Maniff...

Aquell dia... no era com qualsevol altre. La diferencia era: que hi havia molta més gent, però molta més del que era normal. Que passava fora del meu món? Com era que tota aquella gent anava en la mateixa direcció i molta gent portava pals amb coses escrites? Que rar.
Jo, avui estava com qualsevol altre dia, estirat a terra amb les meves mantes brutes de no netejar-les durant mesos i amb els cartrons que em servien per simular una casa. Ajagut a terra, mig adormit, em feia molt mal el cap de tot aquell xivarri que feia la gent al passar al meu costat. No tenien consideracions per ningú!, i menys, per mi. Només ens volien fora de la vista perquè la única cosa que feia era molestar el pas de la gent. Tenia als meus companys al costat com sempre. Érem cinc, els cinc de sempre que no ens deixaven entrar en la llar dels "sense casa". Perquè? Doncs no ho sé, però sempre deien que estava ple. I en canvi quan hi anàvem d'hora ens deien qualsevol altre excusa. Per això al final vam decidir anar a algun lloc i instal·lar-nos.
Per més que no intentes pensar en el que feia tota aquella gent no podia parar . Devia ser allò que ells n'en deien mani... manif... pfff... que més dona, era allò que tothom es reuneix i desprès venen policies i els peguen. Podia preguntar a alguna persona, que em goses parlar, Que feia tanta gent reunida? Quina tonteria acabava de dir, que algú em parles! Va impossible. A mi. Tal com anava. Que va. Només podria parlar amb els altres que estaven com jo, però de que serviria segur que tampoc sabrien que esta passant.
Vaig fer un esforç per mirar fora d'on estava. Devia ser alguna cosa molt important perquè tanta gent hi anés, i a més hi havia gent que semblava que tingués menys diners que jo. Vaig treure el cap de sota les mantes, vaig anar mirant la gent que passava per preguntar-li a algú que sigues capaç de contestar-me. La gent anava passant, i jo com un tonto els anava mirant. No sabia a qui preguntar-li tothom semblava que no em volgués contestar. Em vaig decidir. Aquella dona de allà.
Perdoni...-
... -
Em va mirar de dalt a baix i se'n va anar sense dir res. Jo, em vaig quedar al mig de la vorera pal plantat mirant aquella dona amb odi. Quin fàstic de món!
Llavors se'm va apropar un dona.
Perdoni, Sap on va tanta gent?-
No, jo tampoc ho sé- vaig dir-li.
Ara em sentia bé. Hi havia algú que em veia com qualsevol altre. Em vaig tornar a estirar en el meu improvisat llit i em vaig adormir pensant que encara quedava gent amb cor.