments contaminadors ja en tenen de nous que fan el mateix o pitjor. Quan han de pagar les multes ja han vessat prou substàncies com perquè els hi surti a compte. Com es pot ser tan animal de deixar anar tòxics a un riu on viuen ésser vius, truites i altres peixos? I tanmateix és pràctica comuna entre les indústries, que no veuen la manera de desfer-se de totes les sobralles de les seves activitats. Haurien de tenir un pla d'eliminació de residus com Déu mana, abans de posar ni el primer maó de l'edifici on vagi la indústria. Perquè no es pot permetre que cada cop estiguem més degradats. Al final només quedarem nosaltres al món, sense companyia de cap ésser natural. Aquest és un escenari del tot indesitjable, perquè no sabem com pot afectar això a l'equilibri. Certament hauríem de fer un esforç tots plegats, per tal de fer que les coses rutllin, per evitar que no hi hagi tanta desgràcia arreu que fa que les espècies morin i les aigües s'emmetzinin. Ens correspon a nosaltres de posar-hi remei, perquè tenim la força de l'argumentació i hauríem de tenir la convicció necessària. Aquestes indústries i els que fan les urbanitzacions serveixen un propòsit, tenen unes fons de finançament, han de vendre un producte. No és que vulgui fer una crida al boicot, però alguna cosa cal fer per preservar el medi natural. No és possible que a poc a poc anem convertint el món en una pastura camí d'esdevindre desert, de fer una estesa de cases i de conreus i polígons sense cap sentit ni cap integració en res. Perquè sembla que hi hagi aversió envers les coses de la natura, que hi hagi pudors que ens resultin insuportables, que no podem admetre que hi hagi redossos on pugui esclatar la varietat indomable. On es pugui manifestar la natura originaria en tot el seu esplendor.
En Procert, que havia escoltat atentament la introducció del seu company de taula, s'afanyà a entrar en el debat.
- Se't nota que te n'estàs molt de la natura. La gent com tu ja ho té això, que són forts i cepats. Jo personalment no en tinc una gran devoció. Trobo com molt bé tu has apuntat que la natura es bruta i incòmoda. De totes maneres m'agrada de tant en tant apropar-me amb la meva dona i tota la xicalla que encara ens queda rondant per casa cap a alguna zona de pícnic l'extraradi. Allà es pot passar un jorn agradable en companyia d'alguns insectes emprenyadors, però asseguts a taula per dinar, per bé que sigui de fusta o pedra, i amb alguns serveis com lavabos i aigua corrent per rentar-se les mans. Aquesta és una natura entremig de la duresa de l'asfalt i la ferestia absoluta de les altes muntanyes. A mi, que vols que et digui? Això de cagar darrera un pi i eixugar-se el cul amb una fulla no m'acaba d'atreure. Això és per gent amb ganes de gaudir a fons de la natura, d'esgarrinxar-se les cames amb els esbarzers i tota mena de plantes de punxa que hi ha pels boscos, a acabar amb la llengua per terra de tant pujar i baixar per caminois impracticables. Totes aquestes coses agraden a una mena de persones. Fortes de constitució o guarnides per les il·lusions de la joventut. Però no fan per mi. Jo vull una natura controlada, que pugui controlar. Evidentment tant me fa que es caci l'ós bru o el cérvol pirenaic, només faltaria que un dia m'hi trobés amb un ós de dos-cents quilos al davant, amb els meus fills. Penso que s'ha d'estar ben torrat per voler que hi hagi animals perillosos campant-se-les per les muntanyes. Tanmateix com que tampoc no penso anar a cap alta muntanya pels motius que ja he apuntat tan me fa que hi hagi com que no hi hagi. Pel que fa a les indústries si que es veritat que algunes tenen canonades pudents que s'aboquen directament als rius, i que tota aquesta brutícia i sedimentació de materials pesants va a parar als embassaments i qui sap si a les aixetes en darrera instància. S'hauria de fotre mà en tot plegat, encara que jo en sé prou de les normatives, no en va el meu taller per la part del ferro contamina. Desprèn uns òxids que van a parar a les canonades també. Per tant penso que l'activitat industrial de la que tots ens beneficiem ha d'anar lligada a alguna mena de contaminació. És del tot inevitable. Si existís la netedat jo seria el primer en aplicar-la de seguida, però em temo que no existeix. Potser l'Escofet ens farà cinc c
èntims tot seguit, ell que té una fàbrica i que potser s'ha sentit al·ludit per les teves paraules. No cal fer-se mala sang tampoc amb tot això. Jo no penso que haguem de desaparèixer per que fem malbé el medi ambient. Si de cas veurem rebaixada i molt la nostra qualitat de vida, l'experiència de l'entorn, perquè si no hi ha entorn només podrem tenir experiència amb el ciment, l'asfalt i la terra cuita. Els nostres infants, o els nostres néts i besnéts no podran gaudir de la natura amb la mateixa llibertat que ho hem pogut fer nosaltres. Em sembla que és una desgràcia, però no un daltabaix de tot en absolut. Estic convençut que podrem sobreviure a la pèrdua de la natura, com hem sobreviscut a tantes altres coses. Tot i això assenteixo a dir que estem produint un lent cataclisme, que ha de fer que la faç de la terra canviï completament i a pitjor.


