Maneres de morir

Havia estat pensant en gastar la tarda. Pensant maneres de morir, maneres cruels o doloroses. Per exemple llençat sobre un pendís cobert de cactus incipients. Milers de petites fiblades a tot el cos, despullat. Els seus raptors el llençarien així cap avall. Les agulles dels cactus clavant-se a tot el seu cos, despullat. I ell sense poder ni cridar gairebé. Al començament en podria, però de seguida la seva llengua quedaria com una esponja de desar agulles, les del cactus, i ja no podria ni ficar-se-la un altre cop a la boca. Caient pel pendís. I que dir dels seus ulls. Millor passar per alt aquests detalls. Els genitals. Tot el seu cos. Passar la tarda d'aquesta manera podia ser entretingut, per saber fins a on arribava la seva imaginació. Estava assegut al sofà, amb la paret al davant, una paret blanca, erma, sense vida. Sense quadres.

El cactus era un element pertorbador, que el transportava a un món que desconeixia. Era la clau d'un paradís endimoniat. Els indis així ho sabien. Aquesta podia ser una segona manera de morir, manifestament cruel. Morir de plaer, obligar i forçar amb compostos químics la còpula o l'excitació sexual, un cop i un altre, amb prostitutes fent torns, fins que ell, que n'era la víctima, ja no pogués més. No estava del tot segur que de tenir orgasmes es pogués acabar morint, però ho sospitava. Res en demesia no pot ser bo. De ben segur que algun paràmetre del seu cos s'havia de descompensar, algun metall pesant indispensable per al funcionament dels òrgans. També el podien matar, per altres plaers, com ara les drogues o el menjar. Menjar pesant, obligat a ingerir-ho, fins l'ofec. Mantenir-lo en un permanent estat de sadoll, sense oportunitat de treure's el nus de la gola. Però d'això no estava segur que es pogués morir, perquè al capdavall només li podia afectar el colesterol, o alguna bajanada per l'estil, i no produir-li una mort en poques hores, que era del ques tractava.

També hi havia l'excés d'alcohol. Una manera cruel de matar, també relacionada amb el plaer. Però no s'havia de tractar de matar d'una intoxicació immediata, sinó de deixar passar les hores, els minuts si us plau, per tal que la mona fos continuada, sempre en un estat d'ebrietat accentuat, a tocar del desmai, però sense arribar a la pèrdua de coneixement. Els seus raptors, experts en la matèria, el tindrien així fins que el seu cos digués prou, i petés. Era possible morir d'aquesta manera? Tornava a la incògnita, sobre els metalls pesants i altres elements indispensables per al funcionament dels òrgans, però no estava segur que una mona es pogués mantenir durant molts dies, perquè parlàvem de dies, sense que s'arribés al desmai i la pèrdua del coneixement. No sabia prou coses de biologia ni del cos humà. A la prestatgeria del despatx tenia una enciclopèdia. Potser allà podria trobar la solució.

Però pensant això se li va acudir una altra manera cruel i dolorosa de matar, per part dels seus raptors, i que consistia en fer-li llegir un llibre, preferentment d'un autor mediàtic, en veu alta, ininterrompudament, fins que el seu cap entrés en coma profund. Podia passar, i de fet aquesta era una manera bastant viable d'aconseguir la mort, perquè l'excés d'activitat cerebral té un seguit de conseqüències en el cos, variades depenent el cas, que segur que poden causar la mort. Ell n'estava convençut.

S'adonà però que tot estava relacionat amb la manca de son. Sabia del cert que en uns pocs dies sense dormir es podia morir, això podia incloure totes les morts que havia inventat, tret de la del cactus. S'estava centrant massa en el cansament. El seu exercici no arribava a bon port, havia de ser més imaginatiu. Havia de pensar en alguna cosa violenta potser, que el tragués de l'ensopiment de les morts per cansament.

Es clar que després de la mort del cactus poca cosa més li quedava per inventar. Posem un pendís amb claus rovellats, cap amunt, un pendís amb eriçons, un pendís amb pedres cantelludes. Qualsevol pendís servia a fi i efecte de cobrir el cos amb talls. Sabia positivament que molts talls podien causar la mort, a part estarien els cops, els trencaments d'ossos, el crani masegat, ningú no podria aguantar una cosa semblant. Però tot plegat eren variants del mateix tema. Va arribar a una conclussió definitiva. De morts cruels només hi havia la de fer passar son i la de fer molts talls al cos. Això era una generalització, que abraçava tota la casuística particular. No calia entrar en detalls, només parlar d'aquestes dues maneres. I tanmateix devia d'haver-ne d'altres, que no li venien al cap.

