Cercador
Malgrat la ciutat
Un relat de: Eduardicu ticuticu- Compartir:
Quina calor… la veritat que em començo a posar calent… ui quin susto !! Bam, un xoc brutal a cau d’orella, un cotxe que s’haurà fotut, segur… tiiio estas somiant… ah sí ?... la mar de bé, tens raó, em sento liquidat, esmollat, en compote… qué ?... qué dius ara… au deixa està els semafors, el codi de circulació, els maleïts pietons… i això de respectar les normes… la pressa, l’enveja… quin estiu tan agredable no, quin ventet deliciós… Rrring rrring… Apa… qui pot ser això… Cortesament, malgrat tot :
- Hola bona tarda sí digui ?
- ... Som els angelets i…
- No dieu !... ja ho crec, que emocionant ! De veritat…? Sous… les flautes del paradís, o l’ànima dels núvols ?... els grans coneixedors de les muntanyes dels Pirineus… Qui us envia, macos ?... Vegeu com m’animo, ho sabia ho sabia, i quin goig que feu, petitets si… però enlluerneu tal una muntanya de bombetes de tots els colors, per qué no sous blancs i pàlids com solem imaginar-vos, sinó, una infantíl bereja de tintes, sous DISCO, i tan ! El cor COOL i l’espírit prest ! Au, som-hi, anem a la disco!!...
Tot de sobte, el paisatge s’evapora… Ja hi tornem a ser, quin rollo. Aquest mar que’m barrejava… aquella dolçor...
Bufa, es pot dir que era una gran i mandrosa migdiada… Quiiina nyooonya… Som dimars, però per a mi cada dia és quasi igual, de fet estic de vacances. Ara mateix m’aixeco, la llagrima pendent, els peus encara migadormits, m’en vaig al lavobo, faire ma toilette.
Baixo l’escala, miro de no fer soroll quan passo per davant del despatx de l’avi, arribo al menjador, la cuina i, hooola iaia, qué mires a la téle ? Les novel•les … ah bueno, ‘stà bé. Au sorto una mica. “Menja una miqueta de fruita ! Vols que et peli un prèssec ? O tinc singria a la nevera.” No, no, gràcies, ara sorto, au fins ara.
Em poso els rolers, m’agrada patinar, feia anys que no els tornava a posar, encara em van bé. Passo pel passillo de radera, tinc la clau, al carrer, sento una certa agitació, de gent, de mainada (som Carre Escoles), i qué veig aquí baix, una moto ben fotuda, ai doncs això no ho vaig somia… farem dol d’un arbret, però, encara millor, el tio no s’ha pas fet mal, sembla sonat pel xoc, compateixo, pobret.
Carrer avall, giro a l’esquera, tot recta, les botigues dels moros, l’olor del cuir, hola estació del mar, hotel sorra d’or, tiro endavant, i cap a la dreta. Ara és el millor moment, el que esparava, ai si ho sabia l’avi, héhé, el moment rebel, la transgressió de les normes familiars… ara hem confesso, doncs si, quant sorto amb els rolers, sempre tinc un paquet de tabac dissimulat a la butxaca. Em fumo un cigarret, el ventet vora mar fa que es consumeixi més ràpid. Fumo Camels, pensant en Jean-Claude, qui sait.
Des de fa uns quants dies somio en català, sobretot la tarda, després de dinar. Això vaig dir a la iaia : « Mira, aquí Malgrat, no sé, ja estic amb vosaltres des de fa gairebé dues semanes i, he notat que, les meves nits són generalment franceses, però, les migdiades les tinc més catalanes. » Va riure, també per qué, a casa dels avis, tenim custom (el meu germà petit i jo mateix) de parlar català amb un accent molt francès, molt i molt exagerat, en francès diriem un accent tallé au couteau (tallat a gavinet), i això deu tenir algu còmic, tot plegat.
Quan penso en el qué he fet avui, a part d’esmorzar, anar a mar amb la iaia, dinar, fer el gandul, la gran nyonya, cigaret amb patins… sopar, doncs, a part de tot això, res. Bueno… algu sé :
Al llarg de la nit, tensa i de gresca, aïllat a la tauleta groga del meu quartet, només vull fer gàrgares verbals, caligrafia xinesa, oblida la ciutat, els gazos, la polució sonora, vull gaudir, ben plé, l’estòmac, de peixets i d’il•lusions. Bona nit astres, cometes i companys. El gall de la mar crida, Cocorococ cocorococ ! El gai del barri, ell, Lleó disco de la sabana urbana, brama com en Joan de l’os mandrós, Graaa…ta…palles graaa…ta…palles !… D’aquests animals, entre homes s’estimen i s’abracen, com en dieu vosaltres ? En diem pédé, els francesos.