51

Tot seguit parlà el senyor Escofet.
- El medi ambient està per a la nostra colonització. Les indústries i l'explotació dels recursos és una cosa necessària. No es pot pretendre que tirem endavant sense que fem malbé una part de la natura. Això és connatural a l'home. Per obtindre el seu bé ha de fer malbé altres coses. En el cas que ens ocupa el medi natural. No podríem tenir cap de les coses que tenim sense aquesta contaminació inevitable. Heu de comprendre, tothom ha de comprendre, que hi ha sacrificis que no es poden bandejar, que cal acceptar-los. Potser no viurem mai més en un estat de semisalvatgia, caminem decididament cap a unes formes de vida cada cop més civilitzades. Això pot resultar incompatible amb la conservació de la natura. De fet penso que en el futur no hi haurà espai per a boscos o per a manifestacions naturals fora dels espais establerts. Això de que hi hagi zones selvàtiques al món fa que els països s'empobreixin, que no puguin tenir indústria. Perquè els ecologistes sempre posen objeccions al progrés. Sempre estan pensant que més persones al món amb més necessitats poden viure amb el mateix espai verd. Això és del tot impossible. Cal minvar i minvar les zones verdes per tal que poguem viure còmodament, amb benestar. Cal talar boscos i arranar turons, per fer que tot marxi com és degut. Tanmateix haig de dir que també dins el meu cor hi cap un espai per la natura. Perquè això és el que em diu el cap, que tot està perdut, tanmateix sempre tindrem la recompensa de la natura sota control. A les ciutats no deixarà d'haver arbres, perquè són molt necessaris per la riquesa cromàtica, i tampoc a les terrasses de les cases no hi mancaran flors i plantes d'exterior, i als menjadors també n'hi haurà. I els animals domèstics i de granja encara sembla que ens hagin d'acompanyar durant moltes generacions. El que no es pot admetre és la natura en el seu estat salvatge, sense domesticar. Tot s'ha de plegar a la voluntat humana, no pot ser que hi hagi espais sense control, on les bèsties facin el que vulguin. Nosaltres ens sacrifiquem, jo mateix, per mantenir un ordre al món. Tothom ha de fer el mateix, àdhuc la natura que és la nostra principal font d'ensurts. Tot plegat s'hauria de controlar meticulosament, treballar perquè la ferestia deixés de ser un problema. Perquè ho és i gran. Als boscos habiten tota mena de malalties pel futur, ens estan esperant arraulides darrera les molses i les fulles de falguera, per atrapar-nos algun dia. Tota aquesta perillositat pel progrés cal controlar-la. Em sembla bé que s'hagin de conservar alguns animals, encara que alguns puguin pensar que són pudents, però sempre sota unes condicions, a dins de zoos per exemple. No val la pena conservar en el seu estat salvatge totes les espècies. I pel que fa als boscos tots haurien d'estar nets, amb el sotabosc eliminat, per poder passejar tranquil·lament, en mig de cases. Això faria créixer l'economia, que és el que ens interessa a tots. Hi hauria menys problemes pels que amoïnar-se. Tanmateix això no és el que volen els ecologistes. Aquests bufanúvols pretenen que tornem a les cavernes, que deixem que el nostre món es degradi com una ruïna que s'ensorra pressa per les heures que retorcen les seves pedres. Volen que visquem en mig del més absolut desgavell, envoltats de plantes i de sorolls, de la fressa del bosc. Aquest brunzit persistents de refiladisses i remor del vent posa dels nervis al més pintat. Jo personalment no suporto cap mena de soroll a prop del meu despatx. Només el soroll dels cotxes de la carretera propera, que em dorm com el parrup d'un coloms a cau d'orella. Potser és que estic avesat a sentir els cotxes i molt inhabituat a sentir els ocells i les remors. Aquestes coses no es poden evitar. Vivim a les ciutats, ens sentim a gust a dins d'elles, tenim totes les coses que necessitem. Ningú no s'apropa als boscos per gaudir-los, fora de les àrees de pícnic. La raó és ben senzilla: a ningú no