Tot d'una pensà en les cabines de bronzejat. Aquesta si que podia ser una mort horrible. Tancat a una de les cabines, sense poder sortir ni trencar els fluorescents, veient com la pell es desfà per la calor dels raigs blaus. Un mort que els raptors tindrien al seu abast, al capdavall no era tan difícil obtenir una d'aquestes cabines de bronzejat, i el vidre que separava els fluorescents a l'interior del bivalve de la persona ficada en entrepà era prou gruixut, i podia substituir-se per un altre d'un plàstic dur, metracrilat o alguna cosa per l'estil. Pensà per un moment en les habitacions que tenen alguns desaprensius als hospitals per tancar la gent. Els raptors en podien construir una, i posar els fluorescents a les parets. Els caldrien cinc, o potser deu aparells desmuntats per tal de poder cobrir les parets. Seria un forn horrible, un lloc en el que no hi hauria manera de tapar-se. Els raptors jugarien amb la intensitat de la llum, per tal que no hi hagués un consum massa ràpid de la víctima. S'adona que pensava en tercera persona. Però el cas no era deixar els fluorescents a tot volum. Només crear un ambient amb excés de raigs ultraviolats, de fer que la pell se'n ressentís, però no pas immediatament, ni de bon tros posar-ho al nivell que hom pot fer servir per a una sessió de mitja hora, o d'una hora. Els raptors ho haurien de posar més suaument, perquè les nafres a la pell comencessin a sortir al cap d'unes hores. Se sorprengué pensant en això. Seria possible col·locar-se en posició fetal, de manera que es cremessin els braços i les cames? No no era possible amb la configuració inicial, amb llum pels quatre costats. L'esquena cediria molt abans que els braços.

Hi podia haver moltes variacions d'aquest sistema. El foc era una bona alternativa, perquè el caliu també és capaç de destruir la matèria orgànica, un caliu tènue, potser imperceptible, però eficaç a llarg termini. Era una altra possibilitat.

Totes aquestes maneres de morir cruelment el varen fer pensar. Pensar en l'home i la seva actitud davant la vida i davant els altres. Perquè tothom pensa que té uns valors molt ben parits, i que el que fan està bé, i després apareixen les barbaritats, els disbarats de tota mena. I les persones són les mateixes, tretes de context. No poden mantenir el seu criteri en el temps, ser fidels als seus principis. Només la por i la fornicació, els dos elements que permeten tractar la societat i el sexe oposat, o el mateix, segons convingui. Dos instints contraposats, que actuen en components diferents del cervell, d'un s'ha de fugir i en l'altre hom s'hi aboca. Pensava però que els principis havien de sortir d'algun lloc. En el fons eren materialitzacions de temences atàviques, com ara la vall de punxes, una catifa de cactus, era la por ancestral, la por instal·lada ja en el codi genètic. La mateixa por de moltes altres pors. La que feia que les persones més assenyades en civilització es comportessin com autèntics salvatges en revolució.

Ell mateix era un bon exemple. Perdent la tarda pensant en maneres cruels de morir, un exercici patètic adient a una persona immadura que no té veritables problemes. Si realment s'hagués d'enfrontar a aquestes maneres de morir, o d'altres potser més ràpides però més reals, de ben segur que no li agradaria frivolitzar amb elles. No les sentiria com un motiu de divertiment, com un espectacle per a les seves neurones. Al cinema veia el mateix, propostes i més propostes de violència i destrucció, perquè sí, sense un objectiu, sense ensenyar que es pot ser violent si no queda altre remei, però no per sistema. I sempre hi ha altre remei. Ell pensava que hi havia molta propaganda en algunes pel·lícules que havia vistes. Preludi potser del pensament d'un futur soldat, tota una indústria abocada al culte a la violència, per poder mantenir un exèrcit al que li manquen vocacions. Violència pels que volen seguir el camí recte, el que ells en consideren, i merda i estupor pels altres.

