Bona tarda a tothom

Bona tarda a tothom, acabo de registrar-me i ara mateix em poso a escriure. Això que tanta gent estigui escribin en aquest lloc web com jo miro de fer, modestament, m’omple de felicitat, i de coratge, i segur que vosaltres que ara mateix llegiu la meva introducció sous homes i dones tan valents i sense por de dir bestieses, i de treure-us la roba que a vegades ens acalorar massa, i ens comprimeix el cor.
Quant a fer relats, el meu desig profund és narrar paisatges maravillosos i accesibles com els que saben pintar amb tinta els japonesos o xinesos , però sembla tant difícil això… escriure les linees de l’horitzo, del cel i el crit de les gavines, el murmuri de la mar salada … mireu, a vegades sóc massa impacient, 20 anyets només, i a mi el blau del cel em relliscar com el terra; tinc molta esperança, crec que la naturalesa no es deixar domar, tot és esplèndid, grandiós, sobretot, el més important és viatjar, descobrir els relleus del cor com els de les muntanyes, cavalcar sobre els Cavalls del vent, sobre Sant Jordi immòbil i tossut, o sobre un ànec al galop, el que sigui... Ai que romàntic que sóc !
M’heu de disculpar per a les faltes d’ortografia. Pot-ser ho heu notat, parlo una mica raro, no sé. Ho sento… ja que no és fácil, tot plegat, fer literatura; a més jo sóc francès. Doncs, el meu català pobret, fatalment, sort com un xiulet ofegat, amb bastant hesitació, i quan crec que ja començo a parlar com un noi grand, és quan escric barbarismes o françanades (o no ser com es diu). També, probo de corregir-me, per qué tot sigui llegible, quan em falta un mot, miro al diccionari, o a internet, també llegeixo novel•les (estic llegint l’església del mar, de Ildefonso falcones, traduit per en Carles Urritz), i a més, llegeixo els vostres relats que són una font d’inspiració immense.
Abans de començar a escriure relats de veritat, us he de parlar una mica de mi, de per qué escric, de qué passar quan escric en català. Tot això és una mena d’introducció.
Malauradement, no puc pretendre passar desapercebut entre vosaltres, flúid entre les linees, fent cara de babau i al cap una barretina, ja que no gaudeixo, és veritat, de la vostra naturalitat parlant, i que encara molts mecanismes purament llingüistics m’escapen, però, tot i això, ho dic cofoi, sóc català, bé… tampoc és tan greu… Ai! Que voleu … no tot ho contralem, millor millor. Així doncs, sóc fill de la meva mare que és catalana, i del meu pare que és francès, de Nancy. Parlo el català dels meus avis de Malgrat de Mar (és important per a mi, per qué, bueno, tot plegat, m'han regalat aquesta llengüa malgrat els seus estigmes, i per descomptar, jo hi afegeixo la meva incultura, o la meva cultura francesa... tot depèn del punt de vista) per això, cada vegada que he de dir algu en català penso en la iaia, a veure com ho diu això… amb la seva veu de arrencapins, quan cridar per sopar... ai el peix, com falta aquí Cahors... la iaia és tot una filósofa! Quan es tractar de tenir conversa cultural o política em recordo l’olor de les mongetes, de la patata i col... Aixís tinc al cap ple de sensacions ben catalanes i ja parlo amb molt més facilitat.
Aquest exercici el faig també per millora, és clar. M’he inscrit aquest any a la universitat de Perpinya, on segueixo a distància (per qué visc a Cahors) una llicenciatura de català, i Perpinyà és l’única universitat francesa que proposa un diploma nacional de llengüa catalana, i és molt recent. Els catalans nord lluiten molt per fer reconeixer la seva identitat. Per qué a França, heu de saber que hi han molts napoleons, petits i més grans, que continuen ignorant les cultures plurals, que van existir i que segueixen existint, ignorant que vem prohibir la parla d’aquestes llengües que avui en diem regionals, però, que senzillement són llengües del poble, per xerrar, per compartir, per aprendre, i molt més (com l’occità que és molt aprop nostre)… Gent de poder… i ja està.
Bueno, tampoc no sóc un gran defesor de causes, però, si que sóc sensible a algunes bestieses humanes, a les hipocresies de la història, i quan tinc oratòria, ai, em poso vermell... Sinó m’agraden les coses senzilletes, les trucs tout con com dic en francès, i escriure en forma part, encara que a vegades és estressant escriure… de fet m’agrada molt jugar a voleibol (tinc l’ànima molt deportista, ja us diré). En el fons, tot és questió d’equilibri.
Benvolguts lectors, aquí s’acaba la meva introducció. Provaré de postar regularment petits relats de la meva vida, i de la meva imaginació.
Moltes gràcies a vosaltres, per ara i per endavant,
Au! Fins molt aviat

Eduard