l'interessa trepitjar tifes de vaca o esgarrinxar-se les cuixes. Aquestes coses ja no estan de moda, ja no agraden. Per aquesta raó opino que ens hauríem de preocupar menys per l'ecologia. Un bosc em sembla una cosa trista, caduca, lenta, sense beneficis ni progrés. Al seu costat s'alça una fàbrica de transformació química plena de vida, farcida de treballadors alegres que tenen el seu futur assegurat, que proporciona benestar a la societat, tints a les meves filatures i moltes altres coses. Que ens fa ser una economia puixant. Aquestes coses les dona la fàbrica, a canvi d'algunes contaminacions i males olors. Tot ha de tenir un preu, també el progrés. Cada cop que penso en la diferència que hi ha entre el bosc i la fàbrica m'esborrono. Tenir natura salvatge és un luxe que potser no ens podem permetre. Haurem de pensar tots plegats com encabirem al planeta les generacions futures. Això em porta a una pregona reflexió, perquè tard o d'hora haurem de limitar l'espai boscuri. No hi cabran els nostres nets al món, hauran de prohibir la lliure proliferació d'espais naturals. Hauran de treure totes les espècies i races i ficar-les a tancats, en mitjans controlats. Aquest és l'inexorable destí, per tant perquè no ho assumim des d'ara i comencem les investigacions? Algú ens haurà de dir que passarà quan no hi hagi prou espai per a la natura i els humans. Estareu pensant que no dic més que bestieses, que em falta un bull, que estic torrat. No us equivoqueu. Per a mi el món hauria de ser com la meva fàbrica. Els que saben manar manen i els altres treballen, i no hi ha res que se surti dels horaris o que estigui fora de lloc. Així les coses funcionen millor. Perquè en mig del desordre no es pot construir el progrés. Per tenir avenços i troballes cal escarrassar-se, deixar-se moltes hores de reflexió pausada, d'observació de les dades. Jo en deixo moltes a mirar els balanços, els comptes d'explotació i d'altres menes, munts de paperassa que és necessària perquè la fàbrica funcioni. El món és una gran fàbrica, fora de la qual queden alguns inadaptats. També parts senceres del planeta. Indrets on l'home encara no és al capdamunt de la cadena, on es tem el tigre i el lleó. Aquestes coses no haurien de passar en el nostre temps, imbuïts de progrés com estem. La història ens mira amb la seva lupa, hem d'estar a l'alçada. Talem tots els boscos i construïm-hi fàbriques, entrem d'una vegada en el futur, que ens està esperant. No treu cap a res que conservem per nostàlgia o per romanticisme tants d'espais naturals. Cal acabar amb la natura salvatge. La natura controlada l'acceptaré sense objeccions, però sempre amb unes condicions, amb unes normes. Si les plantes i animals no entenen de reglamentacions cal que els confinem a un espai reduït. Cada planta al seu test i cada animal a la seva gàbia. Igual que un delinqüent cal tractar la natura perquè no se'ns escapi de les mans. No podem deixar que la ruïna i la podridura se'ns mengin, cal lluitar pels nostres drets adquirits de persones, d'estar per sobre de la resta de coses que hi ha al món. El que no es pot controlar són els grans cataclismes. Les riuades que s'enduen vides torrent avall, els terratrèmols, erupcions, huracans, etcètera. Tot aquests fenòmens no els podem controlar mal que ens pesi. Ens hem d'acostumar. Les coses haurien d'anar com dins la meva fàbrica. Cadascú al seu lloc, tothom a la feina. Els executius pensant i els obrers treballant. Tots contents en alguna mesura. Tothom amb el sou que li correspon. Aquest model hauria de ser extrapolable al globus sencer. Perquè és el futur. No hi ha cap altre que l'organització de les tasques, això o l'anarquia més sagnant i destructora. I la natura no hi pinta res en aquest futur, només s'ha de deixar domesticar, amansir-se de grat o per força. Les espècies que no s'adaptin al predomini de l'home estan condemnades a la desaparició. Les que serveixen d'aliment o tenen algun ús en infusió o amb altres mitjans