Les persones que produeixen la violència pels seus interessos haurien de ser les víctimes d'aquestes morts horribles. Els primers en tastar-les. Així ho veia. Tancà els ulls un moment. Es posà a pensar en la rata lligada a un elèctrode, rep una descàrrega cada cop que toca l'aigua. Això la posa dels nervis, acaba per veure compulsivament, inflant-se com un globus, fins que esclata. El científic amb la seva bata blanca rossegada pels caires mesura el temps de l'experiment amb el seu cronòmetre. El fàrmac per a l'ansietat ha millorat o empitjorat, milers de rates passant per morts horribles. Perquè la mort és definitiva, és un paràmetre, i l'estat en vida no és res de res, no es pot quantificar. Així doncs cal matar, és inevitable que les rates morin al laboratori, perquè la mort és pot confirmar i el seu temps mesurar, i la salut no.

Els científics són uns porcs, pensà. Ell també era un científic, a la seva manera. Amb el seu pensament trobava maneres noves de fer moltes coses, com ara matar. I que devia passar per la ment dels seus raptors, en el moment de la cruel execució? Quines persones eren capaces, per quina mena de fanatisme, de cometre un acte com aquell, per ensenyar què a qui? No hi havia cap missatge en una mort dolorosa.

I aquí s'aturà un moment a pensar. La natura mateixa havia proveït l'existència de mils morts cruels, d'agonies interminables. Era la més sàvia, la que tot ho superava. H
i havia vides senceres de dolors límits, incurables, sense solleu. Els raptors eren uns aficionats al costat de la natura. I la natura havia de ser bona. Perquè tant de dolor aleshores? No tenia resposta. Se sentí culpable. Havia provat d'emular la natura, la deessa de la mort, que fa el que vol amb les vides de la gent, o la deessa de la malaltia que estableix una macabra negociació amb la mort. Canvia temps per patiment, de vegades. Aquestes dues entitats celestials s'entenen a la perfecció. Hi ha qui vol morir i té molt de temps per endavant i qui voldria viure més i se li cern la mort. I sembla que hi hagi pocs que morin quan volen, potser ningú al capdavall.

Recordà que a l'eixida de casa seva hi havia uns cactus. Eren els pitjors, responsables del dolor, agafar-los amb la mà, per error, un cataclisme. Després treure's totes les agulles una feina entretinguda, barrejada amb el dolor que produeix cada punxa clavada en extreure's. De petit havia caigut a un esbarzer. Potser per això la catifa de cactus li semblava tan temible. Era una imatge mnemònica, que el transportava a un temps passat, i ja oblidat quasi del tot.

S'imaginava un escamot de negres, guarnits de ganivets i matxets, caminant en mig de la selva, potser amb armes automàtiques, però per què?, amb matxets i ganivets, rovellats alguns, ja n'hi havia prou. Per tal d'entrar a sang i foc dins un poblat d'una ètnia, es pot dir rival, enemiga, per raons incomprensibles, igual de negres que ells, i començar una orgia de desmembraments i de violacions i vexacions de tota mena. Amb quin objectiu? Quina és la justificació metafísica d'aquest comportament? Hi ha una raó psicològica? Serveix d'alguna cosa que reguem cada dematí els jardins de la via pública si ha d'acabar passant això?

Amb el matxet es poden fer moltes atrocitats, amb l'espassa esmussada també, cal picar molt fort per tallar un coll, potser amb una escomesa no s'aconsegueix, ni amb dos. S'ha de ser animal per provar-ho, i vet aquí que hi ha gent que ho fa. S'escarxofà al sofà. No tenia ganes de seguir pensant en morts. Només volia passar la tarda, i no pas enfonsar-se en les contradiccions humanes, en els que diuen que volen la pau i fan la guerra, i en els que diuen que no els importen els diners i no fan més que arreplegar-lo. Ell buscava la felicitat en coses marginals, insignificants, en les que ningú no es fixava, coses que podia obtenir amb facilitat, coses per les que no havia de mentir ni robar, coses al seu abast. Per exemple passar mitja tarda pensant en la mort, en les maneres d'administrar-la i en la possibilitat real d'implementar-les. No era però cap científic, ell només feia especulacions, infonamentades. La mort si que ho sabia, si les agonies eren suportables, potser quan ja no ho eren era que llevava la vida a la seva presa.