Malgrat tot ho he superat

Fa un any per aquestes dates el meu germà es va anar a fer una expedició a Brasil. Era reporter d'una famosa cadena de televisió de documentals. Quan li van proposar el treball el va acceptar d'immediat perquè era una gran oportunitat, sempre ho havia desitjat i per fi se li faria realitat el seu somni. Els meus pares no li van impedir que marxés, jo li vaig demanar que es quedes, però no ho va fer.
Els primers dies sense ell van ser fàcils, perquè ens pensàvem que estava de viatge com havia fet molts altres cops. S'en anava una setmana, cobria el reportatge i tornava, però aquest cop no va ser així. Quan va passar un mes jo ja vaig començar a trobar-lo molt a faltar, els meus pares tenien problemes i van decidir separar-se. Tot això va ser un muntanya gegant per mi, els pares i mon germà, no ho acabava de assimilar. Això i altres problemes em van fer caure en la terrible malaltia de l'anorèxia. Al principi, no esmorzava ni berenava i com móns pares no estaven amb mi, doncs no s'adonaven. Desprès vaig començar a amagar el menjar en els tovallons, però ma mare es va adonar i em va començar a vigilar, dinàvem juntes, però desprès se'n anava doncs vaig optar per menjar-m'ho tot i quan ella se n'anés jo vomitava. M'anava perfecte, ma mare es pensava que menjava i no ho feia.
Un dia teníem que anar al bateig del meu cosí, feia un parell de mesos que m'havia comprat el vestit, quan me'l vaig posar em venia molt gran, ma mare en veure'm, es va gratar el ulls i em va dir: - Si que vam comprar gran, el vestit. No es va adonar de res.
Quan van passar tres mesos de que s'hagués anat mon germà, jo pesava 40 Kg i mesurava 164 cm. Durant aquest temps m'havia aprimat 17 Kg i no havia parlat ni em mon pare ni amb mon germà. Un dia va sonar el telèfon, era mon pare, que em poses guapa que aquesta nit em vindria a buscar i em portaria a sopar a un restaurant, i així ho vaig fer. Al veurem mon pare va anar a parlar amb ma mare i van tornar a discutir. Me'n vaig anar amb mon pare a sopar i a dormir a casa seva. La casa era molt gran i em va estranyar que un home visques sol en aquella casa tan gran i quan vaig anar al menjador, al sofà vaig veure una dona, era la xicota de mon pare, era molt simpàtica i guapa. Al veurem va anar a parlar amb el meu pare i li va dir que em portes al metge perquè semblava anorèxica. Jo m'hi vaig negar però al final em van portar a la força. Quan el metge em va veure em va dir que em pugés a la bàscula i marcava: pes: 35 Kg i alçada: 164 cm i el metge em va dir que m'esperés a la sala d'espera, que volia parlar amb mon pare i així ho vaig fer. A la consulta del metge li va pregunta al meu pare que quan temps feia que estava així, ell va dir-li que no ho sabia perquè feia tres mesos que no em veia i el metge li va dir que em tenien que ingressar. Una ambulància em va a portar a St. Joan de Déu i allà em vaig passar sis mesos. Vaig conèixer a moltes noies que estaven com jo. Cap volia menjar ni estar a allà ni res, no volien fer res, només veure als pares.
Quan ma mare es va assabentar de que la seva filla era bulímica i ella no s'havia adonat, va entrar en una depressió molt gran que li va durar tres mesos.

Jo vaig estar tres dels sis mesos només veien al meu pare i a la seva xicota que es diu Teresa. Ja feia sis mesos que no veia al meu germà, un dia el meu pare em va portar una carta d'ell on m'explicava com li anava i tot el que havia fet.
Aquells sis mesos a l'hospital van ser els pitjors de la meva vida. Desprès de sortir de l'hospital vaig tenir que anar cada dos setmanes a pesar-me i si, si, em vaig recuperar.
Ara estic bé, peso 52 Kg i mesuro 164 cm, ma mare està bé, mon pare segueix amb la Teresa i està embarassada, mon germà està amb mi, però per sempre, perquè va tenir un accident i s'ha quedat en cadira de rodes. Ara el que està malalt és ell. El més important per mi és cuidar-lo i estar amb ell.