d'administració poden passar al futur, la resta és quedaran al voral del camí, sense utilitat no hi ha futur. Tot ha de fer-se racionalment. El model de la fàbrica no pot admetre la natura més que en petites dosis en espais tancats i amb unes normes, sense perill per a nosaltres i el nostre progrés. No es pot permetre que cremin més boscos, amenaçant la vida de persones, aquests indrets de salvatgia no porten més que problemes. Dit això, haig de confessar que sovint amb la meva dona i els dos fills petits i el gran si s'hi vol apuntar, sortim a la campanya, ens perdem a la pagesia i si ens ve de gust trepitgem tifes de vaca, de tant en tant va bé una mica d'aire fresc per desempallegar-se de tota l'escalfor recremada de les màquines de la fàbrica, de les planxes i els vapors. Totes aquestes coses fan recordar la bellesa de la natura en la seva autenticitat, el sabor de les converses amb els pageroles amb les gents de camp, les llargues passejades pels camins de muntanya, fins a cims abastables, per fer una frugal degustació de productes de la terra, embotits i formatges, vins, i tornar cap a baix. Coses que agraden de fer en un dia de camp. Tampoc vull que entengueu de tot el
que he dit que vull abolir la natura. Seria impossible. Només dic que cal posar-la sota control i com cal.
Seguidament en Solleres s'aclarí el coll amb una mica de la seva copa i es disposà a parlar.
- Molt arrodonit t'ha quedat aquesta arenga en pro de la desforestació. Veig que no t'adones que el que tu demanes és del tot impossible. No es pot posar control a la natura sencera, no en tenim els mitjans. Hauríem de ser déus per poder fer-ho, i no ho som encara. Potser en el futur podrem, algun dia, però encara no ha arribat, i tanmateix tenim problemes que ens acuiten, la pèrdua de la natura el principal d'ells. Estem destrossant la nostra casa, el món, amb polítiques equivocades i permetent la impunitat d'industrials i traficants de tota mena. Sense arbres no podrem respirar quan aquests s'acabin, ens trobem a una illa i a poc a poc cremem tot el que ens envolta, fins que haurem de morir de gana per manca de recursos. No podrem respirar sense arbres. I per a tu tot hauria de ser com una fàbrica de grans dimensions, on hi hagués sempre els mateixos a dalt i a baix, perquè tu mantinguessis la teva posició sense problemes, alhora que et menjaries en una generació tot el rebost de natura que ha de perllongar-se per moltes d'aquestes. El futur és el que ens mira amb lupa, perquè podem destrossar definitivament el món que ens envolta, convertir-ho tot en un abocador, i nosaltres mateixos en rates envoltades de deixalles i pudors. Perquè en el fons tenim molt més en comú amb la rata que no pas ens pensem. Tanmateix no vull fer una classe d'antropologia ara mateix. M'estimo més de centrar-me en el destí de la natura i en tots els disbarats que acabo de sentir-te dir. No pot ser que pensis que la mateixa natura que ens ha donat la vida sigui la teva enemiga, que calgui tractar-la amb precaució, amb una paüra irracional, invalidant, que ens faci ser antagonistes del medi en que ens ha desenvolupat. No crec que poguéssim controlar-ho tot plegat. A les nostres mans el rellotge es desllorigaria, la seva complexitat ens ultrapassa, les neurones no donen a l'abast per comprendre-ho tot. Matar la natura encerclant-la en tancats, en tests i gàbies seria la mort de nosaltres mateixos, n'estic del tot convençut. I no cal que ho digui jo només, que al capdavall no sé gran cosa, ho diuen els entesos. Tanmateix no cal fer cas sempre dels entesos, ho diu més importantment el sentit comú, perquè hauria d'haver tanta varietat al món, de plantes i bèsties? No perquè nosaltres la destruïm. Segurament deuen de tenir un sentit. No cremem els llibres, i més si són antics, perquè ens sembla que la seva originalitat és preservable, emperò cremem la natura i els seus milions d'espècies. No sabem veure el llibre de la vida a cada petita bestiola. Hi és a totes les instàncies vives. Domesticant com tu diu la natura no faríem altra cosa que cremar el gruix de les pàgines d'aquest llibre de la vida, fer-los il·legibles per ara en endavant, d'ençà de nosaltres hi ha moltes menys coses que poden saber els que vindran, i segurament s'aproxima la mort a nosaltres. S'ha de tenir cura de l'ambient, fer que hi hagi menys fums i menys contaminacions, que les indústries no empudeguin ni espesseeixin amb olis i restes les aigües, que els boscos puguin florir i les aus cantar. Cal protegir la natura.