Així doncs, malgrat la ciutat, temps em queda per un altre dia, i no tinc cap pressa, ja que qui tot ho vol, tot ho perd. I catatrique catacrac-crac, el relat està penjat, i catacrac-crac catatrique, s’ha acabat.
Però… les dotze van tocant, i se m’ha escapat la son… Aaapa a mirar la tele.
- Hola bona tarda sí digui ?
- ... Som els angelets i…
- No dieu !... ja ho crec, que emocionant ! De veritat…? Sous… les flautes del paradís, o l’ànima dels núvols ?... els grans coneixedors de les muntanyes dels Pirineus… Qui us envia, macos ?... Vegeu com m’animo, ho sabia ho sabia, i quin goig que feu, petitets si… però enlluerneu tal una muntanya de bombetes de tots els colors, per qué no sous blancs i pàlids com solem imaginar-vos, sinó, una infantíl bereja de tintes, sous DISCO, i tan ! El cor COOL i l’espírit prest ! Au, som-hi, anem a la disco!!...
Tot de sobte, el paisatge s’evapora… Ja hi tornem a ser, quin rollo. Aquest mar que’m barrejava… aquella dolçor...
Bufa, es pot dir que era una gran i mandrosa migdiada… Quiiina nyooonya… Som dimars, però per a mi cada dia és quasi igual, de fet estic de vacances. Ara mateix m’aixeco, la llagrima pendent, els peus encara migadormits, m’en vaig al lavobo, faire ma toilette.
Baixo l’escala, miro de no fer soroll quan passo per davant del despatx de l’avi, arribo al menjador, la cuina i, hooola iaia, qué mires a la téle ? Les novel•les … ah bueno, ‘stà bé. Au sorto una mica. “Menja una miqueta de fruita ! Vols que et peli un prèssec ? O tinc singria a la nevera.” No, no, gràcies, ara sorto, au fins ara.
Em poso els rolers, m’agrada patinar, feia anys que no els tornava a posar, encara em van bé. Passo pel passillo de radera, tinc la clau, al carrer, sento una certa agitació, de gent, de mainada (som Carre Escoles), i qué veig aquí baix, una moto ben fotuda, ai doncs això no ho vaig somia… farem dol d’un arbret, però, encara millor, el tio no s’ha pas fet mal, sembla sonat pel xoc, compateixo, pobret.
Carrer avall, giro a l’esquera, tot recta, les botigues dels moros, l’olor del cuir, hola estació del mar, hotel sorra d’or, tiro endavant, i cap a la dreta. Ara és el millor moment, el que esparava, ai si ho sabia l’avi, héhé, el moment rebel, la transgressió de les normes familiars… ara hem confesso, doncs si, quant sorto amb els rolers, sempre tinc un paquet de tabac dissimulat a la butxaca. Em fumo un cigarret, el ventet vora mar fa que es consumeixi més ràpid. Fumo Camels, pensant en Jean-Claude, qui sait.
Des de fa uns quants dies somio en català, sobretot la tarda, després de dinar. Això vaig dir a la iaia : « Mira, aquí Malgrat, no sé, ja estic amb vosaltres des de fa gairebé dues semanes i, he notat que, les meves nits són generalment franceses, però, les migdiades les tinc més catalanes. » Va riure, també per qué, a casa dels avis, tenim custom (el meu germà petit i jo mateix) de parlar català amb un accent molt francès, molt i molt exagerat, en francès diriem un accent tallé au couteau (tallat a gavinet), i això deu tenir algu còmic, tot plegat.
Quan penso en el qué he fet avui, a part d’esmorzar, anar a mar amb la iaia, dinar, fer el gandul, la gran nyonya, cigaret amb patins… sopar, doncs, a part de tot això, res. Bueno… algu sé :
Al llarg de la nit, tensa i de gresca, aïllat a la tauleta groga del meu quartet, només vull fer gàrgares verbals, caligrafia xinesa, oblida la ciutat, els gazos, la polució sonora, vull gaudir, ben plé, l’estòmac, de peixets i d’il•lusions. Bona nit astres, cometes i companys. El gall de la mar crida, Cocorococ cocorococ ! El gai del barri, ell, Lleó disco de la sabana urbana, brama com en Joan de l’os mandrós, Graaa…ta…palles graaa…ta…palles !… D’aquests animals, entre homes s’estimen i s’abracen, com en dieu vosaltres ? En diem pédé, els francesos.
Així doncs, malgrat la ciutat, temps em queda per un altre dia, i no tinc cap pressa, ja que qui tot ho vol, tot ho perd. I catatrique catacrac-crac, el relat està penjat, i catacrac-crac catatrique, s’ha acabat.
Però… les dotze van tocant, i se m’ha escapat la son… Aaapa a mirar la tele.