Matins amb codis

Només el cel
era celeste aquell dia.
Els carrers estaven coberts
de reixats
i les mirades caminaven
mancades de seducció
—aquest instint que ens empeny
a tombar el cap
i agrair la vida
en un instant—

En totes les voreres,
sorolls de veus ronques
i intercanvis de gestos,
una aparença
d’intensitat.

Mentrestant,
el sol,
embolcallat en vestidures pesades
i mirant ocultat
el carrer
darrere d’una malla espessa,
acaronava el pas
silenciós
d’altres fantasmes.