52

En Procert fou el que continuà parlant del tema.
- Ningú no diu que no calgui protegir la natura. Us diré que no m'heu fet canviar d'opinió. Penso que tot en la seva justa mesura. Que cal natura i també cal ordre, perquè aquests dos conceptes sovint es contraposen, com el blanc i el negre, o el dia i la nit. A la natura no hi ha ordre i això no agrada a molts, ho acabem d'escoltar. El cas és que es fa necessari de protegir-la per tal de mantenir la seva diversitat, qui sap el que ens durà el futur, quines calamitats o quines desgràcies. Potser hi ha cataclismes sense precedents, espontanis o provocats per la insídia humana. Hauríem de tornar aleshores al temps de les cavernes, a menjar carn crua i viure en coves. Aquests temps alguns els enyoren, pensen que eren millors, que tota la raça humana és un error en el seu conjunt. Potser tenen raó, però no s'hi pot fer res a l'existència nostra mateixa. Hi som i ho hem d'assumir. Aquest és el meu parer. Les nostàlgies cavernàries no condueixen a res. Potser els nostres avantpassats eren més feliços. Això no es pot saber del cert, perquè ja no en queden d'avantpassats. Tanmateix em penso que no ho devien de ser gaire. Guanyar-se la vida a cop de garrotada i de pedrada no sembla gaire benestant. Haver de caçar directament el que hom menja, engolir fruits amargs extrets directament dels arbres i plantes del bosc. Totes aquestes coses fan angúnia de pensar. Jo mateix no m'hi veuria en un ambient tan natural, tot i que ja he dit abans que a mi les jornades de muntanya no em van gaire. Sóc conscient que hi ha gent que gaudeix d'allò més amb totes les incomoditats, que hi veuen una mena de plaer morbós en tornar a les coves i les llars de foc, a fer l'espurna amb pedres o pals, a menjar la carn mig crua cuita damunt una branca. Aquestes coses agraden a alguns que senten rebuig per la societat en la que viuen, que pensen que totes les comoditats que tenim són innobles o il·legítimes, que d'alguna manera s'ha de fer un acte de renúncia que ens col·loqui dins l'esfera de la puresa. En la meva opinió es tracta d'uns il·luminats que no saben en que perdre el temps. Si haguessin de treballar hores i hores com jo al taller els caps de setmana no tindrien ganes de perdre el temps en experiments antropològics. Haurien de suar la cansalada per tal de poder apreciar les petites coses de la nostra quotidianitat. I tanmateix hi ha molts que pensen que relacionar-se amb la natura en primera persona és el millor que hi ha, que no es pot concebre un passatemps més interessant i que esgarrapar-se les cuixes i relliscar-se pels barrancs és tota una diversió. En la meva opinió s'equivoquen de mig a mig. A mi m'agrada el camp, la seva flaire fresca, les humitats a les obagues, la molsa creixent, el crepitar d'algun animaló trencant els branquillons secs lluny de l'arbre. Aquestes coses fan afició, ho reconec. És clar que sempre dins la zona de pícnic, a cobert de les inclemències del temps. És de ximples anar al bosc sense paraigua si hom preveu que ha de ploure. De fet és de rucs anar amb paraigua o sense en aquest cas. Les coses es poden fer sense precipitació, sense forçar-les, sense voler dotar-les d'una significació especial, d'un halo metafísic, d'una superioritat moral. La persona que es tortura a si mateixa en mig de la boscúria més esquerpa no pot reivindicar cap status especial. Si fa això és perquè vol. Tanmateix hi ha legions d'ecologistes que pretenen que tornem a les cavernes. Que pensen que els esbarzers i les heures ens han de menjar els edificis, que han de passejar feres pel mig del carrer, que s'ha de protegir tota bèstia vivent per sobre del nostre propi benestar. Aquí ja no hi transigeixo. El nostre benestar està per sobre de moltes coses, de fet està per sobre de totes aquelles coses que no siguin imprescindibles pel nostre benestar. Perquè estar bé és la cosa més enlairada de totes, l'aspiració màxima que té l'home d'avui. I per tant si la natura ha de quedar en segon terme així ha de ser. No es pot permetre que els escrúpols ecologistes ens facin anar a peu o amuntegats a transports insuficients. Quan les coses no poden ser cal acceptar-ho. I està més que demostrat que la nostra felicitat i el progrés i conservació de la natura són sovint antagonistes. Per que poguem tenir mobles de fusta cal que es tallin arbres. Per poder escriure sobre paper també, per poder tenir més conreus també sobre arbres. Els arbres no deixen de ser un enuig. També cal tenir en compte per altra banda l'aire, que només es pot regenerar per mitjà dels arbres, com s'ha fet sempre. Si inventessin la màquina que fa el mateix que les fulles amb l'aire amb un cost d'energia assumible aleshores podríem tallar tots els arbres del món. Tindríem molts menys maldecaps de que amoïnar-nos. No hi hauria incendis o no seria preocupant que n'hagués, es podrien fer moltes urbanitzacions. Tanmateix aquesta màquina encara no s'ha inventat, i per tant cal tenir en compte que el nostre futur depèn de la quantitat de cèl·lules fotosintètiques que hi ha al globus. Per això cal que tinguem cura dels arbres. Per una banda els arbres són necessaris i per altra banda enutjosos. Però això no té res a veure amb els que veuen d'allò més feliç de passar el cap de setmana en mig de la feretgia sense mitjans amb uns talls de carn que es mengen mig crua. En fi, potser vaig tenir una mala experiència en aquest sentit certa vegada i des d'aleshores tinc una imatge distorsionada dels excursionistes i campistes. Jo no aniria amb la meva tenda de campanya a la muntanya sense una trista comuna on anar de ventre. Ja hem parlat abastament de netejar-se amb una fulla i no val la pena repetir-se. Per altra banda hi ha els ecologistes, que són gent molt organitzada, que fan accions reivindicatives i que estan en contra de tot el que representi una mica de progrés. No vull dir que les seves demandes no siguin justes, i que tothom no hi pugui estar d'acord. I tan que s'hi pot estar. Jo hi estic, perquè m'agradaria viure a una ciutat més neta, envoltat de menys pudors i amb aire més clar. Aquestes coses les desitja tothom. El que no se sap és si és possible d'obtenir aquest estat ideal de coses. Jo més aviat penso que hi ha contaminació perquè hi ha d'haver, perquè poguem tenir les coses que volem a la botiga i perquè podem anar a comprar quan ens vingui de gust. No es pot dir que jo agafi molt el cotxe, però si més no en tinc i el faig servir esporàdicament. A part tinc la furgoneta que m'és del tot eficaç per tal de transportar primer les matèries primeres, fustes i ferros, i seguidament els productes elaborats, fins a les cases dels clients. No hi hauria la meva activi
tat si no tingués la furgoneta. En patinet no puc dur un reixat, necessito d'algun vehicle. I els vehicles contaminen i així podríem seguir. El cas és que a tothom ens agradaria que les coses fossin millors, que els rius anessin plens d'aigües cabaloses i transparent, però bé que tota la munió que ens amunteguem a la ciutat hem de beure per estar hidratats. Per tant hi ha coses que són impossibles d'aconseguir, que cada cop aniran a pitjor. L'única solució és que s'inventin màquines que facin aigua per beure i aire per respirar, i la resta de coses que hi ha a l'atmosfera que són necessàries. Només així aconseguirem de sobreviure, perquè reduir el benestar sembla una cosa del tot impossible i fora del nostre abast.
En Solleres es disposà a parlar, ja per cloure l'assumpte. Es veia sol en les seves argumentacions.
- Com podeu dir aquestes bestieses? Encara hi som a temps de fer alguna cosa. De canviar-ho tot, d'atansar-nos a la natura amb uns altres ulls. Només cal que fem esforços per agermanar-nos amb el medi natural. La natura ens crida i nosaltres hem de respondre amb valentia. Tu vius dels arbres, Procert, de la seva fusta. Hauries de voler un desenvolupament sostenible. Un aprofitament sostingut dels recursos, que garanteixi el futur. De vegades penso en tots aquests boscos tallats sense miraments a països sense control ni polítiques d'administració de recursos i veig el fantasma de la mort que ens passa per sobre, que va giravoltant en l'aire al nostre voltant, aproximant-se. Perquè la mort ens espera si no respectem el món, la seva natura. Per a tots nosaltres és una segona pell, no la podem menysprear. L'estimació de la natura és del tot indefugible. Tard o d'hora l'haurem de tenir, nosaltres o els nostres nets, perquè el cataclisme serà inevitable si no tenim en consideració les necessitats de la terra. Només ens interessen les nostres coses, res que no passi pell endins no ens pot somoure. Això és un gran error, en molts aspectes, pel que fa als pobres i pel que fa a la natura, que la podem destruir sense immutar-nos, amb sistema i desconsideració. Sense adonar-nos que ens aboquem a la catàstrofe. No hi haurà res que pugui sostenir el nostre sistema de vida, això que tu dius benestar, quan faltin les coses més fonamentals. La mancança d'aire o d'energia ens abocarà a la mort. I aleshores no podrem fer res, tret de fer petar les dents. Se'ns caurà el món a sobre, potser no als que som asseguts al voltant d'aquesta taula. Acabarà per passar i aleshores seran vanes les lamentacions. Trobo que hauríem de pensar-hi una mica tots plegats, per veure que fem del nostre futur i del futur de la terra.
- Això són només idealismes, feu l'Escofet interrompent en Solleres. La natura l'ha posat el Creador al nostre servei, perquè ens aprofitem i perquè n'abusem si ens convé. No hi ha cap raó per conservar la natura més enllà del nostre benestar, perquè els motius romàntics no treure cap a res en aquest afer. El cas és que no es pot pretendre posar traves a l'avenç de la ciència i el desenvolupament per la vida d'uns animals que pertanyen a una altra època, que ja no tenen cabuda en el nostre món si no es deixen domesticar. Per aquestes raons cal tractar la natura com ens plagui, sense contemplacions, perquè ens hi va el benestar i el progrés. Aquests ecologistes fan ús de totes les coses que provenen de l'enginy humà, no fan escarafalls davant els avenços de la tècnica. I tanmateix quan arriba el moment es manifesten contraris a tota mena d'innovacions, perquè consideren que són dolents, quan s'estan aprofitant, ni més ni menys que tothom. Perquè després veuen la televisió i naveguen per la xarxa, i tenen cotxe i mengen pizzes. I sembla que no hi veuen cap relació entre totes les coses de les que s'aprofiten i de les que fan ús i que tenen conseqüències pernicioses per al medi ambient. I després es compren uns mobles de dubtosa procedència fets amb fusta il·legal, perquè l'únic que els importa és aconseguir els titulars, sortir a les notícies, incomodar les indústries, posar pals a les rodes del progrés.